La victòria de Meloni a Itàlia: un pas més en la normalització de la dreta radical a Europa

Els electors italians van complir els pronòstics i Giorgia Meloni, líder del partit Germans d’Itàlia, es va imposar amb claredat a les eleccions generals italianes. Amb tota probabilitat, es convertirà en la primera ministra de la tercera economia de la Unió Europea (UE) i serà la primera dona a ocupar aquest càrrec en la història de la República Italiana. La coalició de les dretes, formada pel partit de Meloni, la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia, de Silvio Berlusconi, va obtenir prop del 44% dels vots, tant a la Cambra de Diputats com al Senat.

Aquest triomf incontestable no té res d’inesperat, sinó que més aviat forma part del signe dels temps que vivim. Avui, a ningú pot agafar per sorpresa la força que la ultradreta ha assolit a les urnes. En major o menor mesura, ha passat també a França, a Suècia o a Polònia, per citar només alguns exemples. 

Però, qui és Giorgia Meloni i quin terme hauríem d’emprar per embolcallar les idees que defensa? Admiradora de Mussolini en la seva joventut, amb quinze anys es va afiliar al Front de la Joventut, la branca juvenil del Moviment Social Italià, una formació fundada pels feixistes després de la Segona Guerra Mundial. 

Amb vint-i-nou anys va ser ministra de Joventut del Govern de Berlusconi i poc després va fundar el seu propi partit, Germans d’Itàlia. D’ençà de la seva victòria electoral, se l’ha etiquetat de múltiples maneres: extrema dreta, nacionalpopulista, dreta radical, feixista, neofeixista o postfeixista, entre altres. 

L’investigador del CIDOB, Héctor Sánchez Margalef, opta pel terme ‘dreta radical’, per davant d’extrema dreta, i cita el sociòleg Cas Mudde, un referent en estudis de l’extrema dreta. “El terme ‘extrem’ connotaria un rebuig al sistema fins al punt d’arribar a exercir la violència física, mentre que ‘radical’ expressa que són prou radicals perquè volen transformar el sistema, però en principi accepten les regles del joc, les normes democràtiques, i, per tant, assumeixen els resultats electorals”, explica l’expert.

Un triomf basat en la concentració del vot protesta i la manca d’alternatives 

L’èxit electoral de Meloni té moltes arestes, però l’investigador del CIDOB ho resumeix en dues claus. La primera rau en el fet que Germans d’Itàlia va ser l’únic dels partits importants de l’arc parlamentari que no va formar part del Govern de concentració nacional presidit per Mario Draghi. Per tant, el partit de Meloni va ser l’únic que va tenir via lliure per fer oposició, no va patir el desgast de l’executiu i es va poder presentar amb una imatge immaculada davant de l’electorat. 

Per altra banda, Germans d’Itàlia va aplegar el vot protesta de bona part de la ciutadania, que abans havia confiat en el Moviment 5 Estrelles i en la Lliga de Salvini. Davant la incapacitat de la resta de partits, com els de l’esquerra, per presentar una alternativa creïble i efectiva, el partit de Meloni ha capitalitzat aquest vot i ha aplanat el seu camí cap al Palau Chigi. 

Cal entendre també el context en què es van celebrar els comicis, enmig d’un cansament de la ciutadania amb la classe política i un desgast democràtic després d’encadenar governs tecnocràtics que no van donar resposta als seus problemes. “La tecnocràcia ha d’estar al servei de la democràcia, i no a l’inrevés”, sentencia Sánchez Margalef. En aquest sentit, hi ha una dada que il·lustra perfectament la fallida de la política italiana: L’últim primer ministre escollit directament a les urnes va ser Berlusconi, l’any 2008. 

Quina Giorgia Meloni hem d’esperar a partir d’ara?

Un cop assumida la victòria de la dreta radical, la qüestió ara és quina Giorgia Meloni podem esperar al capdavant del Govern italià. Serà aquella que vam veure en un míting de VOX, amb un discurs abrandat i carregat de proclames contra “el lobby LGTBI”, la globalització, les polítiques d’igualtat i la immigració; o bé la que ha mostrat un perfil més moderat durant la campanya italiana?

Sánchez Margalef anticipa que veurem una Meloni amb “dues cares”. En clau interna, és probable que intenti imposar una agenda conservadora i dissenyar el país d’acord amb la seva ideologia. Això és, caminar cap a una regressió de drets pel que fa a l’avortament, els col·lectius LGBTI i les persones migrades. 

Per contra, l’investigador del CIDOB no espera grans canvis pel que fa a la política internacional, sinó més aviat continuïtat en relació amb l’executiu de Draghi. “Més enllà de la retòrica que pugui emprar en algun moment, en principi no hauríem d’esperar grans exabruptes contra la UE”, assegura. Això vol dir, afegeix, que mantindria el suport a Ucraïna i quedaria descartada una sortida d’Itàlia de la UE i de l’euro, un desafiament com el que en el seu moment va plantejar Syriza o una política tan obstruccionista com la d’Hongria. 

En aquest sentit, Meloni ha transitat el mateix camí que ja han recorregut abans altres forces de l’extrema dreta o dreta radical europees, que, vistes totes les dificultats que implica una sortida com ha demostrat el Brexit, han passat de voler liquidar la UE a pretendre reformar-la des de dins. “El que demanen és que la UE respecti la sobirania dels estats membres, una renacionalització de competències, que, a la pràctica és buidar la UE de contingut”, apunta Sánchez Margalef.    

Un graó més en la normalització de la dreta radical

L’adveniment de Germans d’Itàlia al capdavant del Govern del país és un pas més en l’avenç de la dreta radical a Europa, però forma part d’una tendència que ja s’observa des de fa temps. Si mirem enrere, els partits d’aquest espectre polític han anat apareixent i reinventant-se per fer-se més atractius davant l’electorat. Avui, però, hem arribat a un punt en què es poden comptar amb els dits de les mans els parlaments europeus on no tenen presència.  

“Potser no hauríem de parlar tant d’un ascens de la dreta radical o extrema sinó d’una normalització i consolidació d’aquests partits en l’àmbit europeu, els cordons sanitaris pràcticament han desaparegut i ara aquests partits es veuen com una opció acceptada i normalitzada a l’hora de ser companys de coalició, de govern, o per donar suport extern a un executiu”, assenyala l’investigador del CIDOB.

Arribats a aquest punt, a una absoluta normalització de la dreta radical i de la seva agenda política per part de la societat i els mitjans de comunicació, què es pot fer per trencar amb el marc mental que sembla que ha aconseguit imposar? Sánchez Margalef creu que sortir del terreny de joc de la dreta radical i plantejar alternatives plausibles.  

Fer-ho implica abandonar les polítiques públiques que menen a la validació del discurs radical i que s’han dut a terme en alguns països, fins i tot per part de governs pretesament progressistes. Per exemple, externalitzar la gestió de l’asil a països tercers, com ha fet el Govern socialista de Dinamarca; o vincular delinqüència i immigració, com ha passat a la campanya sueca, és comprar el marc de la dreta radical. “Quan adoptes polítiques homologables a les de la dreta radical, al final l’electorat sempre preferirà l’original a la còpia”, convé l’expert.

Sigui com sigui, el que sembla clar és que la legislatura no serà una bassa d’oli per al Govern de Meloni. La inestabilitat política crònica a Itàlia, sumada als incerts efectes econòmics de la guerra d’Ucraïna i la crisi que arrosseguem com a conseqüència de la pandèmia no auguren un clima polític tranquil per als partits de Govern.