Sílvia Torralba: “Les famílies que viuen en assentaments pateixen més exclusió que abans”

Què és Quart Món i què feu?

 

 

La missió d'Amics del Moviment Quart Món és acompanyar les famílies que viuen a Barcelona en el seu procés d’inclusió social sense que perdin la seva identitat com a col·lectiu. Aquestes famílies es caracteritzen per viure en llocs inestables.

 

 

 

Fes-nos una mica d’història…

 

La nostra tasca va començar fa més de 20 anys després de detectar les necessitats d’un grup de famílies que va arribar a Barcelona a finals dels anys 90 cercant oportunitats econòmiques per millorar la seva vida. Aquestes famílies, provenen de Galícia i Portugal majoritàriament, i es van establir en caravanes i camions aparcats als carrers de Barcelona i Badalona.

 

 

 

I és a partir dels anys 90 quan sorgeix el vostre projecte?

 

Sí. Surt gràcies a la implicació d’un equip de persones voluntàries que es van inspirar en el moviment internacional francès ATD Quart Monde. Aquesta entitat està present a 30 països i creu que les persones que viuen en situació d’exclusió són les principals protagonistes de la lluita contra la pobresa.

 

 

 

Amb aquests 20 anys sempre heu acompanyat les mateixes famílies?

 

Sí. Els primers anys, moltes d’elles vivien aparcades al carrer, en descampats... i tenien moltes mancances, problemes d’empadronament, els infants no anaven a l’escola ni podien anar al metge… 

 

Nosaltres ja coneixem aquestes famílies i la seva situació personal. Adoptem amb elles un compromís a llarg termini. Si en venen de noves hauria de ser per fer un seguiment transversal. Som una entitat petita i ens hauríem d’assegurar, molt bé, de poder fer aquest seguiment...

 

 

 

Com és aquest acompanyament?

 

Per nosaltres acompanyar és sortir a buscar les famílies, sense esperar ni demanar que elles vinguin a nosaltres i posar-les al centre del projecte. L’objectiu és fer-les costat en la lluita pels seus drets i en el reconeixement de les seves obligacions.

 

Un dels nostres distintius o tarannà és que treballem i acompanyem adults i infants. És a dir, anem personalment allà on viuen, ja sigui en un descampat, en pisos de protecció oficial, en pisos ocupats...

 

 

 

I un cop esteu allà, què feu?

 

En funció d’on viuen adaptem les activitats.  Fem activitats per infants, adults i familiars... Per exemple, tenim el tema de la formació. Encara que molts dels nens i nenes van a l’escola, no tenen a casa un lloc adequat per fer els deures. Aquesta manca d’espai fa que no puguin adquirir els hàbits d’estudi necessaris.

 

Un dels objectius del reforç és intentar aconseguir que les famílies s’impliquin en el procés educatiu dels menors. En realitat, fer els deures és l’excusa per acompanyar aquests nens i nenes a treballar valors, hàbits… Ara mateix fem activitats de lleure a tres llocs: al Clot, a la Verneda i a Torre Baró

 

 

 

Quina ha estat l’evolució d’aquests anys?

 

S’ha evolucionat en coses molt bàsiques: estar empadronats, tenir accés a la sanitat… el repte pendent encara és el dret a l’habitatge i el dret a tenir una feina. Primer comencen a instal·lar-se al carrer. Després comencen a viure en camions, caravanes i petites barraques construïdes en solars i fàbriques abandonades. La seva situació, però, millora: tots els nens i nenes estan escolaritzats, cada cop hi ha més infants menors de 3 anys que van a l’escola bressol i tenen accés als serveis de salut.

 

Abans es concentraven al districte de Sant Martí. Però arran del pla urbanístic del 22@, molts solars i naus en desús s’edifiquen i les famílies han de buscar un nou lloc on estar. I aquí comencen a dispersar-se entre Barcelona i municipis de l’àrea metropolitana.

 

 

 

I amb la crisi no vau notar un retrocés...?

 

Totes les famílies que acompanyem han patit almenys un desallotjament en els darrers cinc anys. Algunes d’elles s’han mudat fins a un total de 6 i 7 cops... La crisi va provocar molts desallotjaments sense alternatives, multes per dormir en camions aparcats al carrer, multes per recollir ferralla i cartró per guanyar-se la vida...

 

 

 

En quin punt esteu actualment?

 

Farà cosa de quatre o cinc anys les mateixes famílies reivindiquen el seu dret davant l’Ajuntament. Algunes d’elles deixen els assentaments i passen a viure a pisos de lloguer social o que aconsegueixen pels seus propis mitjans però moltes d’altres continuen en habitatges inestables. Totes les famílies que coneixem han viscut en assentaments. I el 60% d’elles encara viu en habitatges inestables.

 

 

 

El tema dels assentaments està com invisibilitzat però existeix. Quina és la vostra visió sobre aquesta problemàtica social?

 

Els tema dels assentaments i habitatge inestable encara és un repte. Em refereixo a gent que pot viure en pisos ocupats, a la intempèrie, en descampats... A més, la problemàtica dels assentaments és molt diferents a la d’abans.

 

Barcelona no ha deixat mai de tenir aquests assentaments i ara les famílies viuen en una situació de més exclusió. Quan van arribar només estaven elles i la visió que es tenia des de l’administració era que aquestes persones eren nòmades. I no. Aquestes famílies van venir per quedar-se. Amb els anys, la problemàtica ha anat en augment i s’han anat diversificant els grups.