L’Associació Dota obre camins d’alfabetització en català per a dones des del cos, l’afecte i l’experiència

L’Associació Dota, a Salt, acompanya dones amb trajectòria migratòria que no han anat mai a l’escola —o hi han anat molt poc— perquè puguin aprendre a llegir i escriure en català. Ho fan amb una metodologia que parteix del cos, l’afecte i l’experiència, i amb projectes com les classes d’alfabetització, ‘Art i conversa’ o ‘Moure, moure’s: cos i llengua’, reforçats pels Tallers i Acompanyaments per facilitar l’accés a drets bàsics.

El dia a dia de Dota, però, no va només d’aprendre paraules, sinó d’empoderar-se i reivindicar un lloc al món. Per això, més enllà de l’aula, es treballen situacions reals i busquen que les estudiants guanyin autonomia i no hagin de dependre de ningú.

Aquesta feina es fa en xarxa i des del barri. De fet, els projectes de l’entitat són possibles gràcies a la complicitat i el suport de l’Ateneu Popular de Salt i la Comunalitat Som de Salt. Perquè, com destaquen les seves impulsores, l’aspecte comunitari i l’enxarxament aquí són claus. En parlem amb la Meritxell Martínez i la Marta Sureda, membres de Dota.

Com i per què neix l’associació DOTA?

Meritxell Martínez (M.M.): L’associació es funda el 2016, impulsada per la Laura Lázaro amb altres companyes. En aquell moment, ella estava a la universitat fent un treball acadèmic amb mares i fills, i es va adonar que moltes dones no estaven alfabetitzades i tenien la necessitat d’aprendre a llegir i escriure. D’aquí en surt un origen molt lligat a l’àmbit acadèmic, amb la voluntat de portar la teoria a la pràctica i convertir-la en una associació. Amb el temps, de l’equip fundador només hi va quedar la Laura i ens vam anar sumant veïnes de Salt que buscàvem on fer voluntariat.

Els inicis no van ser fàcils.

Marta Sureda (M.S.): L’entitat va néixer des d’un impuls acadèmic, però també molt arrelada al barri, perquè la Laura vivia a Salt i havia projectat l’associació amb uns objectius i uns eixos definits. Fins i tot es va arribar a crear una pàgina web, però aquella projecció inicial no va acabar de fer-se realitat perquè no encaixava amb el que després es trobaven sobre el terreny.

M.M.: Durant anys, el projecte va tirar sobretot de voluntariat, de dones que ajudaven dones, però faltaven eines per acompanyar bé dones no alfabetitzades. Aquí hi ha una diferència clau: no és el mateix aprendre català com a segona llengua quan ja saps llegir i escriure, que aprendre a llegir i escriure per primera vegada, i fer-ho, a més, en una llengua que no és la teva.

Com va evolucionar el projecte? 

M.M.: Hi va haver un temps d’anar tirant com podíem, amb molt d’amor, molta voluntat i molt de temps. Però ens vam trobar que portàvem molts anys fent classes i estàvem encallades. I el pitjor és que les estudiants acabaven pensant que el problema eren elles.

M.S.: De fet, just abans que arribés la Meri, ja ens estàvem replantejant què fer, perquè vèiem que, per molta bona voluntat que hi poséssim, pedagògicament i didàcticament no arribàvem massa enlloc. I en aquest moment va aparèixer la Meri, que estava fent el treball de fi de màster de Segones Llengües —català i espanyol— a la UdG.

Ara sou formadores d’aquell mateix màster.

M.M.: Sí, i hem picat molta pedra perquè l’alfabetització hi tingui un lloc destacat, perquè està molt invisibilitzada. Jo venia de França, on l’enfocament és diferent, i quan vaig arribar aquí se’m va trencar l’ànima. Perquè moltes dones a DOTA es pensaven que tenien un problema d’aprenentatge. Ho vam parlar i vam decidir començar a fer feina real. Jo he pogut experimentar i reinventar pràctiques gràcies al que vaig aprendre quan vaig viure a França.

A qui us adreceu? Quin és el perfil de les dones que venen a DOTA?

M.M.: Abracem totes les edats. Algunes fa anys que estan amb nosaltres. Són dones amb trajectòria migratòria, que van de vint-i-pocs anys a seixanta-pocs. És molt intergeneracional i això fa que el procés d’aprenentatge sigui molt diferent. Tenim dones del Marroc, d’Àsia, de Sud-amèrica i també de l’Àfrica.

M.S.: Una de les particularitats de DOTA és que tenim matrícula viva: poden entrar en qualsevol moment del curs i també poden venir amb fills menors de tres anys. Per a moltes, això sempre ha estat un hàndicap.

