Consells per comunicar sobre malalties mentals
Comparteix
Cal ser un altaveu per a les realitats diverses que conformen el col·lectiu de persones amb malalties mentals. Sense estereotips ni paternalismes, mitjans i entitats han de vetllar per oferir reivindicacions i missatges d’esperança.
És important que la societat rebi informació completa i objectiva sobre les malalties mentals i les persones que les pateixen. Es tracta d’un col·lectiu que continua carregant grans prejudicis, el que dificulta la defensa dels seus drets.
Els mitjans, el sector sociosanitari, les administracions públiques i les entitats que treballen en aquest àmbit, han de fer una feina de sensibilització de la societat, generant narratives realistes al voltant de les malalties mentals. A continuació s’ofereixen alguns consells per dur a terme aquesta tasca.
La informació per a aquest recurs ha estat extreta de les següents fonts: les guies ‘Comunicar la salut mental: manual de comunicació per a entitats’ i ‘Les paraules sí que importen: guia d’estil sobre salut mental per a mitjans de comunicació’, de la Confederación Salud Mental España; el pamflet ‘Words Matter: What do you say when you talk about mental Health?’, de l’organització Mental Health Europe (MHE); i el text ‘¡Las palabras importan!: Cómo comunicar temas de salud mental, recomendaciones para los comunicadores sociales’, de la Asociación Argentina de Psiquiatras (AAP).
Són persones
Un canvi molt bàsic però molt necessari en les comunicacions sobre malalties mentals és referir-se a les persones que ho pateixen com a això, persones amb una condició, i no condicions en sí. Algú que conviu amb un problema de salut mental és molt més que el seu diagnòstic, i el vocabulari utilitzat ho ha de reflectir.
A vegades és tan fàcil com col·locar el mot ‘persona’ a davant de la malaltia, si és que parlar-ne és necessari. D’altres, cal fer un treball per recollir a la comunicació d’altres aspectes de la identitat de la persona, que són tant o més importants que la condició que té.
Parlar de l’experiència
Més enllà dels símptomes i del diagnòstic que tinguin les persones amb patologies mentals, cal que les comunicacions se centrin en les experiències dels individus. Les condicions de cada persona poden canviar, inclús si tenen la mateixa patologia.
Cal doncs descartar, sempre que es pugui, els termes psiquiàtrics i centrar-se en allò que les persones estan experimentant. Això permetrà que el públic entengui la salut mental i les condicions lligades a les seves complicacions com un espectre ampli de realitats.
Veus i enfocaments
Lligat amb les accions exposades als dos apartats anteriors, cal que les comunicacions sobre malalties mentals destaquin les capacitats de les persones que les pateixen, subratllant que tenen relacions familiars, socials i laborals, així com projectes de vida independents a les seves condicions. També caldrà aplicar la perspectiva de gènere i atendre a la diversitat de tota mena (sexualitat, raça...). La malaltia mental és només un fragment de la identitat de les persones.
A banda, és important que les comunicacions incloguin les narracions en primera persona. Per parlar de malalties mentals, el que més hauria d’interessar és escoltar a les persones que viuen cada dia amb elles. Les comunicacions, més que informar sobre elles, s’haurien d’interessar per ser l’altaveu de les seves reivindicacions.
Sense estereotipar
La informació sobre fets que involucren persones amb problemes de salut mental s’ha d’oferir de forma cautelosa, sense perpetuar estereotips negatius sobre aquest col·lectiu. Cal evitar termes sensacionalistes i morbosos, demostrant sensibilitat per la diversitat de realitats existent. Per exemple, en les notícies i altres informacions sobre successos violents, els mitjans i altres entitats hauran de limitar-se als fets observables sense destacar la malaltia mental.
A més, a la societat, constantment s’utilitzen diagnòstics psiquiàtrics de forma incorrecta. Les persones professionals de la comunicació poden tenir una influència important en un canvi de tendència cap a una població més informada i sensible amb la salut mental.
Un altaveu
Tot això s’haurà de fer evitant el paternalisme, sense dramatitzar. El propòsit de les comunicacions no pot ser despertar llàstima, ja que aleshores només faran que repetir estereotips. S’haurà d’adoptar un to esperançador, que traslladi el sentiment que les persones que conviuen amb problemes de salut mental també ho fan amb un amplíssim ecosistema d’interessos, experiències, gustos i objectius vitals.
Si es vol situar la malaltia mental al centre de les comunicacions, haurà de ser a tall de reivindicació. Com ja s’ha assenyalat breument més amunt, els mitjans i les entitats haurien de desenvolupar el seu paper d’altaveu, assenyalant la manca de recursos i el dret de les persones a rebre una atenció adequada.
Mostrar l’estabilitat
Una altra forma de lluitar contra el paternalisme és oferir informació sobre les persones amb patologies mentals que estan estables i viuen el seu dia a dia amb regularitat. Serà una prioritat donar-los visibilitat, escoltar els seus testimonis. Poden ser els i les agents de l’eliminació dels prejudicis, demostrant que la seva malaltia és només una diferència més que ha de tenir lloc en una societat inclusiva.
A més, mostrar individus que es troben en aquest estadi de la seva condició mental implica oferir no només informació molt útil sobre els tractaments, sinó també un missatge esperançador per a les persones que acaben de rebre un diagnòstic i les seves famílies.
Les imatges
Les fotografies utilitzades a les comunicacions hauran de reflectir tot el que s’ha exposat fins ara. Cal que el material gràfic destaqui allò que el col·lectiu o una persona amb una patologia mental ha aconseguit més enllà de la seva condició: inserció laboral, projectes personals, vida independent i familiar... S’han de reflectir els aspectes positius, i abandonar les imatges que transmetin obscuritat i aïllament.
