Albert Torrents: “Amb l’augment de les taxes universitàries en plena crisi moltes famílies es van endeutar”

Suport Associatiu - Jurídic
Autor/a: 
Dani Gallart
Les polítiques neoliberals, l’afebliment intencionat del sector públic i l'aprimament de les polítiques socials són alguns dels motius pel qual l'Estat espanyol té unes taxes tan elevades. Font: Confavc. Font: Font: Confavc.
Les polítiques neoliberals i l'aprimament de les polítiques socials són alguns dels motius de les elevades taxes a l'Estat espanyol. Font: Confavc.
El preu mitjà d'un grau no científic oscil·la entre els 1.500 € anuals si no es repeteix cap assignatura. Font: Unsplash. Font: Font: Unsplash.
El preu mitjà d'un grau no científic oscil·la entre els 1.500 € anuals si no es repeteix cap assignatura. Font: Unsplash.
La ILP Universitats lluita per la igualtat d’oportunitats, la redistribució i la cohesió social del coneixement. Font: Unsplash. Font: Font: Unsplash.
La ILP Universitats lluita per la igualtat d’oportunitats, la redistribució i la cohesió social del coneixement. Font: Unsplash.

Albert Torrents: “Amb l’augment de les taxes universitàries en plena crisi moltes famílies es van endeutar”

Autor/a: 
Dani Gallart
Suport Associatiu - Jurídic

Resum: 

El responsable de participació i salut de la junta de la Confavc lluita perquè la ILP Universitats torni a oferir una universitat lliure, independent i accessible per a tothom sense distingir entre orígens ni estatus social.

Una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) és una actuació ciutadana que permet, recollint 50.000 signatures, proposar lleis per tal que puguin ser presentades i debatudes al Parlament i amb opció a ser aprovades.

La ILP Universitats pretén proposar als grups parlamentaris una rebaixa escalonada del preus de les universitats públiques fins arribar a un 50 % del preus taxats actualment.

El responsable de participació i salut de la junta de la Confavc, Albert Torrents, explica en què consisteix la ILP Universitats i les possibles solucions per tornar a una universitat pública de qualitat.

Qui està donant suport a la ILP Universitats?

La iniciativa compta amb el suport del moviment veïnal català, que aglutina més de 23 federacions veïnals i els seus respectius associats i, de forma independent, treballa al voltant de 461 associacions veïnals. El moviment dona suport a aquesta ILP per molts motius, però essencialment per una aposta neta, clara i digna per una universitat lliure, independent i accessible a tothom sense distingir en els seus orígens o el seu estatus social.

Quin és l’objectiu?

La ILP ha estat iniciada per l’alumnat, recolzada pel professorat i estesa a la societat civil del nostre país. A banda de la rebaixa escalonada dels preus de les taxes universitàries en un 50 %, es pretén sensibilitzar i informar a la ciutadania de la situació actual dels preus dels estudis superiors, de la situació de les universitats públiques i de les dificultats i filtres que suposen aquests preus per l’accés als estudis universitaris per a les rendes més baixes.

En resum, tornar a la universitat el seu sentit universal on puguem ser fidels als seus orígens i recuperem aquell lema que, entre d'altres, està escrit a l'escut de la Universitat de Barcelona ‘libertats perfundet omnia luce’, que significa que la llibertat il·lumina totes les coses amb la seva llum. Sense igualtat d'oportunitats no hi ha llibertat i sense llibertat estem a les fosques.

Al 2012, en plena crisi, es va aplicar un augment del 66% en les taxes universitàries catalanes. Per què es va portar a terme aquesta mesura?

En un moment de crisi, els sectors públics van ser sacrificats per tal d’ajudar a salvaguardar un dèficit econòmic. Era més senzill sacrificar el sector públic que intervenir en el privat. El cert és que, com en el cas d'altres administracions, el sector públic es va empobrir mentre el sector privat, en plena crisi, va augmentar els seus beneficis i per tal de mantenir un mínim d'ingressos, aquests van ser carregats a l’alumnat i les seves famílies que, en la majoria dels casos, van haver d'endeutar-se per estudiar.

Actualment quant és el cost mitjà d’un any d’universitat?

El preu mitjà d'un grau no científic (aquests són molt més cars) oscil·la entre els 1.500 € anuals si no es repeteix cap assignatura. En aquest cas, es paga el doble per cadascuna suspesa. Per altra banda, el cost màxim del grau a Catalunya, que es correspon amb els graus de medicina i altres especialitats científiques, és de 2.300 €. Cal alertar que les taxes van incrementar un 66% el 2012 i des de llavors no s'han tornat a rebaixar.

