Sara Márquez: "El vector que ens guia és que els espais que construïm garanteixin els drets humans"

“Construint drets cap a un hàbitat digne” és el lema que Arquitectura Sense Fronteres (ASF) ha escollit per celebrar tres dècades de promoció dels drets humans a través de l’accés universal a un habitatge digne per aconseguir la transformació social. D’ençà que es va fundar el 1992 a Barcelona, l’organització ha dut a terme més de quatre-cents projectes a trenta-cinc països. 

Amb el dret a l’hàbitat com a principi fonamental de la seva actuació, ASF posa al centre de totes les seves intervencions les comunitats on treballa, formant i proporcionant les eines necessàries perquè aquestes assumeixin la millora dels espais i esdevinguin agents de canvi. En parlem amb la Sara Márquez, membre d’ASF Catalunya i coordinadora de projectes a Maputo.

Quina és la primera reflexió que et suggereix la celebració dels trenta anys d’existència d’Arquitectura Sense Fronteres (ASF)?

La nostra organització no és estàtica, ha anat evolucionant i fent-se a si mateixa amb els temps. I és cert que en els últims anys hem reflexionat molt en el sentit de qüestionar-nos qui som i cap a on anem. Una reflexió important i un salt molt gran és que hem passat de pensar que realment el més important és el que fem, tot i que ens costi la vida, a posar al centre no només les nostres accions, sinó també la nostra autocura. 

En quin sentit?

En el fet de saber fins a on podem arribar, o acceptar que potser podem arribar-hi una mica menys, però sense desaparèixer nosaltres mateixes com a persones. Em refereixo a deixar d’autoesclavitzar-nos pel fet que ens motiva molt el que fem. Estem en aquest moment i crec que és un procés de reflexió molt bonic. 

I molt valuós de cara al futur.

Exacte, perquè a ASF, enfront d’altres organitzacions, és un espai de treballadors i treballadores molt motivades. Per a nosaltres no es tracta només de la nostra feina, realment creiem moltíssim en el que estem fent i som conscients dels canvis que assolim. Amb això no vull dir que altres organitzacions no estiguin motivades o no aconsegueixin generar canvis, però és cert que la gran majoria d’organitzacions s’alimenten de treballadors que, en general, han treballat a altres organitzacions. 

Això no passa a ASF?

En el nostre cas, per contra, gairebé totes estem a ASF per un termini llarg o només hem treballat a ASF. Per això creiem tant en allò que fem i pensem que és legítim que l’estratègia que hem plantejat se centri en la nostra autocura. Perquè aquesta motivació tan gran que tenim està provocant que ens autoexplotem. En aquest sentit, et diria que treballem més com una cooperativa que com una ONG amb personal assalariat.

Parlem de la filosofia de cooperació que ha guiat la tasca d’ASF.

Sabem que el nostre compromís amb el dret a l’hàbitat està molt clar, però és cert que existeix un debat intern i intens sobre si el centre de les nostres accions ha de ser el dret a l’hàbitat o el dret a la ciutat. Cap d’aquests dos conceptes està contemplat com a tal a la Declaració Universal dels Drets Humans, però és veritat que hi ha molta més teoria i està més reconegut el dret a la ciutat. 

Què entenem per cadascun? Què és el dret a l’hàbitat?

El dret a l’hàbitat és una visió holística que posa al centre la vida de les persones i el medi ambient. Si ho volem sintetitzar, es tracta de viure bé, en un sentit ampli del concepte. Viure en un ambient saludable, en un entorn tranquil que reuneixi una sèrie de condicions laborals, recursos, respecte al medi ambient… es tracta d’una vida plena. I després, és clar, hi ha factors més concrets en què entrem a fons com fet de tenir un lloc, un espai. 

Així, aquest dret se centra en els cinc principis bàsics de l’habitabilitat, que són la durabilitat de l’habitatge, l’accés a l’aigua, el sanejament, el dret a la tinença i al no amuntegament. Tot plegat en un ambient que sigui bell, segur i emocionalment tranquil.

I el dret a la ciutat?

És un concepte trampós en el sentit que tothom pensa que és una cosa, però en realitat és molt més ampli. És un contenidor de drets, és a dir, que per viure en un assentament humà, una persona ha de tenir accés a tots els drets humans. L’equívoc rau en la paraula ciutat, perquè sembla que en quedin fora les persones que viuen en àrees rurals o periurbanes, però parlem de ciutat entesa com a assentament humà, sigui en una ciutat, en una zona rural o a qualsevol lloc del planeta. 

Com es concreta?

El dret a la ciutat té molta feina acadèmica al darrere i és molt inclusiu. Comporta que l’espai físic on vius, aquest assentament humà, et proporciona accés a tots els drets humans. És en aquest sentit que el vector que ens guia és que els espais que construïm garanteixin els drets humans.

I no parlem només del resultat, sinó que el mateix procés d’acompanyar el desenvolupament d’un espai físic és el que està apuntalant els drets. Amb això vull dir que si les persones autoconstrueixen aquests espais, després saben com mantenir-los i prenen consciència que els espais són seus.

Es tracta de donar la iniciativa a les persones que habiten aquest espai.

