Digna de Torres: “Un bon entorn familiar i social cura tant com els medicaments”

A la Digna de Torres li van dir que tenia un càncer de mama en un dels millors moments de la vida, quan estaven a punt de néixer les seves netes. Lluny d’enfonsar-se, va agafar-se a això —i al suport de la seva família— per resistir l’embat i tirar endavant. D’aleshores ençà, ja han passat vint-i-set anys.

La Digna no només va superar la malaltia, sinó que avui es dedica en cos i ànima a ajudar altres dones que estan passant pel mateix tràngol que va patir ella. Ho fa des de la presidència de l’Associació de Dones Intervingudes de Mama (ADIMA), una entitat lleidatana que acompanya, escolta i orienta les dones des del primer moment, amb un suport d’igual a igual. 

Entre altres accions, l’associació regala pròtesis a les dones que han passat per una mastectomia i impulsa activitats i xerrades per teixir comunitat i trencar la solitud. Amb ella, parlem del tabú que arrossegava el càncer de mama, del suport que cura i dels recursos que encara falten per fer avançar la prevenció i la recerca.

Com recordes el moment del diagnòstic i què et va sostenir més en aquell tram inicial de la malaltia?

Quan et diuen que tens un càncer, et cau el món a sobre. Però jo, per sort, estava en un moment molt bo de la vida, i això ajuda. Aquella mateixa setmana m’havien de néixer unes netes bessones —fa vint-i-set anys d’això i jo aviat en faré vuitanta— i estava eufòrica i molt contenta. Crec que, quan has d’afrontar un moment així, és important agafar-te a alguna cosa que et faci il·lusió i et doni ganes de viure. Per mi van ser les bessones. Durant la quimioteràpia, no pensava si aniria bé o malament: només pensava en elles.

L’entorn de la persona és cabdal.

Un bon entorn familiar i social cura tant com els medicaments. Hi ha persones que, per circumstàncies de la vida, no tenen un bon entorn, cadascú té la seva història. Jo, en canvi, sempre m’he sentit molt afortunada en aquest sentit. No només quan vaig tenir el càncer, sinó de sempre: pels pares, pel meu home, pels fills… per tothom. I això t’ajuda molt, perquè després veus gent que està molt sola.

Si parlem del càncer de mama, les coses eren molt diferents trenta anys enrere.

I tant, quan me’l van diagnosticar, fa vint-i-set anys, el càncer de mama era un tema tabú i no se’n parlava. Molta gent ni tan sols deia que el tenia, perquè es relacionava directament el càncer amb la mort. Per sort, ara se’n parla amb més naturalitat. Jo sempre dic que no cal portar un cartell al davant dient que tens càncer, però sí compartir-ho amb la gent del teu entorn, amb la família i amb qui t’estima.

Tu vas tenir clar que ho havies de compartir?

Al principi, no. Jo sempre he anat sola al metge perquè ho prefereixo i, quan m’ho van dir, vaig pensar que no ho explicaria a ningú. A casa estàvem en un moment d’il·lusió per les netes i em feia por espatllar-ho tot. Però al cap de poc, un dia a casa del meu fill, no vaig poder callar. O sigui que ho vaig dir de seguida. Ho vaig compartir amb la família i crec que vaig fer bé, perquè és en aquell moment quan més necessites l'afecte i el suport de la gent que t’estima. A més, la gent no és ximple. Jo, per exemple, visc en un poble i quan et fan la quimioteràpia tothom se n’acaba assabentant.

En quin punt decideixes fer el pas d’implicar-te a fons a ADIMA per ajudar altres dones?

Va ser molt ràpid, perquè les vaig conèixer de seguida. Quan vaig veure que hi havia set o vuit dones i una em deia ‘jo fa deu anys que el vaig tenir’ i una altra ‘jo en fa quinze’, vaig pensar: jo vull ser com elles. I em vaig quedar amb elles. Vaig entrar a la junta i, al cap de poc, la presidenta d’aquell moment va morir per un problema de salut que no tenia res a veure amb el càncer, i vaig acabar assumint la presidència. Ja fa prop de vint anys que ho soc, en bona part també perquè la gent no vol tenir obligacions.

A tu, en canvi, no et va importar.

Perquè a mi sempre m’ha agradat el món del voluntariat i estar amb la gent. Em sento molt satisfeta si puc ajudar, i quan t’agrada ajudar ho fas a canvi de res. Ahir mateix, per exemple, vaig quedar amb una noia de quaranta-vuit anys que em va trucar desesperada, no podia parar de plorar. Del moment que va arribar al que va marxar no semblava la mateixa persona. Quan veuen que tu estàs bé i que al seu dia vas passar pel que elles estan passant ara, això els dona molta esperança. Per a mi, veure que has pogut ajudar i que la persona se’n va més animada és una gran recompensa.

