Alba Cuevas: “Barcelona s'ha creat l'etiqueta de multicultural, però es queda en el més superficial”

Quina és la missió de SOS Racisme?

La missió de SOS Racisme és la lluita contra el racisme. Eradicar el racisme, entenent-lo com la discriminació que es fa a una persona per motius de color de la pell, d'origen ètnic, d'origen nacional, cultural o religiós. Aquesta és la missió que fa néixer SOS Racisme el 1989. Tan important com la lluita contra el racisme és la lluita per la igualtat de drets i oportunitats, entenent que cap persona pot ser tractada diferent per un motiu racista i que és necessari treballar per garantir aquesta igualtat. La igualtat d'oportunitats per trobar feina, per trobar pis, per poder estudiar...

Quina és la realitat que tenim a la ciutat de Barcelona?

La realitat és complicada. D'una banda, tenim una Barcelona que s'ha creat una etiqueta de ciutat multicultural, una societat mestissa, fins i tot. En canvi, sembla que ens hem quedat en el més superficial. S'ha parlat molt de com enriqueix la diversitat cultural, però sembla que únicament es vulgui deixar en allò cultural: el menjar, la música tradicional... Quan una societat diversa és molt més que això. Ha de tenir en compte les diverses maneres d'entendre la vida: D'entendre la gestió de l'espai públic,  l'educació, la trajectòria vital...

Quedar-nos únicament en aquesta part més superficial és el que fa que potser no tothom se senti tan part de Barcelona, perquè no contempla totes aquestes diversitats que acull la ciutat. Tant pel que fa referència als moviments migratoris més recents, com als dels anys 60 quan eren de la resta de l'Estat espanyol o com la realitat del poble gitano que porta segles a la ciutat. Aleshores tenim moltes realitats diverses i, en canvi, a Barcelona li falta aprofitar-ho, més enllà de la part cultural.

Una ciutat com Barcelona o fa una aposta per garantir que els i les joves tinguis sortides i que estiguin preparats per iniciar el seu projecte vital o el factor de diversitat acabarà sent un impediment per poder projectar la vida com ells i elles voldrien. És un toc d'atenció pel que fa als joves. Igual que tot el que té a veure amb la pobresa. Lamentablement, els col·lectius que provenen de les migració estan partint la pobresa d'una manera molt més descarada. Cal buscar les maneres a partir de les polítiques públiques necessàries per fer front a això.

Quants voluntaris teniu ara i quin paper juguen en el si de la vostra entitat?

Tenim al voltant de 700 socis i sòcies, que són els que decideixen les línies que segueix l'entitat. Unes 10 persones conformen el Consell i fan el seguiment de tot el que passa, coordinats amb l'equip laboral. A banda, hi ha al voltant d'una trentena d'activistes. Ens agrada més la paraula activista, com aquest major empoderament. De manera regular participen en grups i campanyes que muntem.

Per què creus que els/les activistes i socis i sòcies col·laboren amb vosaltres?

Nosaltres ens definim com una associació d'acció política, entenent que la lluita contra el racisme sempre serà una lluita política, perquè el racisme és un sistema de dominació que parteix d'aquesta idea de superioritat d'una persona vers una altra. Llavors, en tant que el que fa SOS Racisme és una acció política, els activistes i socis i sòcies es vinculen perquè entenen que pot ser un mecanisme per transformar la societat. SOS Racisme té una trajectòria de molta denúncia pública i jo crec que això fa que les persones entenguin la necessitat de que existim. Entenen que és necessari fer una feina d'incidència política per canviar el món. La gent que ve en el dia a dia és perquè vol implicar-se de facto en aquesta denúncia.

Quina creus que serà la vostra realitat d’aquí a 10 anys?

SOS Racisme hem fet 25 anys aquest any i fa temps que parlem de com ha d'anar articulant-se el moviment antiracista. Estan canviat les maneres de participar, de comunicar. Potser els propers 10 anys canvia també la manera de fer associacionisme i de fer transformació social. Estem donant bastants voltes a com s'anirà articulant. Potser serà més un moviment, un col·lectiu. No hem imaginat més enllà, però sí que creiem que possiblement vindrà un canvi a nivell organitzatiu.

Lamentablement creiem que seguirem sent necessaris. Sempre diem que en el moment en que el racisme no existeixi no hauríem d'existir. Tant de bo dintre de 10 anys no existim, però no ho tinc clar, la veritat.

Quin ha estat per a tu el moment de més passió a l'entitat?

Un que em va impactar va ser arrel de la campanya que hem fet en contra del CIE (Centre d'internament d'estrangers) de Barcelona: Tancarem el CIE de Barcelona. Una de les accions que hem fet és anar a envoltar el centre d'internament. Em va tocar estar al davant de l'entrada estirant la pancarta, que pesava molt. Era horari de visites i hi havia famílies que entraven. Se'ns va apropar un home que tenia el seu germà o cunyat dins, ens va preguntar i es va voler sumar a la cadena. S'hi va posar amb el cotxet de la seva filla i al veure'm amb problemes per tenir estirada la pancarta em va canviar el lloc, agafant ell la pancarta i donant-me el cotxet.

Just avui feu la roda de premsa per donar a conèixer el projecte La Família del Costat. Parla'ns d'aquesta campanya.

Es tracta d'una iniciativa que desenvolupen els companys de SOS Donostia des de fa uns anys i els ha anat molt bé. La idea de La Família del Costat és intentar fer seure en un àpat dues famílies, amb un ingredient de diversitat, i que xerrin d'allò que els preocupa. Més enllà de moltes diferències, som veïns i veïnes. Intentant que hi hagi un retorn, que doni peu a més. Si anem fent molts sopars d'aquest tipus potser avancem més en el que deia abans: entendre el mestissatge més enllà.

És una feina més festiva. Quan fem una denúncia pública és contundent, quan atenem  a víctimes de racisme és dur. En canvi, de tant en tant, tenim la possibilitat de parlar d'antiracisme, però en un ambient més distès.