Pam Alldred: “Cal examinar les normes de gènere que prescriuen i limiten el comportament d’homes i dones”

La Pam Alldred va ser a Barcelona el desembre passat per les jornades del projecte Look Wide. Aquest va ser l’esdeveniment de clausura d’aquest bprojecte Europeu de dos anys que ha liderat la Fundació SURT, amb un consorci que compta amb organitzacions de Grècia, Alemanya, Hongria i el Regne Unit.

Pam Alldred ha coordinat diversos projectes europeus sobre violència de gènere, com ara el projecte GAP Work i el USVReact. El projecte GAP Work dóna suport a professionals que treballen amb joves (treballadores i treballadors socials, mestres, pedagogues, educadores socials) per abordar la violència masclista i de gènere a les vides d’infants i joves.

D’altra banda, el projecte USVReact ha desenvolupat programes de formació per a personal universitari en matèria de resposta de primera línia en situacions de violència de gènere. Ambdós projectes ofereixen recursos online per a l’educació professional que encara són actuals, i són de descàrrega gratuïta.

La Pam va ser membre del col·lectiu editorial de la revista Feminist Review durant 13 anys i té publicacions en diferents llibres feministes (Ethics in Qualitative Research; Feminist Dilemmas in Qualitative Research; Researching Children’s Experience; I Power, Knowledge and the Academy; i abans d’aquests, Challenging Women: Psychology’s Exclusions, Feminist Possibilities; i Psychology, Discourse and Social Practices: From Regulation to Resistance). Actualment és professora titular de ciències socials a la Nottingham Trent University (NTU) al Regne Unit.

L’educació en sexualitat va més enllà d’afegir-la en diferents àrees formatives?

L’educació en sexualitat és certament molt més àmplia que el que les escoles intenten oferir. Fins i tot els millors programes d’Educació Sexual i Relacional són limitats a nivell temporal així com per les preocupacions de què és apropiat posar al currículum.

Mentrestant, tot el que aprenem, a través de les nostres vides, sobre els nostres cossos, sobre el plaer, sobre com comunicar el que volem, com tractar les altres persones i, evidentment, totes les maneres amb les que la majoria de nosaltres experimentem la socialització de gènere, que dona forma a la nostra ment conscient i inconscient, produeix la nostra educació en sexualitat.

Això vol dir que sovint hi ha material per desaprendre. Per exemple, quan hem d’examinar i desafiar les normes de gènere que prescriuen i limiten el comportament d’homes i dones, i ‘desconstruir’ idees que promou el capitalisme, com ara que les persones tenen dret a assolir els seus plaers individuals, i algunes persones més que d’altres.

Parles de les dificultats i pors de sortir de l’armari. En parles en primera persona, però també has dut a terme recerca en aquest tema en el context escolar i sobre la identificació de processos. Vull preguntar-te sobre les dificultats en aquestes àrees.

Puc parlar sobre una formació que vaig fer a un grup de treballadors socials i de joventut sobre violència de gènere. La formació desafiava la violència heteronormativa i la violència de gènere i el grup va fer una bona crítica de les normes de les lletres de la música pop i rap, però no van fer crítica de les seves pròpies dinàmiques internes, que van resultar ser homòfobes, i alguns dels participants no van voler sortir de l’armari davant dels seus companys.

Això em va preocupar molt en relació amb com podria aquell equip donar suport als joves amb l’homofòbia i  les normativitats sexuals. Això també mostra com és més fàcil criticar els missatges culturals que estan “allà” i no qüestionar els nostres propis valors.

Personalment, jo ho he tingut bastant fàcil, però quan hi ha tanta ansietat sobre el que les escoles han de cobrir, és important aclarir que l’educació sobre orientació sexual és una qüestió de justícia social (i per complir amb les lleis d’igualtat), i no només per aquells estudiants que potser ja s’identifiquen com a LGTB+.

Això redueix l’educació a una cura pastoral i posa en risc que la classe sigui un espai segur per sortir de l’armari i quedar-se fora, amb el professorat assumint erròniament que “aquí a ningú li cal parlar sobre l’atracció pel mateix sexe, etc.”. Això m’ho han dit mestres, i aquí jo els explico el problema amb aquesta afirmació.

Has fet recerca sobre famílies LGTBI i qüestiones alguns dels criteris normatius per ser família d’acollida. Pots parlar una mica d’això?

