Núria Gonzàlez: “Els nostres fills i filles no són delinqüents, sinó dissidents polítics”

Tres anys després del desallotjament del centre autogestionat de Can Vies al barri de Sants de Barcelona, desenes de manifestants encara estan pendents de judici. La majoria de les 87 persones detingudes i encausades pels aldarulls del maig del 2014 eren joves d’entre 18 i 25 anys que d’un dia per l’altre es van veure a la comissaria, als jutjats i, en alguns casos, a la presó, per càrrecs com desordres públics i atemptat contra l’autoritat.

Els pares i, sobretot, les mares dels fils i filles encausades es van posar al costat del jovent dissident i van crear la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes, una plataforma que ja aplega una trentena de persones i que continua donant suport a les víctimes represaliades, no només del cas de Can Vies sinó d’altres com la vaga general del 2012, el cas Montoro de Vilanova i la Geltrú i el 12 d’Octubre antifeixista.

Aquest dimecres 21 de juny s’està jutjant per primer cop un agent dels Mossos pel fets de Can Vies. Concretament, acusat de propinar injustificadament cops de porra al jove Ivan Jiménez mentre anava en bici. El Centre Irídia per a la defensa dels Drets Humans s’ha personat a la causa com a acusació popular, amb les fotos que va fer Pedro Mata, del col·lectiu Fotomovimiento, com a prova, i sol·licitant sis anys de presó per a l’antiavalot, per delicte contra la integritat moral i per lesions.

Amb motiu del judici, parlem amb una de les fundadores de la Xarxa, Núria Gonzàlez, sobre les ferides encara obertes que pateixen famílies i joves encausats/es. El fill de la Núria va estar jutjat amb condemna i ella segueix al peu del canó amb la plataforma, participant a assemblees i, la setmana passada, explicant el seu testimoni a l'alumnat del curs d'extensió universitària sobre Capacitació en la defensa dels drets humans i en la denúncia de la tortura, impulsat pel Centre Irídia. 

Com et vas assabentar que havien detingut el teu fill? 

El van detenir dos mesos després dels fets de Can Vies. Al matí quan marxava a la feina, la secreta l’estava esperant a la cantonada del carrer, se’l van endur en un cotxe sense identificació policial i va sortir l’endemà al vespre. Vaig rebre una trucada dels Mossos explicant-me que estava detingut.

Això li va provocar molt de patiment i la sensació de vulnerabilitat, que en qualsevol moment se’l podien endur i ningú sabria res.

Això que descric ho pateixen molts/es joves i no se’n parla. Quasi tots/es que han estat detinguts i han passat un judici o n’estan pendents, tenen seqüeles  durant un temps, malsons, paranoies... El seu dia a dia queda alterat.

Quan decidiu crear la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes?

El 22 de desembre de 2014, quatre mares de persones encausades pels fets de Can Vies decidim trobar-nos en una cafeteria per parlar de la situació que patíem tant nosaltres com els nostres fills i filles.

En aquella trobada vam decidir que formaríem una Xarxa que aglutinés no només els i les familiars pels fets de Can Vies sinó també familiars d’altres causes en el marc de la dissidència política com la vaga general, el 12 d’octubre antifeixista o el cas Montoro de Vilanova i la Geltrú.

Els fills i filles encausats/es van reaccionar bé a la vostra iniciativa?

El primer que vaig fer va ser contactar amb l’assemblea de joves de Can Vies per fer la proposta de crear un col·lectiu de famílies de joves encausats/es en dissidència política. Em van convidar a exposar la idea a la reunió i, un cop finalitzada, vaig demanar si  sabien si els pares o familiars estarien interessats.

Al moment uns quants nois i noies em van donar els telèfons de familiars i em van dir que estaven pensant el mateix.

Els nostres fills i filles sempre ens han agraït que volguéssim organitzar-nos per sumar forces, ho van acceptar molt positivament.

En què t’ha ajudat formar part de la Xarxa?

A no sentir-me sola i més a prop del meu fill, a reconduir la ràbia i la pena, a treballar de manera assembleària  per denunciar la criminalització i estigmatització de la dissidència en el jovent, a denunciar les males pràctiques policials i judicials, a sumar esforços per aconseguir objectius... He conegut gent valenta, amb molta força i empenta. Molt bona gent.

El juny de l’any passat, quan vau anar a la compareixença d’Interior, al Parlament, per demanar que la Generalitat es retirés com a part acusatòria dels judicis i a buscar el suport de grups polítics, hi vau anar dues dones. A la Xarxa hi ha moltes més mares que pares?

Sí, tenim més mares que pares, encara que els pares que formen part ho fan de manera molt activa. Ja sigui perquè la mare per qüestions de feina té un horari que no li permet assistir a les reunions i actes, altres perquè és el pare qui pren la iniciativa des d’un primer moment de ser un membre actiu de la Xarxa.

Potser els vostres fills/es mai haurien anat al Parlament. Feu pressió d’una manera complementària a la que fan el conjunt de joves encausats/es amb els seus advocats/es?

Es cert que no aniran al Parlament, ni al Síndic de Greuges…. No forma part de la filosofia dels seus col·lectius, no està dins dels seus objectius i en certa manera s’entén. Les famílies tenim des del primer moment independència envers els fills i filles, ens respectem mútuament, ho hem explicat en moltes ocasions que no farem irrupció als actes i trobades que fan. Sempre hem mantingut una actitud conciliadora i de no interferir. Al mateix que amb els advocats i advocades, es tracta d’anar tots i totes a una per tal de no perjudicar els i les joves.

Tot el jovent encausat compta amb el suport dels seus pares i mares?

Lamentablement no, molts no ho volen comentar als pares per no amoïnar, altres pensen que no ho entendran, altres perquè faran un judici negatiu dels fets que acabarà per enfonsar-los més.

Què és el que més us indigna a les famílies? 

Hauríem de preguntar-ho a cada membre de la Xarxa, però estem d’acord amb la criminalització de la dissidència, la manipulació mediàtica, la impunitat policial i judicial que pateixen els nostres fills i filles.

Volem deixar clar, i dir-ho públicament, que no són delinqüents, sinó dissidents. Ells no fan estafes, no son corruptes financers, no són especuladors, només son joves crítics i crítiques amb el sistema, que es rebel·len davant la situació de crisi que des de fa anys estem patint i que a ells i elles els impacta directament.