Quina importància aquest suport d’igual a igual, parlar amb una persona que ja ha passat per aquesta situació?

En té moltíssima, perquè la que no ho ha passat no ho entén. És així. A ADIMA, per exemple, regalem una pròtesi a totes les dones a qui fan una mastectomia, i sempre som les que hem tingut càncer qui l’entreguem. A la junta hi ha dues persones que, per sort, no han passat per un càncer i elles no hi van, perquè no ho viuen ni ho entenen com nosaltres. Quan arribes i li pots dir que tu també ho vas tenir, li expliques que la investigació ha avançat i l’animes, el missatge que transmets arriba més. Una persona que no ho ha viscut difícilment pot transmetre el mateix.

Centrem-nos en la tasca d’ADIMA. Què més feu per ajudar les dones?

Des d’ADIMA oferim sobretot suport emocional. Parlem amb les dones i les acompanyem. I, com et deia, també els regalem una pròtesi, que paga l’associació. Quan les hi porto, sempre els explico que és un regal de l’associació i que no és una gentilesa de l’hospital, perquè moltes pensen que els ho dona el centre. És una acció que s’agraeix molt, perquè no s’ho esperen. De fet, moltes pensen que l’han de pagar. És molt important que, almenys visiblement, puguin sortir de l’hospital tal com hi van entrar.

També feu activitats.

Fem xerrades sobre temes diversos, des d’alimentació per a persones amb càncer fins a coses que no tenen relació amb la malaltia. L’última, per exemple, la van fer els Mossos d’Esquadra i tractava sobre les estafes telefòniques. O una altra recent sobre la vellesa. També proposem activitats com ball en línia, aquagym o ioga, perquè ens agrada anar variant i que la gent no se’n cansi. A més, fem dues excursions l’any: una cultural i una sortida de cap de setmana a un balneari. Tot el que ingressem ho revertim en l’associació.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by ADIMA Lleida (@adimalleida)

Quan una dona arriba a ADIMA per primera vegada, com la rebeu?

Sempre hi vaig jo, i si pot venir algú més de la junta, millor. La rebem explicant-li que tot ha avançat molt, tant en recerca com en tractaments, i que les operacions d’ara no tenen res a veure amb les que ens feien a nosaltres. També li recordem que a Lleida s’investiga molt el càncer de mama i que s’hi fan moltes iniciatives. Una és el concert Mamapop, que fa deu anys que es fa i amb el qual, en aquest temps, s’han recollit i donat 500.000 euros per a la investigació a Lleida. Són molts diners, no hi ha ningú a Lleida que hi aporti això.

Quins buits o reptes creus que encara arrossega avui l’abordatge del càncer de mama?

Per mi, el repte principal és tot el que té a veure amb invertir en prevenció i investigació. Un exemple clar és el cribratge. Abans, les mamografies començaven als cinquanta anys i s’acabaven als seixanta-nou, com si als seixanta-nou s’acabés el càncer, i no és així. Hem lluitat molt perquè es comencin a fer als quaranta-cinc i s’allarguin fins als setanta-quatre. Pot semblar poca cosa, però són nou anys més i per a nosaltres és molt. Ja hi ha comunitats que ho fan, i aquí a Catalunya segur que no trigaran a aplicar-ho.

Com es pot col·laborar amb ADIMA?

Qui vulgui pot col·laborar fent-se sòcia de l’associació. Passem dos rebuts de vint euros l’any, i aquests diners ens permeten regalar les pròtesis i subvencionar moltes activitats. Per exemple, tenim dues fisioterapeutes i en subvencionem el 50%. També subvencionem la cura de peus, perquè després de la quimioteràpia a moltes dones se’ls fan malbé les ungles i cal anar al podòleg. Amb els diners de les sòcies podem tirar endavant tot això.

No rebeu ajuda de les administracions?

Sí que n’hem rebut, però el món de les subvencions és molt complicat. Aquest any ens han aprovat una ajuda de la Diputació, però de moment encara no l’hem cobrada; suposo que un dia o altre la cobrarem. L’any passat, en canvi, no ens la van donar perquè havíem rebut alguns donatius i ens van dir que no hi podíem accedir. Bàsicament, comptem amb els diners de les sòcies, que, per cert, no només són dones operades de mama. Per exemple, els meus fills també en són, perquè volen col·laborar. I, a vegades, alguna entitat fa una activitat, recull diners i ens els dona. I nosaltres ho invertim en les sòcies.

Si poguessis demanar una sola cosa a les institucions o a la societat en relació amb el càncer de mama, quina seria?

Demanaria més diners per a la prevenció i més diners per a la investigació. És el més important.