Estefanía Ciro: “A Colòmbia, les violències que no entenem o no volem explicar les posem al sac del narco”

Economista, doctora en sociologia i fundadora del Centro de Pensamiento de la Amazonia Colombiana AlaOrillaDelRío, l’Estefanía Ciro és una de les veus més autoritzades sobre política de drogues a Colòmbia. Va liderar el capítol sobre drogues de la Comissió de la Veritat sobre el conflicte armat colombià, una experiència que ha compartit a Barcelona gràcies a la invitació de la Taula de Colòmbia, que aquest mes de juny ha organitzat la conferència internacional ‘Política de drogues, drets humans i corresponsabilitat global’. 

El leitmotiv de l’acte va girar entorn de la conversa pendent –incòmoda, però necessària– que cal abordar amb urgència al voltant de la política de drogues i els drets humans. En parlem amb ella.  

Cap a on s’ha d’enfocar aquesta conversa pendent entre política de drogues i drets humans?

D’entrada, plantejar un diàleg com aquest ja ens situa en un escenari molt poderós, original i únic. No es tracta de parlar només de narcotràfic, això és, de rutes, producció o comercialització; ni únicament de drets humans, és a dir, de violència, assassinats i massacres. Per primera vegada, es busca connectar la discussió sobre aquestes economies, aquests mercats de substàncies, amb les dinàmiques de violència i amb les polítiques prohibicionistes. 

Aquests mercats no s’entenen fora del prohibicionisme.

Exacte, perquè és el que els regula i els posa normes. Per tant, aquest enfocament és molt important i ens situa en un escenari incòmode i poderós en el sentit que connecta dues situacions que abans no es lligaven: la violació de drets humans i la política prohibicionista.

Vas coordinar el capítol de drogues de la Comissió de la Veritat, on es va estudiar la relació entre conflicte armat i narcotràfic a Colòmbia. Què vau concloure?

A Colòmbia, habitualment, les violències que no entenem ni volem explicar les atribuïm al narco. Diem que és un problema del narco, i fins i tot justifiquem les morts que se’n deriven. Es moralitza aquesta discussió. Aleshores, vam decidir categoritzar les coses. No parlem només de narcotràfic o de conflicte armat, sinó que ens enfoquem en quin és l’impacte de la política de drogues en el conflicte armat. 

Com ho vau fer?

Vam començar a desgranar situacions, com el Pla Colòmbia, les aspersions o el rol dels Estats Units (EUA) i de les agències d’intel·ligència en relació amb els drets humans al nostre país. També vam parlar de mercats com el del cànnabis i la cocaïna. Per tant, intentem que tot plegat no sigui un forat negre que no entenem, sinó que diem que això és un mercat del capital, que aquí hi ha una economia política i no tothom està guanyant el mateix. Al contrari, tenim uns productors explotats, gent que se’n beneficia i unes elits que es constitueixen també en poder polític.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Taula catalana per Colòmbia | Paz y Derechos Humanos Colombia (@taulacolombia)

O sigui, que hi ha vasos comunicants entre política de drogues i conflicte armat.

Sí, i quan comencem a entendre aquesta connexió aconseguim destruir una sèrie de llocs comuns que invisibilitzaven i justificaven violències. No podem deixar fora de la discussió aquesta mena de debats importants, per molt incòmodes que siguin. A més, també vam parlar de la retòrica i el relat narco, que justifica –i ho continua fent avui– la impossibilitat d’una solució al conflicte armat del país. 

Quines violacions de drets humans s’han derivat, especialment a comunitats rurals, de les polítiques estatals en el context de la guerra contra les drogues?

Nosaltres vam posar molt el focus en la guerra química, que són les aspersions aèries amb glifosat. Això és, l’ús de glifosat en el marc de l’estratègia antidrogues, que va afectar vuit milions d’hectàrees i no només va contaminar els territoris, sinó que també va impactar en la salut maternoinfantil de milers de camperoles, va provocar avortaments i, a més, va finançar l’aparell militar industrial dels EUA. Perquè tots aquests diners pagaven avionetes i exercicis tècnics i químics, que formaven part d’aquest mercat de la indústria de la guerra dels EUA. 

