El primer lloc on es deriven els i les menors no acompanyades que arriben a l’Estat espanyol és la comissaria. Allà els agafen l’empremta dactilar i els fan fotos frontals i de perfil amb una placa identificativa. Com si fossin delinqüents. O més aviat, “crimigrants”, un concepte que va utilitzar l’advocada especialista en infància, Patricia Fernández, al Fòrum Fedaia que es va organitzar el 10 i 11 d’octubre al Caixafòrum, a Barcelona.

“Quan un nen creua una frontera d’una manera il·legal, la primera atenció d’un país europeu és el trasllat a comissaria. Això genera una ruptura identitària molt important perquè no entenen què han fet malament i per què els tracten com a detinguts”, apuntava l’experta en el marc del 23è fòrum, que aquest any es va centrar en els reptes i estratègies d’intervenció en les infàncies, adolescències i famílies.

Manca d’acompanyament

Fernández, com a advocada de la fundació La Merced Migraciones, de Madrid, veu en el seu dia a dia la manca de protecció a l’infant sense papers. “Els fa por anar a la comissaria perquè veuen que només hi entra gent negra detinguda. Allà a Madrid els porten concretament a la brigada provincial d’estrangeria, que no està especialitzada en menors i que té al costat la seu dels CIE”, va apuntar la jurista.

Segons Fernández, el protocol s’hauria de renovar i hauria de contemplar la promoció de plans d’acolliment familiar i ‘mentoring’, l’acompanyament en el trànsit a la vida adulta, la promoció de l’excel·lència i el foment del teixit comunitari perquè es puguin apropiar del territori.

El reclam fonamental de l’advocada és passar a l’acció. “Hem de fer-nos càrrec de la realitat de la mobilitat i anar més enllà de la capacitat il·limitada que tenim de commoure’ns”, va destacar.

Jerarquia de cultures

Fernández aposta per acabar amb la visió esbiaixada de la realitat migrant, que separa Occident contra Orient. “Casablanca és més occidental que Viena, i no hi ha res més europeu que Viena”, explicava l’experta.

Sobre aquesta jerarquia entre cultures en va parlar el ponent Mostafà Shaimi, professor en un centre de formació de joves migrants i membre de l’Espai Antiracista Salt-Girona. Shaimi va posar sobre la taula la necessitat humana de categoritzar les persones i, en conseqüència, les cultures. “Avui encara hi ha gent que parla de races, quan la ciència humana ja ha demostrat que només n’hi ha una (la raça humana)”, subratllava el graduat en Filosofia.

La interculturalitat és racista

Un fet que evidencia la discriminació cultural és, per exemple, considerar que la interculturalitat és innecessària a l’hora de parlar amb una persona finlandesa, però imprescindible amb algú del Marroc. “Culturalment estem molt més a prop del Marroc que d’Escandinàvia”, advertia Shaimi. “Posem per sota la cultura que té menys adaptació a la nostra”, resumia.

Aquestes desigualtats dificulten en el dia a dia de les persones migrants. Tal com afirmava Shaimi, “el racisme no és només el de VOX”. Les múltiples capes xenòfobes tenen a veure amb fronteres externes que es traslladen a l’interior del país. “La funció única de la frontera externa és no deixar passar la pobresa”, assegura Shaimi.

Fronteres internes

Pel que fa a les internes, Shaimi va fer referència a la persecució policial constant que pateixen les persones migrades. “Hi ha joves que són identificats al carrer uns 4 o 5 cops a la setmana”, assegurava.

També existeix una frontera jurídica que posa obstacles a “moros, negres i sudaques” per accedir a certes feines, habitatges i locals. “No poden accedir-hi simplement pel seu color de pell”, criticava l’expert.

Fernàndez, per la seva banda, va ressaltar la situació d’invisibilitat de les joves migrants, que ocupen molt menys l’espai públic i mediàtic i, d’aquesta manera, sembla que només hi hagi nens migrants. “Quan pensem en un adolescent migrant, imaginem un nen esnifant cola, quan també hi ha nenes que han arribat a Europa sense papers i són menys visibles perquè han vingut a través de xarxes de tracta de persones i es reclouen en l’àmbit domèstic”, va aclarir Fernández.

El món i el submón

Les fronteres comporten una fractura social i divideixen la població entre el món i el submón, dues capes desconegudes entre elles. “Les històries del submón sempre ens són estranyes, i ens sorprenen perquè no coneixem les seves dinàmiques. No compartim vides”, lamenta Shaimi.

“Quan compartim vides, hi haurà noves concepcions”, va afirmar, orgullós que ja hi hagi qui salta d’una banda a l’altra, del món al submón, o a l’inrevés, per entendre’s i vincular-se.

Les entitats tenen un paper clau en aquesta connexió: associacions de lleure, entitats educatives i comunitàries, professionals de l’advocacia que treballen pels drets dels infants... Com va apuntar Fernàndez, quan els professionals teixim aquestes aliances, guanyarem.