Segons diversos estudis i recerques, el nivell formatiu del jovent extutelat és lleugerament inferior al del conjunt de joves de la seva edat.

Normalment, el model educatiu no s'adapta a les necessitats específiques d'aquest perfil de joves i, en conseqüència, s’incrementen les dificultats que tenen a l'hora d'accedir al mercat laboral.

D’altra banda, l’arribada creixent d'infants i joves que han migrat sols ha portat el sistema de protecció al límit del col·lapse. La quantitat d'infants i joves atesos ha augmentat de forma exponencial i la composició i perfils d'aquest col·lectiu ja no són els mateixos que fa uns anys.

La jornada ‘Perspectiva i perspectives + 18. Una mirada internacional’ organitzada per la Federació d’Entitats amb Projectes i Pisos Assistits (FEPA) pretén identificar les carències i fortaleses dels programes i recursos existents i articular una sèrie de propostes que permetin construir un model d’atenció al jovent extutelat adaptat a les necessitats emergents.

Una mirada internacional a les migracions i als processos migratoris del jovent

El número de persones refugiades i migrants que hi ha al món creix constantment. Les persones migrants representen un 3’4% de la població mundial, un percentatge similar al de la Segona Guerra Mundial.

Gemma Pinyol, directora de migracions a Instrategies i investigadora associada del GRITIM-UPF, explica que “sempre hi ha hagut moviments migratoris, però el problema està en les persones refugiades que s’han desplaçat de manera forçada”.

A l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans s’explica que en cas de persecució, les persones migrants han de rebre asil. Pinyol recorda que “els països firmants de la declaració tenen l’obligació de donar asil, però a la pràctica no hi ha cap normativa europea que obligui a un estat a atendre un migrant i acollir-lo. És una decisió arbitrària, perquè la decisió final és estatal”. “Per tant, estem davant d’un fenomen global, amb impacte local i normatives internacionals”, afegeix Pinyol.

Els tres pilars d’un estat són la sobirania, el territori i la població. Pinyol explica que “les migracions afecten dos dels elements clau d’un estat i és molt difícil que aquest cedeixi competències pel que fa als moviment migratoris. S’han de crear espais de governança global perquè les polítiques migratòries afavoreixin totes les persones que es desplacen”.

Un dels problemes que remarca Pinyol és l’augment de les migracions de menors no acompanyats. “Cada vegada viatgen més menors sols i els orígens i perfils d’aquest jovent és molt diferent. A l’Estat espanyol arriben més nois mentre que a Grècia són més noies i s’ha d’entendre el perquè per donar una resposta a tots ells”, explica Pinyol.

“Si no entenem que el cost que té estar separat dels teus pares i la teva família es tradueix en un rendiment acadèmic més baix, no podrem donar una resposta adaptada a les necessitats dels joves que es troben en aquesta situació i, per tant, estarem generant problemes de cara al futur”, alerta Pinyol.

La directora de migracions a Instrategies explica que “la Unió Europea no té una crisi de refugiats, sinó una crisi de gestió en el model europeu i una crisi de valors”. “És cert que la culpa és de la Unió Europea, però darrera hi són els estats membres d’aquesta”, afegeix Pinyol.

La investigadora associada del GRITIM-UPF conclou que “l’estat considera la immigració com una triple amenaça; contra la seguretat nacional, contra l’estat del benestar i contra a identitat nacional. S’està centrant l’atenció en el control de fronteres, estem secularitzant i externalitzant el control migratori, distorsionant els objectius de les polítiques de desenvolupament i criminalitzant la solidaritat. No es parla de vies segures d’accés o polítiques que ajudin a gestionar la immigració sinó que es vulneren els seus drets fonamentals com el dret d’asil o de salvament marítim”.

Una mirada des dels recursos d’acollida

Al 2018, van arribar 3.700 joves. Si es compten els joves que han arribat aquest any fins al maig, la xifra suma més de 200 persones respecte l'any anterior i arriba als 3.900 joves.