Des que vaig començar a estudiar sexualitat han canviat moltes coses al Regne Unit. Em motivava veure quina recerca s’havia fet sobre infants criats per parelles lesbianes o gais: no hi havia gaire recerca, però la que hi havia era positiva, i això era molt valuós per desafiar els discursos públics negatius del moment i per argumentar en contra les sentències que els jutjats del Regne Unit estaven fent, en relació amb si es podia permetre a les criatures viure amb mares que havien sortit de l’armari com a lesbianes i s’havien separat dels pares.

Es van prendre algunes males decisions i en algunes ocasions es van donar custòdies a homes que havien agredit les seves ex parelles, en lloc de donar-les a les seves mares, per raons d’orientació sexual.

Una campanya legal que va tenir lloc mentre feia el meu doctorat va ajudar a canviar el marc legal d’aquest tema, i fins i tot algunes organitzacions benèfiques de l’església que treballaven assignant famílies d’acollida a criatures, i que eren molt homòfobes, ara són amigables amb les famílies monoparentals.

Els treballadors socials, a discreció personal, prenen la decisió en relació amb cada infant i cada família d’acollida. Consideren si una criatura en particular podria tenir un gran desenvolupament en una família en particular. És possible que les seves assumpcions en aquest estadi siguin normatives, formades per biaixos inconscients o conscients. I és per això que és tan satisfactori ensenyar treball social a la vegada que l’alumnat es forma com a professionals.

Quan entrevistava mares lesbianes, donaven explicacions molt normatives d’elles mateixes i les seves relacions, mostrant un esforç per encaixar amb les normes dels 'valors familiars'. Això pot acabar sent una forma d’homonormativitat, on només aquelles famílies adoptives en parelles estables, monògames i romàntiques reuneixen les característiques per ser acceptades com a famílies d’acollida. I això em preocupa. Això és el que descrivim com a noves homonormativitats. Poden recrear o sostenir valors i normes racistes, edadistes o capacitistes.

En relació amb la violència masclista, prens una mirada àmplia que va des de la violència basada en gènere a la violència relacionada amb el gènere. Com es posa això en pràctica?

Sí, és una mirada àmplia. La qüestió principal és que a ningú se li digui que l’agressió que ha viscut no és vàlida. O, per dir-ho d’una altra manera, les categories identitàries no són la base per al reconeixement, sinó que la definició que m’agrada més, per la seva inclusivitat, és la de la violència relacionada amb el gènere (GRV) com a “assetjament, fustigació, discriminació o violència sexista, que parteix d’una norma, independentment de a qui vagi dirigida. 

Vaig voler utilitzar aquesta aproximació inclusiva perquè vaig estar ajudant a dur a terme uns tallers al context escolar, al Regne Unit, on l’anti-homofòbia s’adreçava en un taller per a joves, i el bullying sexual en un altre. I a mi em semblava que tenien qüestions en comú: compartien la problematització del masclisme, la desigualtat i l’heteronormativitat, així com el binarisme de gènere i les seves normes. Així que he continuat utilitzant aquest concepte de violència relacionada amb el gènere.

La identitat sexual basada en el binarisme de gènere pot portar a violència LGTBIfòbica?

Sí, algunes persones són vistes com a no conformes a les normes de gènere i de relació, i d’aquí surt la discriminació o violència. Les normes de gènere i el sistema binari de gènere en general són un problema. Oferir una altra categoria identitària és problemàtic per a moltes de nosaltres. Allunyar-nos de les categories identitàries ens pot ajudar a evitar recrear-les a altres llocs, i potser ens ajuda també a centrar-nos en la violència, que és el problema.

Has fet també recerca sobre violència sexual al context universitari, i ho has relacionat amb la necessitat d’afegir una perspectiva interseccional que trenca amb les normes discriminatòries. Podries parlar-ne una mica?

Sí, els mateixos problemes emergeixen en relació amb la violència sexual. Les supervivents que no es conformen amb les expectatives podrien no rebre suport o bé experimentar victimització secundària. Els diferents reptes de parlar o d’acusar per a les supervivents que vénen de contextos i trajectòries diferents seran poc reconeguts si no pensem de manera interseccional sobre les persones implicades, com a éssers amb classe, raça, gènere i edat.

És preocupant pensar com els estereotips alimenten el suport i la manca d’aquest, i s’oblida a vegades que les persones grans també poden ser víctimes de violència sexual tant com les persones joves, o aquelles persones que s’enfronten a assumpcions racistes sobre la seva sexualitat.