Laia Maldonado: "Tenim el mateix somni, el que difereix és l’eina per escriure’l"

L'Atsu vol ser periodista i és el primer de la seva promoció tot i les llargues estades a hospitals per una malaltia crònica. La Juliana Tsini estudia restauració. Cada matí carrega els estris de cuina i fa una hora de trajecte caminant perquè no pot pagar-se el bus. De vegades també ven menjar al mercat per poder pagar-se les classes. Són només dos dels somiadors que habiten el Ryvanz-Mia, un orfenat situat a Kpando, a Ghana.

Laia Maldonado (Coma-Ruga, 1997) hi va anar a parar amb 19 anys i va quedar tan impactada que va formar Un llapis per Ghana, una organització sense ànim de lucre que treballa per garantir l'educació i l'alimentació dels nens i joves que hi habiten.

Què és el Ryvanz-Mia?

El Ryvanz-Mia és l'orfenat que va fundar la Mama, que és la directora, quan va perdre el seu marit i dos dels seus fills en molt poc temps. Ella, que és orfe, es va quedar sola en una casa molt gran i va voler obrir-la. No havia anat a escola i considera molt rellevant l’educació, diu que és l’únic que els pot donar. El primer cop que hi vaig anar ens van tallar l’aigua. Em va dir: "Fa temps que no paguem. Abans van les factures escolars. Si cal ens banyarem al riu però aquests nens estudiaran". Aquesta fe absoluta em va impactar.

Vas formar l'organització amb 19 anys.

'Un llapis per Ghana' va ser una equivocació. En cap moment vaig pretendre fer una ONG, soc bastant 'hater' del concepte ONG i voluntariat. Vaig conèixer un orfenat, em vaig enamorar i vaig pensar que no podia seguir vivint com si no ho hagués vist. Ho vaig proposar a dues amigues d’infància i vam començar el projecte, però és petit i local. No tenim cap intenció d’expandir-lo. Va néixer per vint-i-quatre somnis i s’apagarà quan desapareguin o quan es compleixin. La idea es empoderar-los perquè en un futur no ens necessitin i poder anar de visita com es visita les famílies que viuen lluny.

Però sou una ONG.

Ens estem constituint just ara com a associació, treballem sota el paraigües d’una ONG més gran que és Esport Solidari Internacional (ESI), però no parlem el mateix llenguatge. Encara no ho hem aconseguit perquè no ens hem posat d’acord en una cosa tan bàsica com escollir un president. Funcionem de manera horitzontal.

Per què 'un llapis'?

Quan vaig tornar la primera vegada vaig estar un mes deprimida plorant al sofà i vaig buscar la manera de finançar el menjar i l'educació. Vaig recordar una anècdota. Un dia vaig treure taules per fer deures, però anaven molt lents i jo no tinc paciència. Els hi vaig dir: "Com pot ser que aneu tan lents?". Una de les petites, la Mawusie, em va ensenyar un llapis i em va dir: "Només en tenim un i ens el tornem. Per això anem tant lents". Vaig pensar que aquest llapis podia ser la metàfora. Tenim el mateix somni, el que difereix és l’eina per escriure’l.

Com financeu aquests somnis?

Hem fet de tot. Organitzem esdeveniments i fem xerrades a escoles, que després organitzen berenars solidaris o fan intercanvis de cartes. És interessant perquè els nens i les nenes tenen moltíssim poder. Sempre que hi ha un esdeveniment fem una connexió en directe amb l'orfenat o un vídeo i mantenim el contacte a diari amb Ghana.

També oferim la possibilitat de fer-se càrrec de la seva educació però no deixem apadrinar des d’aquí. No volem ser el projecte que et deixa apadrinar un nen perquè dormis tranquil. Apadrinar vol dir acompanyar. A més, les donacions es donen al projecte no a la persona individual perquè tots tinguin les mateixes possibilitats. Això cobreix les despeses escolars, però no les emergències mèdiques, la roba, la llum, l'aigua o el material.

Intentem que no els pesi el que fem. A vegades són massa conscients que d'allò que fan en pot dependre el menjar o anar a l'escola.

Qui forma part de l'organització?

Ara som sis persones i després hi ha el voluntariat local. Està oberta a totes aquelles persones que es puguin i vulguin comprometre.

Com funciona el voluntariat?

Li volem canviar el nom, li diem intercanvi. No van a ensenyar res i van a aprendre moltes coses. No faran res essencial perquè l’orfenat ja funcionava sense blancs perfectament i l’objectiu és que segueixi funcionant. Ajuden a fer els deures, per exemple. La Mama em va dir: "Tant de bo el projecte trobi orelles obertes i cors disposats a escoltar". Doncs això és el que dic als voluntaris: "Aneu a oferir abraçades i orelles, a coneixe’ls, a escoltar què volen ser de grans, a explicar tonteries, a trobar-vos amb la injustícia, a aprendre del seu dia a dia. Aneu a amarar-vos".

Cada voluntari té unes aficions i crea un vincle. Un dia hi vas i algú té un banjo i et diu: "L’Ana ens va ensenyar a tocar el banjo". L’altre dia estàvem dinant i va sonar 'Flor de tardor' i tothom es va posar a cantar en català. I després algú torna sabent tocar una cançó típica africana. L'objectiu del voluntariat és tornar i explicar el que hi ha allà.

El paper de les ONGs genera debat. Us trobeu amb contradiccions a l'hora de comunicar la feina que feu?

És important ser conscient dels teus privilegis i de com els vols fer servir. Vull pensar que estem força deconstruides. Ens plantegem cada frase que pengem a les xarxes. Ens fa molta por el mercadeig de la pena i de la pobresa. Jo no m'he trobat pobres. M'he trobat gent amb moltíssima força i mil recursos. Ens fixem en allò que podem fer i evitem caure en lamentar-nos del que no tenim.