Un 55% de joves arriba en pastera i un 23% sota d’un camió, per tant, el 78% es juga la vida per arribar a l’Estat espanyol.

Neus Arnal, educadora i investigadora en migracions ha abordat el tema des dels recursos d’acollida.

Arnal explica que “arriben a macrocentres enmig de la muntanya amb més de 30 joves on l’educador no pot donar una atenció personalitzada i acaba sent més un xofer que no un educador. Els i les joves senten que els tractem com si fossin porcs senglars”.

El 95% del jovent té família d’origen i un 24% d’aquests pertanyen a famílies monoparentals, normalment de mare soltera. Molts joves han viscut violència a l’entorn familiar i de vegades, el nou marit no accepta al fill anterior i s’ha d’anar a viure amb els avis.

Arnal explica que “són nuclis familiars grans, amb una mitjana de 5 fills per família on el 37% dels joves viuen amb més gent a casa seva, la majoria avis". El seu leitmotiv per migrar és “no vull tenir 70 anys i seguir treballant per seguir portant diners a casa”.

L’educadora i investigadora en migracions explica que “el 86% dels i les joves volen seguir aprenent, tot i que el 77% ja ha treballat. A vegades, els veiem com uns pobrets que no saben fer res, però aquests joves tenen molta experiència en oficis com l’agricultura i la ramaderia i necessitem els seus coneixements”.

Un dels problemes dels centres de menors és la combinació de l’avorriment amb l’ansietat. El 61% dels joves afirmen que s’avorreixen i molts d’ells presenten símptomes d’ansietat. “Si s’ajunten els dos components surt una bomba de rellotgeria i al final l’acaben ‘liant’ o acaben consumint drogues. Hem de trobar solucions per evitar aquesta situació i treure el potencial d’aquests joves” explica Arnal.

Formació per a la inserció laboral

El model d’escola de segona oportunitat pretén trencar amb les propostes que no han encaixat amb tots els i les joves que han migrat sols a un nou país d’origen. Defensa una formació i una prèvia preparació per garantir una continuïtat en aquests centres d’entre 2 i 3 anys.

Guillaume Thureau, director de l'Associació Espanyola d'Escoles de Segona Oportunitat explica que “aquesta és la segona oportunitat pel sistema educatiu, ja que per molts joves aquesta és la seva primera oportunitat, i d’altres potser la quarta o cinquena, però la idea és oferir una oportunitat de veritat que s’adapti a les seves necessitats”.

A França ja existeixen 130 escoles de segona oportunitat amb més de 15.000 joves. “El 60% dels estudiants aconsegueixen una ‘sortida positiva’ el que representa que segueixen formant-se o aconsegueixen treball”, explica Thureau.

Thureau afegeix que “aquesta problemàtica no és només de Barcelona, l’Estat espanyol o França, és de tot el mediterrani i l’única manera per oferir una solució de qualitat és que l'abordem junts”.

Paco Estellés, director general de Salesians Sant Jordi, exposa sis pilars bàsics per treballar la construcció d’un projecte vital i que els i les joves sàpiguen què volen fer a la seva vida.

“La primera és posar ordre a la seva vida, què volen ser i què volen fer; la segona construir arrels i un sentiment de pertinença; la tercera construir una jerarquia de valors, tant dels joves immigrants com de qualsevol altre; la quarta ser lliure, tenir un espai de llibertat que no es trobi als marges de la societat ni a l’extraradi de la norma. La cinquena és ser transgressor, viure la vida amb risc i aventura, arribar més lluny del que ho han fet els que venien abans, sempre en un context que no els porti fora de la llei i la sisena és ser reconegut i tenir un lloc a la societat”.

Estellés recorda que “és fonamental que els referents i/o educadors/es dels i les joves tinguin les eines necessàries per entendre’ls i se’ls ofereixin unes pràctiques a mida, perquè el procés formatiu s’adapti a les seves necessitats i després es puguin inserir al mercat laboral”.