David Bondia: "La pau seguirà sent un objectiu allunyat mentre la prioritat no sigui la vida de les persones”

Entitats com l'Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) són tot un referent al nostre territori de la defensa dels Drets Humans, i de l'oposició a les violacions constants d'aquests que es produeixen arreu del món, a més del gran valor que té la tasca pedagògica que fan en aquesta línia. Parlem amb el seu president, el David Bondia, sobre els Drets Humans, els processos de pau i els conflictes armats vigents en l'àmbit internacional.

Com d'allunyada està la possibilitat d'aconseguir una pau mundial?

Molt allunyada. És una aspiració, però llunyana, sobretot quan hi ha interessos geopolítics pel mig. És a dir, quan la prioritat no és la vida de les persones, sinó que és l'estratègia política de determinats estats. I també serà molt difícil d'aconseguir-ho mentre hi hagi aquest gran negoci que és la proliferació d'armes.

Actualment al món, malauradament, encara hi ha violacions constants de Drets Humans, però potser les més greus són les que es produeixen en els conflictes bèl·lics.

Si ja és difícil mantenir la garantia dels Drets Humans en temps de pau, és molt més difícil fer-ho en temps de conflicte armat. La concepció dels conflictes ha canviat totalment. Al segle XIX i principis del XX, sobretot, eren conflictes interestatals. Avui en dia la majoria de conflictes són intraestatals. És un dels grans canvis que es produeixen.

No obstant això, no podem analitzar només un conflicte dins d'un estat, i com afecta només a la població d'aquell estat, sinó que a això s'hi ha d'afegir els interessos de tercers estats en aquests conflictes intraestatals. Qualsevol conflicte que analitzis veuràs que, per exemple, els Estats Units estan immersos en els conflictes, igual que l'Iran, la Federació Russa o l'Aràbia Saudita. És a dir, hi ha la ingerència de potències que el que volen fer és participar en els conflictes per imposar els seus criteris.

Hi han interessos per part d'aquests estats.

Els tenen. I l'altra lògica que també ha canviat, és que abans els grups militars s'enfrontaven per guanyar territori. Això ha canviat en el fet que aquests grups armats tenen molt clar que el terror cap a la població civil és una arma fonamental. Saben que guanyaran territori desplaçant i matant a gent.

Per tots aquests motius, en els conflictes intraestatals, amb potències que intervenen en el conflicte, la més perjudicada és la població civil. I, per tant, no hi ha garanties dels Drets Humans a aquesta població. No només pèrdua de les garanties per les accions militars, sinó que parlem de territoris que ja de per si tenen determinades mancances, i per tant, el desplaçament de la població provoca que no puguin accedir a les necessitats bàsiques.

Aquesta mancança d'assegurar necessitats bàsiques queda amagada darrere les armes.

Quan estem analitzant un conflicte moltes vegades es parla de les morts per bombardejos. Però també hem d'analitzar les morts provocades per desplaçaments o la fam. El no poder accedir a necessitats bàsiques són danys provocats pels conflictes, però que no s'analitzen com a tal. La població civil és la gran perjudicada perquè no hi ha interès, no només en acabar el conflicte, sinó en protegir gent que està atrapada dins d'aquest.

Quines són algunes d'aquestes violacions?

N'hi ha moltes. Parlem de tortures, desplaçaments de la població, neteges ètniques, la manca de garanties mínimes de les persones detingudes o desaparicions forçades. Aquestes són les que tenen a veure amb una intervenció armada. Però també hi ha la dificultat d'accés a l'alimentació, accés als medicaments, accés a l'aigua, l'accés a garanties mínimes de subsistència, quelcom que no es produeix en moments de guerra perquè l'estat no té la capacitat de fer-ho, però tampoc en té l'interès.

Quan per a un govern la gran preocupació és el conflicte armat, s'oblida que la seva existència és la de satisfer les necessitats bàsiques de les persones. A més, en temps de guerra s'estigmatitza molt a la població. Segons en quina zona estigui una població civil se l'associa a una facció armada o una altra, i s'entén que no se li han de prestar necessitats bàsiques. Després s'acaben trobant que, si l'estat no cobreix aquestes necessitats bàsiques, qui les acaba cobrint són les faccions.

La població civil és la més afectada, però dins d'ella, els infants són els que més pateixen. L'ONU va assegurar que el 2019 es van verificar 25.000 violacions de drets dels nens durant les guerres.

No m'agrada parlar de població vulnerable, sinó de població vulnerabilitzada. L'estat no ha prestat la cobertura de necessitats bàsiques a aquesta població, un fet preocupant que s'ajunta al conflicte armat. El reclutament de nenes i nens per l'exèrcit de l'estat o les faccions és un dels grans problemes. Si s'arriba a un acord de pau, què passa amb els nens soldats? Són víctimes de conflicte i això és difícil d'explicar a occident.

I a tot això se suma a què, per exemple, els nens i nenes necessiten elements bàsics pel seu desenvolupament, com ara estar escolaritzats, fet que no es cobreix en cas de conflicte armat. A Somàlia, per exemple, les escoles havien estat utilitzades per acollir desplaçats dels conflictes. És necessari fer-ho, lògicament, però aquest acolliment fa que els centres escolars no puguin ser utilitzats per nens i nenes.

És el conflicte produït per l'ocupació de territori palestí per part d'Israel el més greu?