M.M.: En molts llocs, com l’escola d’adults o el Consorci, no poden anar amb els fills i acaben quedant fora del circuit d’aprenentatge durant molt de temps. De fet, ens les deriven de gairebé tots els serveis —serveis socials, pisos d’acollida, escoles, ajuntaments—, perquè hi ha molta necessitat.

Un dels fets diferencials de DOTA és la metodologia.

M.M.: El que estem intentant és visibilitzar una realitat que afecta sobretot dones. Segons l’UNESCO, el 2023 hi havia al voltant de 670 milions de persones analfabetes al món i prop del 60% eren dones. Parlem de persones que no han anat mai a l’escola, o hi han anat molt poc, i que no han pogut acabar el procés d’adquisició de la lectoescriptura. Per això necessiten altres maneres d’aprendre i d’accedir a la llengua.

Vosaltres com ho feu?

M.M.: Nosaltres ens regim pel cos, l’afecte i l’experiència. En diem ‘vull-puc: cos, afecte, experiència’. Partim d’un aprenentatge corporal, perquè cos en tenim totes, i d’experiències i vivències també. I la idea és posar tot això a favor nostre perquè puguin anar cap a la lectura i l’escriptura, cap a la llengua escrita i llegida.

Això també implica repensar com s’ensenya.

M.M.: Hi ha un primer aprenentatge més corporal i inconscient, i a poc a poc el vas fent conscient perquè elles puguin anar adquirint. Perquè saber llegir i escriure és molt més que llegir i escriure: és col·locar-se al món d’una forma totalment diferent, i canvia com et relaciones amb els altres, amb els espais i amb les situacions.

M.S.: I una cosa que reivindiquem molt és que qui acompanya i forma sigui conscient que nosaltres també ens hem de posar en un lloc nou, i això no és gens fàcil. Nosaltres venim d’uns hàbits d’estudi que cognitivament ens han estructurat, i no pots apel·lar-hi. Has de reinventar formes molt situacionals i concretes, que parteixin de l’evidència, perquè a poc a poc aprenguin vocabulari, gramàtica i fonètica.

Podem posar un exemple?

M.S.: Per exemple, tenim l’aeròbic lingüístic, que és fer aeròbic per aprendre la llengua. És un mètode molt experiencial, contextual i corporal, i sempre tenint en compte que tant l’aprenent com l’acompanyant estem en un lloc d’igual a igual, i que és nou per a totes dues.

Com es tradueix això en projectes concrets?

M.M.: Tenim tres grans eixos. D’una banda, els cursos d’alfabetització des d’aquesta perspectiva. Després hi ha ‘Moure, moure’s: cos i llengua’, per aprendre de manera més inconscient en aquest primer estadi a través de l’exercici i l’esport. I finalment ‘Art i conversa’, amb pràctiques artístiques i escèniques per recrear situacions reals, i per treballar també el traç i l’escriptura a través de tècniques artístiques.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Associació DOTA (@associaciodota)

També incidiu molt en el fet que elles es vegin com a estudiants.

M.M.: Nosaltres rebem a classe estudiants i reivindiquem el seu estatut d’estudiants, no només de dones. Sí, són dones, però són dones estudiants, i per nosaltres és important considerar-les com qualsevol altre estudiant, perquè sovint ni elles mateixes no s’ho creuen. Per reforçar-ho, per exemple, treballem el fet que escriguin majúscules i minúscules i que utilitzin el boli, no el llapis. A tot arreu els diuen “llapis” perquè esborren, però amb el boli t’equivoques i no esborres l’error: aprens d’aquest error.

Més enllà de la llengua, també acompanyeu les dones en l’exercici dels seus drets. Com ho feu?

M.S.: La idea és que, a la llarga, puguin moure’s soles i tenir autonomia. Però és un procés llarguíssim i molt complex, i ha de ser-ho perquè es faci bé. 

En els acompanyaments, també treballeu amb l’entorn que les rep.

M.S.: A vegades busquem maneres perquè elles puguin comunicar, però també perquè els interlocutors socials on han d’anar —sigui el metge o la mestra de l’escola— puguin parlar d’una altra manera. És una cosa que treballem molt. Si nosaltres acompanyem l’estudiant és perquè parli ella, i per dir a l’altra persona que hi ha altres maneres de parlar en català, que no passin al castellà i que no li parlin com si tingués tres anys o fos idiota.

M.M.: D’això en diem ‘economia amorosa del llenguatge’, que són maneres de parlar a una persona adulta que no té molts recursos, però que és capaç d’entendre’t si tu fas l’esforç de col·locar-te en un lloc diferent. La idea dels acompanyaments va en doble direcció, que l’estudiant pugui parlar, però també perquè la persona que acull ho faci d’una altra manera. És un tema de formació.

Per això vosaltres mateixes feu formacions.