En altres països com Finlàndia, els estudis universitaris són totalment gratuïts i inclús es donen diners als i les estudiants perquè es puguin pagar una manutenció si ho requereixen. Què fa falta perquè l’Estat espanyol instauri un sistema com aquest?

En aquests països es donen característiques que no són assimilables a les nostres. El parteneriat públic-privat funciona amb criteris d’excel·lència i no purament econòmics, el valor de la formació, dels i les estudiants i dels i les formadors/es és entès com una inversió en quelcom tan simple d'explicar com complexa d'aplicar com és el be comú. La investigació i els seus resultats, per exemple, suposen un benefici per a tothom. Aquí també es fa, òbviament, però en una proporció molt baixa.

El nostre estat, el nostre país, en aquest sentit, sembla estar en permanent construcció i en l'àmbit educatiu en continuo canvi legislatiu que respon a una correlació de forces incapacitades de veure el bosc en mig dels arbres. Tanmateix la Confacv no estaria d'acord amb la gratuïtat absoluta, tot té un valor. Aquí els criteris a aplicar han d'anar en funció de les rendes per assegurar la igualtat d’oportunitats, vinguis del barri que vinguis, i en aquest cas, la redistribució i la cohesió social del coneixement.

Al 2016, s’aprova al Parlament de Catalunya una moció per reduir en el curs 2016-2019 el 30% dels preus públics universitaris. Perquè encara no s’ha arribat a aplicar?

La resposta òbvia i fàcil seria que la conjuntura política no ho ha permès. Sense negar aquesta premissa, en absolut, ens atrevim a dir que no hi ha hagut voluntat política de fer-ho. El relat i la realitat del nostre país, no només són diferents sinó que cada cop estan més distanciades.

Els i les responsables polítics xoquen de cop amb la realitat i, en el millor dels casos, són bons gestors d'unes regles del joc que li venen donades en xifres, i les prioritats de les xifres del govern han estat altres. La millor foto d'un govern són els seus pressupostos i no el color de la carpeta en que van embolicats.

Catalunya té les taxes universitàries més cares de tot l’Estat espanyol i una de les més elevades d’Europa. A què és degut?

Les polítiques neoliberals, l’afebliment intencionat del sector públic, l'aprimament de les polítiques socials , el foment de l’assistencialisme i l'autoregulació del mercat (i l'ensenyament forma part del mercat en aquesta visió) tenen aquestes conseqüències i Catalunya no només no és una excepció, sinó que és un líder. Les xifres ho diuen clarament.

Quin paper juguen els sistemes de beques i ajuts com a solució a les taxes actuals?

La creació dels sistema de beques d'equitat, conegut popularment com tarifació social, tampoc ha estat a l'alçada, al nostre entendre. El pressupost destinat ha estat d'un 0,08 % del PIB ( la mitjana de la OCDE és del 0,24 %). Si la pregunta és quin paper juguen aquests ajuts la resposta és senzilla: insuficient.

Arriba a tot l’alumnat que ho necessita?

Rotundament no. Els barems estan condicionats pressupostàriament contràriament al que hauria de ser un dret subjectiu de qualsevol persona.

Tenint en compte tots els factors, segueix existint una universitat pública com a tal?

La universitat pública és el que en termes de la narrativa distòpica anomenaríem ‘la resistència’ on uns herois lluiten com un modern Quixot contra un món, o uns molins de vent. Existeix, perdura i s'adapta als nous temps, malgrat el descrèdit intencionat que pateix. I la necessitem. Quina garantia d'obrir el coneixement, independentment dels seus orígens, ètnia, gènere i classe, tenim si ho deixem únicament en mans del mercat?

Què fa falta per tornar a una universitat pública de qualitat?

Recuperar el retallat, amb interessos, seria un bon començament. Obrir les portes de la universitat a les entitats d'un país tant ric com el nostre en teixit associatiu, sumar complicitats i coneixements seria un bon segon pas. Adequar els pressupostos a la realitat i no al relat seria una altre bona manera de treballar-hi. La universitat pública és, fixeu-vos que no dic era, com la resta de serveis públics una garantia d'igualtat i ho és perquè la ‘resistència’ hi treballa.

El model actual com un model d’universitat elitista?

Les condicions actuals semblen anar en aquest sentit, però no ho dubteu, no ens rendirem. Hi han fins i tot experiències arreu de l'Estat d'universitats populars nascudes en les associacions veïnals que estan creixent i molt. Resistirem i ho farem de la mà dels i les estudiants, dels equips professionals, dels claustres i de la societat civil organitzada, resistirem perquè la lluita per uns serveis públics de qualitat no és una lluita d'uns contra els altres, sinó una lluita de propietaris del sistema públic en defensa d'allò que els pertany de ple dret.

Afegeix un comentari nou