Experiències d'un missioner a Zàmbia

Dário Balula Chaves és un missioner que està a Zàmbia des de 1978. Ha impulsat nombrosos projectes amb el suport de Mans Unides a Lusaka, un dels barris més pobres de Luanda. Dário estarà a Catalunya amb motiu de la presentació de la Campanya 2015.

Si estàs interessat a acudir a l'acte de presentació, que es farà a l'Auditori dels Jesuïtes de Casp de Barcelona el dijous 29 de gener a les 19:30h, i escoltar en directe el testimoni de Dário Balula, pots inscriure't en aquest formulari.

Dário Balula a Zàmbia

A continuació, reproduïm un article del missioner combonià publicat originàriament a la revista digital Audácia:

Quan viatjo cap a les missions, acostumo a anar-hi amb un equipatge d'entusiasme, resplendor, emocions i curiositat més pròpies d'un novençà en l'aventura missionera. Va ser amb aquest teló de fons que, en 1978, vaig aterrar en l'aeroport de Lusaka, la capital de Zàmbia, el sud-oest d'Àfrica.

Uns minuts més tard estava en Nova Kanyama. Es tracta d'un barri pobre als afores de Lusaka. Les Germanes Combonianes treballen allí.

Em vaig quedar impressionat. Al voltant d'una taula simple, vaig parlar amb els altres missioners sobre aquest món de pobresa, molt diferent del que estava acostumat a veure a Portugal. Em semblava haver aterrat a un altre planeta.

No obstant això, des del primer moment, em vaig sentir a gust. Els meus companys em van dir que jo tenia suficient valentia i bondat en abundància. A més, Zàmbia era ara la meva nova llar, i aquestes persones es van convertir en la meva nova família.

Una setmana més tard, vaig viatjar fins a Chipata, que està a 600 quilòmetres de Lusaka i prop de la frontera amb Malawi.

Finalment, vaig arribar a la missió de Chadiza. És una zona rural. La població es troba dispersa i aïllada. El territori de la missió es troba entre les fronteres de Zàmbia amb Moçambic i Malawi.

A poc a poc, vaig aprendre l'idioma local i vaig tractar d'entendre la cultura de la gent. Però si tot anava bé en aquest sentit, vaig passar per moments molt difícils a causa de l'absència dels meus amics i família. De vegades vaig estar prop de caure en la temptació del descoratjament. No obstant això, contínuament sentia l'ajuda de Déu. Ell em va donar la força per superar els obstacles i seguir el meu camí.

Les tasques de la missió van començar a absorbir el meu temps i els meus pensaments. La vida en la selva em va absorbir, vaig visitar les comunitats cristianes i vaig celebrar missa en Nyanja, la llengua local. Si tingués un diari, quantes aventures i quants revessos tindria per escriure! Per exemple, la gent va demostrar molta paciència per perdonar-me les puntades que li donava a la gramàtica. Sí, tots van ser molt respectuosos i amables amb mi.

En 1983, vaig viatjar a Kenya i vaig assistir a un curs sobre les activitats de la parròquia. El contingut rebut en aquestes classes, encara marca profundament el meu dia a dia en les missions.

Havent tornat a Zàmbia, vaig treballar durant quatre anys al Centre Pastoral Chikungu, en la diòcesi de Chipata. Amb mi estava un equip format per laics. Junts organitzàvem reunions de formació per catequistes, per als líders dels grups parroquials (grups de joves i uns altres) i als líders del culte en les comunitats cristianes. De fet, hi ha llocs que els rectors triguen temps a visitar i són els laics que estan allí els que dirigeixen la celebració de la Paraula de Déu i, si és possible, distribueixen la comunió.

En 1988 vaig tornar a Portugal. Vaig treballar a Lisboa i Coïmbra, especialment amb els joves. Aquí vaig engegar-hi un projecte desafiador: elmoviment Jamic (Joves Amics dels Missioners Combonians).

Vaig tornar a Zàmbia en 1996. Aquesta vegada la meva destinació eraLilanda. És una parròquia tan gran com l'enorme barri pobre als afores deLusaka.

La parròquia de Lilanda alberga una comunitat molt dinàmica. Allí hi ha de tot i en gran: molta gent, molts problemes, molta pobresa, molts projectes, moltes activitats i, sobretot, molta alegria. La gent és humil i amable, i els agrada participar activament en la vida de l'Església. Cada dia m'enfronto a nombrosos problemes. No obstant això, m'agrada treballar amb aquestes persones. Ells, malgrat ser pobres, tenen bona voluntat.

L'any 2004 va ser particularment difícil per a nosaltres els missioners. La missió va ser assaltada de nit, i els lladres es van endur tot el que van trobar. Jo, en un acte valent i quelcom aventurat, vaig tractar de salvar els béns de la casa i vaig córrer a l'ajuda de les Germanes Combonianes. Els lladres em van atacar, deixant-me malferit. Em van ingressar a l'hospital amb ferides en el cap, que van requerir molts punts de sutura.

Avui comprenc que Déu està del meu costat. Vaig recuperar ràpidament la salut i la meva vida va recobrar la normalitat d'antany.

Puc dir que tinc la sort de treballar a Zàmbia, al barri de Lilanda. Em sento realitzat en compartir els problemes i les alegries de la gent. La meva missió és treballar perquè hi hagi més pau i justícia a les cases, carrers, escoles, llocs de treball i en les decisions de les autoritats.

El meu equipatge ve amb mi on sigui que vagi i, com la missió em transforma profundament, aquestes maletes segueixen omplint-se d'entusiasme.