Nerea Campo: "Amb la visibilitat, l'artista no menja ni paga factures"

A Cobert és una associació cultural de Moià que es defineix com un espai de pensament crític i creació artística. La poeta Nerea Campo és una de les seves impulsores.

Com neix l'entitat?

D’una banda, de les ganes de reformular l’espai que ja existia que era La Cort, que havia estat un espai on es feia programació musical i, de l'altra, de la necessitat de tenir un espai cultural en condicions perquè els equipaments brillen per la seva absència a Moià i, com a consumidors d’art, hem d'anar a Barcelona. Volíem fer-ho nosaltres, no volíem esperar a les institucions.

Amb quins objectius l'impulseu?

L'objectiu és descentralitzar territorialment l'art contemporani i proporcionar un espai de calidesa i de seguretat.

Què hi feu?

No tenim restriccions de disciplines. De moment hem fet un recital i un taller. Ens agradaria fer uns passejos peripatètics pel bosc, tenim previstes una presentació de llibres, unes xerrades sobre figures polítiques contràries, un cicle de projeccions de videoart, un taller de brodat contemporani, participarem en el centenari de Guillem Viladot...

Estem gestant amb un centre proper la possibilitat de fer residències artístiques amb grups d’investigació vinculats a través d’un tema.

I, a curt termini, què hi podrem veure?

El 19 de febrer a les 12 h tenim el recital de Neus Purtí i Juma Barratxina i dues projeccions de videoart de la Gemma Polanco i la Vilma Bravo. Intentem portar gent de fora i gent del territori perquè es generin aliances.

El dia 18 fem un taller tancat, en col·laboració amb l’espai jove, de cartelleria i expressió lliure entorn a la celebració del Carnestoltes amb la idea de prendre consciència de l’assetjament als espais d’oci i de les desfresses discriminatòries. I el dia 4 jo faré un taller tancat per a joves de fanzin i laboratori de mems a les 18 h. Estem intentant col·laborar amb altres entitats. Creiem que no té sentit si no està lligat a la gent d’aquí.

Teniu un heptàleg molt clar i es podria dir que arriscat. Com el vau decidir?

Sorgeix de les nostres vivències. Quan hem fet obra o residències artístiques es generan dinàmiques que creiem que interfereixen en el treball i se'ns ha fet difícil treballar. Sembla que l'art està lligat amb festa, l'alcohol i les drogues. Per això, vam decidir que no es consumís alcohol.

És impopular aquesta mesura? Fa que vingui menys gent?

És impopular i tenim menys opcions, però la gent que captaríem amb alcohol no ens interessa que vingui. Sembla contundent, però és així. Quan tu vas al Liceu o a l'Antic Teatre, no estàs amb una cervesa a la mà. Sempre m’ha semblat una falta de respecte. Volem que vingui gent a veure el que passa, no a fer una cervesa perquè per fer-la tens milers d’opcions.

També ha vingut gent que ha dit que li agradava la mesura, per exemple, famílies amb infants. Es genera un entorn molt més segur per a un altre públic que a vegades no se sent del tot còmode. I quan acabes vas a fer una cervesa a fora, es pot fer tot.

Un altre punt és que no es consumeix carn. No es menja carn en un espai que havia sigut una cort de porcs.

És una paradoxa absoluta convertir una cort en espai cultural en el qual no es menja carn. L'objectiu és marcar una línia ideològica lligada al projecte, també amb el protocol contra l'assetjament i actituds discriminatòries de tota mena, perquè també m'hi he trobat que et seleccionen i sembla que la intenció és més lligar o tenir sexe amb tu que no pas que s'hagin interessat per la teva obra. I no volia que això es repetís.

L'heptàleg és un posicionament ideològic.

Creiem que les institucions i els centres d’art haurien de tenir una posició ideològica. La directora del Macba és una dona negra però s’hauria de mirar quants artistes programa que siguin racialitzats, o es fan projectes sobre el canvi climàtic però les dinàmiques del propi centre van en detriment d’això mateix. Volem que sigui coherent i conseqüent.

Per això també un altre dels punts és la professionalització de l'artista. I està sent el repte més difícil, però seguim endavant amb el que hem marcat. Ens queixem com a artistes, però després repetim aquestes dinàmiques, i no pot ser.

És sostenible econòmicament retribuir les i els artistes? Si això és possible, com és que no és l'habitual?

La pregunta és aquesta: per què no es fa? Quan l'altre dia va venir un senyor a posar-me un vidre a casa no li vaig dir que li donaria visibilització. Per què es fa això amb l'artista? Et donarem visibilitat, amb la visibilitat no menja ni paga factures.

Com ho feu?

De moment, que no tenim subvencions, ho fem intentant que la gent s’acostumi a pagar per venir a veure art i, de moment, ho hem aconseguit. Per ara, és un pagament simbòlic. No són tant els diners sinó el gest.

Com es garanteix tenir una programació coherent i conseqüent?

Fent més esforç encara del que implica programar. Moltes vegades és més difícil trobar segons quines propostes. Per exemple, em costa veure exposicions de persones racialitzades i, per tant, programar-les. Implica feina en tenir cura d’això.

Quina rebuda esteu tenint?

La gent està molt contenta de tenir oferta cultural a prop de casa.

Ens falta art a l’entorn rural?

Moltíssim. Quan es programa art, ho fan els tècnics de cultura. La majoria de vegades l’únic que programen és cultura popular, que està bé però hi ha d’haver altres coses.