M.S.: Des de fa un parell d'anys hem començat a fer una sèrie de formacions per a diferents perfils. Formacions per a formadors, per a gent que està fent classes d’alfabetització, però també per a persones tècniques d’acollida que estan en primera línia, atenent aquest perfil de ciutadania, que cada vegada n'hi ha més. Sobretot per sensibilitzar i també per donar eines i reflexionar conjuntament.

M.M.: Fem servir molt el verb ‘vull/no vull’, perquè és molt poderós per coses molt concretes: ‘vull un boli’, ‘vull una cita’ o ‘no vull aquest medicament’. Recordo una estudiant que va anar a l’hospital amb el seu fill malalt i, com que sovint l’acollida no és la millor quan hi vas sola i sense recursos lingüístics, es va plantar i va dir ‘vull un metge’ i ‘no marxo’. Va tornar a classe molt contenta perquè, amb aquestes paraules simples, va aconseguir que atenguessin el seu fill. Aquest empoderament és complicat, però alhora també és molt anar a l’arrel de la necessitat.

És bàsic per a la seva autonomia.

M.M.: Moltes d’aquestes estudiants tiren dels fills i filles, i menys dels marits. Quan els infants són encara petits, amb set o vuit anys, ja comencen a fer de traductors, i això els posa a vegades en situacions delicades. Una estudiant de DOTA, que ara té 61 anys, ho va compartir un dia amb altres dones més joves. ‘Noies, us passarà com a mi: el meu fill ha marxat a Bèlgica, la meva filla a Alemanya, ara estic sola, soc una persona gran i em costa molt més’, els va dir. Això també és un tema molt de gènere. Massa sovint, com a dones, no reservem prou temps per a nosaltres mateixes i per a les nostres necessitats.

En aquest procés, també hi ha un punt de posar-se elles al centre.

M.M.: Una de les coses que fem, per exemple, a ‘Moure’s, moure’s: cos i llengua’ és aprendre el català des del cos. Hi ha un moment en què ens freguem el cos, ens sacsegem i diem ‘fora’. I aquest ‘fora’ és molt bonic perquè és ‘fora tothom’: fora marit, fora fill, fora filla, fora cuina… Només jo. I això és molt poderós: en algunes dones hem vist canvis molt clars i, en les que porten tres anys, el canvi com a ésser humà i social, l’empoderament, és molt espectacular.

Com a entitat, amb quines dificultats us topeu? 

M.M.: Ens contacten i ens deriven possibles estudiants constantment, i ens reconeixen la feina, però el repte de sempre són els recursos. Som una entitat petita i depenem de la roda de les subvencions públiques. De l’Ajuntament de Salt en rebem molt poc, perquè és un ajuntament pobre, i ens sostenim sobretot amb la Diputació de Girona i la Generalitat. Amb els pressupostos prorrogats, però, hi ha hagut retallades que ens afecten a totes. Per això vam obrir una campanya al desembre. A més, els tempos de les subvencions no coincideixen mai amb els nostres ritmes i no podem deixar penjades les estudiants. Gràcies al suport rebut, podem arribar a final de curs.

Com pot col·laborar la ciutadania amb DOTA?

M.S.: Cada any, a final d’any, fem una campanya de novembre-desembre per sumar noves sòcies, perquè l’estructura econòmica és precària i fràgil. Al web et pots fer sòcia i fer un donatiu puntual, anual o mensual. També enviem un butlletí per comunicar el que fem i organitzem trobades entre sòcies i estudiants.

M.M.: A banda, hi ha la possibilitat de fer voluntariat. Si algú vol participar, ens pot escriure i posar-se en contacte amb nosaltres: es pot fer des d’un acompanyament, amb una petita formació prèvia, o a través dels ‘duets lingüístics’, on s’estableix una relació directa entre la voluntària i l’estudiant i es pauta cada quant, quant de temps i el lloc. També ens adrecem a empreses per si volen col·laborar, i al web està tot explicat.

Quins reptes teniu al davant?

M.S.: Un repte clau és visibilitzar la no alfabetització de milers i milers de persones que hi ha a Catalunya. Sembla una paradoxa, però va a més, perquè no hem sabut o no hem pogut trobar la manera de fer-ho bé. També és un repte enxarxar amb interlocutors —mestres, agents socials, metges— i aconseguir que tota la gent que fa classes de català o grups de conversa prengui consciència de l’abast d’aquesta realitat i del que implica.

M.M.: Quan expliques què vol dir realment, veus que és una qüestió política: una persona que no sap llegir ni escriure, i una dona més, aquí no està en igualtat de drets. Per això, el repte és visibilitzar, sensibilitzar i modificar aquesta realitat a través de l’enxarxament, les formacions, els recursos i la feina conjunta.