Tot i prometre que no ho faria, el president Petro ha reprès l’ús del glifosat.

És un tema complex, però sí, és així. La realitat és que el govern de Petro no ha posat cadenats reals a l’ús del glifosat. I encara menys ha treballat per la reparació, perquè les víctimes continuen invisibilitzades.

De fet, no és fàcil que les comunitats facin sentir la seva veu.

Persisteix una dinàmica de persecució als camperols per callar la seva veu política. Avui, el camperol continua sent incapaç, per exemple, d’organitzar-se en federacions, en sindicats o associacions cocaleres. Això redueix el seu poder de negociació davant d’un mercat que és molt violent i agressiu. 

Així, com avalues, fins al moment, la nova Política de Drogues del president Gustavo Petro, projectada per a una dècada?

La realitat és que hi ha molt de neguit i tristesa en aquest sentit. La finestra que s’havia obert en termes de transformació no ha tingut efecte. No s’ha generat un canvi real. La Comissió de la Veritat va plantejar l’expectativa per a un procés de regulació de totes les drogues a Colòmbia, com una condició per a la pau. I Petro va prometre un canvi de paradigma, però la realitat és que s’ha sotmès a les mateixes lògiques que ja havien plantejat els EUA, és a dir, el desenvolupament alternatiu i la substitució. Evidentment, això no és cap canvi de paradigma. Persisteix la mateixa política prohibicionista.

"Petro va prometre un canvi de paradigma en la política de drogues, però persisteix la mateixa política prohibicionista".

Ho consideres una oportunitat perduda?

Es podrien haver obert camins molt poderosos, interessants i factibles, com la legalització del cànnabis, però el diàleg amb els productors és nul, les propostes continuen molt ancorades en el centralisme i, alhora, tampoc tenen suport al congrés. Per tant, no hi ha avenços. I en termes de reducció de la vulnerabilitat, un àmbit en què les expectatives eren altes, tampoc s’ha generat una discussió massiva ni una institucionalització de garanties d’usuaris i de defensa dels drets econòmics, socials i culturals d’aquestes poblacions. Aleshores, la realitat és que el balanç és negatiu.

Quins canvis caldria promoure en la legislació sobre la política de drogues per posar al centre la protecció dels drets humans i la construcció d’una pau sostenible?

Abans de res, el país ha de generar una discussió profunda sobre les produccions. No només enfocar-se a l’ús, sinó a la producció de cànnabis i cocaïna. Això té a veure amb pilots de producció que respectin les autonomies i sobiranies dels territoris dels pobles indígenes i camperols, i que també puguin defensar les seves decisions. 

Per tant, el primer que cal fer és dinamitzar aquest diàleg profund dins les organitzacions de base sobre com hauria de ser aquesta regulació. A partir d’aquest debat, sí que es podria començar a pensar en models de regulació. És cabdal reconèixer el paper dels productors i generar escenaris en què les organitzacions de base, les protagonistes, estiguin al centre. 

Hi ha experiències en què inspirar-se?

N’hi ha hagut, principalment comunitàries i en el marc de la il·legalitat, fet que les fa molt dèbils, però també les defensa del mercat legal. Per exemple, a la zona del nord del Cauca, s’han articulat les primeres discussions internes, molt doloroses i amb molta violència, al voltant de com negociar els preus d’aquest mercat, com mantenir uns guanys i com posar-se d’acord comunitàriament. 

Malauradament, totes aquestes experiències han estat molt desprotegides per part de l’estat i han implicat dinàmiques de violència sobre les comunitats. Amb tot, si l’estat aconsegueix entendre i empoderar aquestes experiències, sí que podríem començar a transitar cap a altres escenaris.