Hem vist com s'han anat produint les ocupacions i no hi ha hagut cap capacitat de resoldre el conflicte. Des del 2005 es parla de la desconnexió, de la retirada de l'exèrcit israelià de Gaza, però segueix tenint un control efectiu sobre la zona des del moment que pot controlar-ne l'accés des de l'espai aeri i marí. És una mostra que pot haver-hi una ocupació sense presència militar.

El que veiem és que Gaza ha estat totalment assetjat, és la presó més gran del món. Qui està controlant els medicaments i els aliments que entren, i qui està condemnant a dos milions de persones a viure una situació d'amuntegament i setge, és el govern israelià.

És un conflicte enquistat.

No justifico al govern de Hamàs, que també ha tingut una responsabilitat clara. No justifico que puguin bombardejar fronteres israelianes. El que passa és que hi ha una desproporció brutal. Hi ha un 'apartheid' contra el poble palestí, hi ha una discriminació sistemàtica contra aquesta població.

És necessari un acord de pau.

Ho és, però com s'està portant a terme avui dia no. El que sí que hi havia era un acord entre els estats àrabs de suport a la causa palestina, quelcom que crec que també s'ha de fer des d'occident, però l'estratègia dels Estats Units és la de dividir. Donald Trump necessita algun tipus d'èxit de cara a les eleccions del novembre, i el que veiem són aquests acords de pau que ha obligat a firmar a Israel amb Emirats Àrabs i Bahrain, bàsicament per desestabilitzar el suport que hi ha cap a la causa palestina.

A banda d'això, sempre s'ha parlat de la solució de dos estats, que és difícil que s'arribi a produir perquè hi ha una estratègia de Benjamin Netanyahu d'annexionar cada cop més territori de Cisjordània i això és insostenible per a qualsevol govern palestí. No es poden asseure a una taula a signar un acord de pau quan cada vegada estan minvant més el seu territori, i quan hi ha una ocupació efectiva per part d'Israel. Aquí hi ha una responsabilitat clara de la Unió Europea.

És un dels grans fracassos de la Unió Europea en la seva política exterior.

El que veiem és incapacitat de la UE de projectar una política exterior que busqui un acord de pau que pugui satisfer tant a israelians com a palestins. La Unió Europea i els estats occidentals hem entès, entre ells l'estat espanyol i també Catalunya, que ja n'hi ha prou amb cooperar amb palestina amb l'enviament de fons de cooperació. Hem de ser capaços també de denunciar quan hi ha violacions de Drets Humans.

El tribunal Russell va examinar el crim del silenci a Palestina, és a dir, quan passen aquestes violacions de drets humans per part del govern israelià contra el poble palestí, qui té un deure de solidaritat o de responsabilitat de protegir és la comunitat internacional i es queda callada és un crim de silenci. Hi ha una complicitat si no es denuncien les accions per part del govern israelià.​

Fa uns dies van començar les negociacions de pau entre l'Afganistan i els talibans.

Com he dit, l'administració Trump està buscant un èxit immediat, com sigui i sense calcular les conseqüències i mediàtic. I això serà difícil. Ens hauríem de remuntar a quina és la responsabilitat dels Estats Units al conflicte a l'Afganistan, amb la invasió, la desestructuració del país i la persecució als talibans.

Es pot arribar a una resolució d'aquest conflicte que ha afectat a tot un país i ha condicionat la política internacional?

Sí, és possible arribar a un acord, però s'ha de veure, per exemple, què passarà amb l'exèrcit talibà, com s'integra en l'exèrcit de l'estat, sent dos exèrcits en conflicte permanent. Aquesta integració i la repartició dels territoris a l'Afganistan, són dos dels grans problemes que es plantejaran. També hi ha terminis per la implementació dels acords, i els Estats Units tenen molta pressa a fer-ho.

El que s'ha de dir que els Estats Units ha cedit i està negociant amb aquells que va treure del govern. Està reconeixent el seu gran error. I el que han de fer és retirar de l'Afganistan, no solament l'exercit, sinó les empreses de seguretat privada dels Estats Units que hi estan instal·lades.

Sobre la guerra del Iemen, és un conflicte sense visibilitat, quelcom que és encara més preocupant.

En els mitjans apareix com un conflicte oblidat, és un conflicte enquistat, que ve de molt lluny i que apareix cada cert temps als mitjans. També ens trobem amb un conflicte en què les aliances han canviat i hi ha una intervenció estrangera per recolzar el govern, en aquest cas per part d'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs: és una coalició internacional amb armament dels Estats Units. El règim derrocat, i que ha fet incursions a l'Aràbia Saudita, ve recolzat per l'Iran. Llavors s'estan jugant molts interessos de potències.

Un dels agreujants de la guerra del Iemen és la responsabilitat dels estats occidentals. Moltes de les armes que s'utilitzen és armament que ha venut l'Estat espanyol, per exemple, a Aràbia Saudita perquè vagi al Iemen.

Està a prop la fi del conflicte?

Aquí, al contrari que en els altres dos casos que hem tractat, no es preveu cap solució i no hi ha cap escenari que prevegi unes negociacions de pau. L'escenari que s'està jugant és un escenari de control de la zona. Els Emirats Àrabs i Aràbia Saudita saben del pes específic que està guanyant l'Iran a la zona, i el rerefons que hi ha darrere dels pactes amb els Estats Units i la represa de les relacions diplomàtiques amb l'Israel és controlar l'Iran.