Així, pel broc gros: a mi personalment em sembla una bona Llei. Una Llei que, sense enfrontar-s’hi, surt al pas de diversos models de gestió sobre la participació ciutadana en els afers socials.
Sobre l'autor/a:
Directora de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS).
O, per a dir-ho tal com correspon, surt al pas d’altres models de polítiques públiques sobre voluntariat. Ja sabem que de vegades es camuflen posicionaments polítics sota l’aparença de simples procediments de gestió. I no. Estem davant d’una o d’una altra política en matèria de voluntariat. De colors ben diferents.
En un moment com l’actual, en què la crisi fa estralls arreu, més que mai cal prioritzar i dibuixar les línies vermelles que separen el model català de voluntariat de la resta de models, allà on neixin o es cultivin.
Efectivament, estem davant un moment en què molts sectors poden tenir la temptació d’instrumentalitzar ‘les bones persones’ que volem fer voluntariat. I portar-nos a fer de tot, convocades per ... ajuntaments, consells comarcals, empreses, diputacions, biblioteques, col·legis professionals, clubs esportius, escoles, governs autonòmics o estatals ... o fins i tot entitats! N’hi ha que espremen l’horari dels voluntaris fins a dissimular una jornada laboral. Però no tot s’hi val!
Què ens diu la Llei? Doncs que no.
Que és molt important donar a cadascú el que li correspon. I que és a les entitats, a la xarxa associativa, a qui li escau la iniciativa de ‘cridar’ el voluntariat. Són les entitats les que han de veure i anunciar les oportunitats de voluntariat. Les que tenen el contacte, el coneixement, el diagnòstic i el pronòstic de la realitat de ben a prop perquè l’atenen diàriament. Per tant, com que elles tenen l’expertesa en aquests afers, tenen alhora la responsabilitat i l’autonomia per a treballar comptant amb voluntariat.
La Llei els dóna el lloc d’adultesa que les entitats mereixen.
Per tant, el que la Llei fa és assenyalar quina és la ruta idònia. I diu que a ningú més no li escau fer aquesta tasca. És rellevant aquest detall, més del que sembla. Perquè si no és respectat, diu la Llei, poden sorgir males pràctiques de tota mena, que promouran actituds cíviques i solidàries però de caràcter individual, desubicades, desenxarxades, no emmarcades en el ‘lloc natural’ on la persona, en peu d’igualtat, col·labora, participa, decideix i actua.
Certament, és una Llei molt orientada a vetllar per la intervenció del voluntariat social dins la xarxa. I també és cert que el voluntariat cultural o fins d’algun àmbit del lleure de vegades no es troba del tot emmarcat en aquest esquema. Perquè expressa que ell no atén terceres persones vulnerables. Aquesta és la diferència. O una de les diferències. En canvi, parla d’identificar-se amb el dinamisme i la vitalitat de la pròpia associació i dels seus socis col.laboradors.
Penso, però, que no ho enfocaríem adequadament si la intervenció en l’espai públic no la lliguem a l’exercici comú que a tots ens relliga: la de responsabilitzar-nos de la transformació social generadora d’oportunitats per a les persones...
D’altra banda, el voluntariat social (o l’ambiental, o el comunitari, o l’internacional) i l’associacionisme cultural sabem que les nostres actuacions afecten tant l’entitat, com a la persona voluntària, com a la persona o a la realitat –la natura, en el cas del voluntariat ambiental- que n’ha de sortir beneficiada. D’aquí la necessitat d’una Llei comuna que abasti aquests tres elements i sigui prou flexible com per articular-los de la manera més sensata possible . La Llei l’hem redactada amb la voluntat de regular el flux de persones que participen a les entitats com a voluntaris/es, les entitats que interactuen a la xarxa associativa i les persones que se’n beneficien. Res que no calgués de totes totes!
En un moment com l’actual, en què la crisi fa estralls arreu, més que mai cal prioritzar i dibuixar les línies vermelles que separen el model català de voluntariat de la resta de models, allà on neixin o es cultivin.
Efectivament, estem davant un moment en què molts sectors poden tenir la temptació d’instrumentalitzar ‘les bones persones’ que volem fer voluntariat. I portar-nos a fer de tot, convocades per ... ajuntaments, consells comarcals, empreses, diputacions, biblioteques, col·legis professionals, clubs esportius, escoles, governs autonòmics o estatals ... o fins i tot entitats! N’hi ha que espremen l’horari dels voluntaris fins a dissimular una jornada laboral. Però no tot s’hi val!
Què ens diu la Llei? Doncs que no.
Que és molt important donar a cadascú el que li correspon. I que és a les entitats, a la xarxa associativa, a qui li escau la iniciativa de ‘cridar’ el voluntariat. Són les entitats les que han de veure i anunciar les oportunitats de voluntariat. Les que tenen el contacte, el coneixement, el diagnòstic i el pronòstic de la realitat de ben a prop perquè l’atenen diàriament. Per tant, com que elles tenen l’expertesa en aquests afers, tenen alhora la responsabilitat i l’autonomia per a treballar comptant amb voluntariat.
La Llei els dóna el lloc d’adultesa que les entitats mereixen.
Per tant, el que la Llei fa és assenyalar quina és la ruta idònia. I diu que a ningú més no li escau fer aquesta tasca. És rellevant aquest detall, més del que sembla. Perquè si no és respectat, diu la Llei, poden sorgir males pràctiques de tota mena, que promouran actituds cíviques i solidàries però de caràcter individual, desubicades, desenxarxades, no emmarcades en el ‘lloc natural’ on la persona, en peu d’igualtat, col·labora, participa, decideix i actua.
Certament, és una Llei molt orientada a vetllar per la intervenció del voluntariat social dins la xarxa. I també és cert que el voluntariat cultural o fins d’algun àmbit del lleure de vegades no es troba del tot emmarcat en aquest esquema. Perquè expressa que ell no atén terceres persones vulnerables. Aquesta és la diferència. O una de les diferències. En canvi, parla d’identificar-se amb el dinamisme i la vitalitat de la pròpia associació i dels seus socis col.laboradors.
Penso, però, que no ho enfocaríem adequadament si la intervenció en l’espai públic no la lliguem a l’exercici comú que a tots ens relliga: la de responsabilitzar-nos de la transformació social generadora d’oportunitats per a les persones...
D’altra banda, el voluntariat social (o l’ambiental, o el comunitari, o l’internacional) i l’associacionisme cultural sabem que les nostres actuacions afecten tant l’entitat, com a la persona voluntària, com a la persona o a la realitat –la natura, en el cas del voluntariat ambiental- que n’ha de sortir beneficiada. D’aquí la necessitat d’una Llei comuna que abasti aquests tres elements i sigui prou flexible com per articular-los de la manera més sensata possible . La Llei l’hem redactada amb la voluntat de regular el flux de persones que participen a les entitats com a voluntaris/es, les entitats que interactuen a la xarxa associativa i les persones que se’n beneficien. Res que no calgués de totes totes!
Afegeix un nou comentari