Exacte, i la primera dimensió del dret a la ciutat és que tu tens dret a canviar-la segons les teves necessitats, com diu David Harvey, un dels nostres referents. Això suposa un gir important i té una incidència forta pel que fa a la governança. És a dir, tu governes la ciutat i tu decideixes com és el teu assentament humà, no ho decideixen altres. En aquest sentit, és del tot oposat a l’assistencialisme perquè tu decideixes com es governarà la teva ciutat, com serà la teva mobilitat, com seran els teus espais públics…

Com aquests espais que ajudeu a construir transformen la realitat de les persones?

Ho fem a través dels processos, que són realment els que empoderen les persones. Ningú dona el poder a les persones, són elles qui han de prendre aquest poder. Aleshores, una de les característiques que busquem en els espais és que siguin inclusius. Ara bé, som conscients també que la inclusivitat total és inassolible. Malauradament, sempre deixes persones enrere. Per això, una de les estratègies que emprem és ser conscients de qui deixem enrere, és a dir, prendre consciència de l’impacte de totes les nostres accions, qui són els perjudicats i qui es deixa enrere. 

Com treballeu aquesta inclusió?

Amb el disseny participatiu, saber a qui podem incloure en la fase de participació, que no és tant allò que considerem nosaltres que necessiten aquestes persones, sinó començar a escoltar què volen realment. I treballar amb equips inclusius. Si parlem del cas de Moçambic, on hem treballat molt per aprovar una llei urbana, hem aconseguit incloure dones en aquesta fase participativa, que ja és un gran salt en un país i context com aquest. I hi ha estratègies concretes per treballar la inclusivitat.

Per exemple?

Doncs quan deia que preguntem a la comunitat què vol, mai ho preguntem a tothom al mateix temps, sinó que ho fem per grups, per separat. Un de nenes, un altre de nens, un altre d’avis, d’àvies, d’homes adults i de dones adultes… D’aquesta manera, en aquestes trobades separades és on surt realment què vol cada col·lectiu. No parla només el líder de la comunitat ni les persones que tenen més protagonisme, és un procés més obert.

Aquí no hi heu arribat en un dia, ASF ha evolucionat al llarg dels anys.

L’evolució és constant, sempre estem aprenent dels nostres errors i cada volta que donem a les coses ens fa arribar una mica més lluny. Intentem amarar-nos al màxim dels corrents acadèmics i passar-ho a la praxi, perquè tenim clar que l’important és aplicar-ho sobre el terreny. L’acadèmia viu sense contradiccions, procurant utopies, i des de la praxi s’arriba a la realitat, que és plena de contradiccions. Cal visibilitzar i identificar aquestes contradiccions per millorar a cada procés.

I això es nota en com plantegeu els projectes.

Sí, crec que una de les evolucions més grans que hem tingut rau en el fet que els primers anys es podria dir que fèiem projectes que començaven i acabaven, i tenien un impacte determinat, però era un procés més aviat curtterminista. En canvi, a mesura que ha passat el temps, hem anat consolidant línies de treball i països. Aleshores, en lloc de fer intervencions de forma atomitzada, a països com Moçambic, Senegal o Guatemala, estem treballant a llarg termini amb el desafiament que els projectes siguin concatenats.

Té més sentit, però també més dificultat.

Personalment, crec que un projecte que comença i finalitza en un any no va enlloc. És a dir, pots obtenir una foto bonica, però no hi pot haver un canvi social de veritat. La meva experiència a Maputo és que comencem a veure resultats de desenvolupament real al cap de cinc anys. Parlem de set-centes famílies a qui realment el que hem fet els ha canviat la vida, de transformacions reals pel que fa a drets i dignitat.

Ara bé, és cert que treballar a llarg termini té més dificultat, perquè qui dona els diners normalment vol resultats immediats i projectes de dotze, vint-i-quatre o trenta-sis mesos. 

Quina tasca esteu desenvolupant a Moçambic?

Principalment, estem a dues ciutats, a Inhambane i a Maputo, la capital, i estem treballant sobretot el dret a la ciutat, entès en diverses dimensions, com el dret a l'hàbitat, el dret a la tinença, el dret a la mobilitat segura amb perspectiva de gènere, el dret a l'accessibilitat, entre altres. I també treballem molt el dret a la vida lliure de violències.

I heu aconseguit fites molt importants.

Una de les més grans ha estat aprovar una llei, una feina que ens ha costat cinc anys. Mentre estàvem intervenint en un barri de Maputo, ens vam adonar que hi havia un sostre d’intervenció perquè tècnicament la llei no ens permetia continuar millorant el barri. Aleshores, vam treballar per incidir políticament i vam tirar endavant un procés participatiu que va esdevenir una llei urbana, que tot just s’ha aprovat aquest any.

En aquest procés, hem comptat amb la confiança de la comunitat, dels equips tècnics i municipals, dels polítics… Amb això vull dir que no és un projecte de guerrilla, sinó una llei urbana que marca com s’ha de requalificar aquest barri i que garanteix la sostenibilitat econòmica, social i ambiental a molt llarg termini. Penso que és una fita que diu molt de la nostra evolució i del nostre futur com a entitat.