Carla Carrillo: “El diàleg obre una part real i humana del que és la muntanya”

A l’extrem oriental del Pirineu central, a la comarca de la Cerdanya, es troben dos grans cims emblemàtics de Catalunya: la Tossa Plana de Lles i el Puigpedrós. Es tracta d’una regió amb una elevada biodiversitat però també amb una gran afluència de gent dedicada al senderisme i l’esquí de fons i de muntanya. És, també, la zona objecte d’un dels projectes més grans de la Fundació Kilian Jornet, i la protagonista d’un pòdcast de set episodis pensat precisament per a fer difusió de la realitat i l’experiència de les persones que viuen i treballen a la regió, amb l’ànim d’acostar-la a tota la població i implicar-la en una relació respectuosa i sensible amb la muntanya. 

Carla Carrillo Marín i Jaume Archillés Illa, tècnica de comunicació i coordinador de projectes de la Fundació respectivament, expliquen el per què d’aquest projecte i insisteixen en el treball informatiu i divulgatiu que és essencial per a gaudir com cal dels entorns naturals.

Per posar-nos una mica en context: Explica’ns una mica el marc del pòdcast, l’Espai d’Interès Natural (EIN) de la Tossa Plana de Lles i Puigpedrós. Com neix aquest projecte? Quins objectius té? 

Carla: La Fundació treballa des de tres pilars: un de més educatiu, que té la Núria, la mare d’en Kilian, cal capdavant, i que està pensada des de la sensibilitat d’explicar les coses que passen. Després hi ha la recerca, i per últim l’acció directa, que és l’anar a territori, a camins, a fer restauració, movent equips. I aquests tres pilars es troben als nostres projectes. Un dels més grans és l’EIN de la Tossa Plana de Lles i Puigpedrós, que és la nostra connexió amb l’entorn on va créixer en Kilian, i és un projecte mare on fiquem bona part de les nostres forces. Aquest projecte integra tots tres eixos, que es materialitzen en diferents formats. 

Jaume: Es tracta d’un entorn que cada cop rep a més visitants, cada vegada és més freqüentat, i en no tenir un gestor propi, un òrgan encarregat d’això, nosaltres hem fet una mica la feina de coordinació, d’intentar solucionar aquests problemes que es donen per exemple amb les espècies que hi viuen, com pot ser la perdiu blanca.

I un d’ells és el pòdcast?

C: El podcast surt de la part educativa d’aquest projecte, per mitjà d’una subvenció de la Generalitat. Fins ara, havíem sonat suport a altres pòdcasts com a col·laboradors, però aquest és el primer pòdcast de producció pròpia que fem des de la Fundació. Vam encetar-ne la producció des del coneixement que és cert que aquest territori té la necessitat d’activitats recreatives, esportives i econòmiques, però també ho és que tot això pot afectar camins i hàbitats sensibles. Per això, cal posar en diàleg totes les necessitats que hi ha al territori, de qui hi viu, de qui el treballa i de qui l’estudia, mirar com tot aquest ecosistema pot conviure. 

Per fer això cal conversa real, xerrar, compartir experiències, veure què opinen les diverses persones implicades. Aquests diàlegs obren una part real, una part humana del que és el territori de muntanya. Per això vam optar pel format de pòdcast, per tenir un punt des d’on compartir veus i testimonis. La veu té la capacitat d’acostar el territori allà on sigui, de mostrar que és gràcies a la gent que hi treballa, hi viu i l’estudia que nosaltres podem gaudir de la muntanya d’una manera responsable. La idea era donar un context que es pogués entendre, en un llenguatge comprensible, per a apropar a la gent la realitat del territori. 

Quin ha estat el procés de producció? 

C: El primer pas no va ser buscar qui, sinó què, quin era el missatge que volíem transmetre. Què volem explicar de la muntanya? Partíem de l’equilibri i el context ambiental, així que calia buscar persones expertes que tinguessin relació amb la muntanya, i que ens permetessin connectar persona i espai. D’aquí vam treure els guions, les preguntes, que no volien ser massa rebuscades, sinó que fossin allò que qualsevol persona voldria preguntar a algú que gestiona un parc natural, organitza recursos primaris o es dedicada a la ramaderia. 

També vam tenir cura de l’estratègia digital, i aalgunes de les converses les vam gravar en vídeo, amb idea de difondre’ls per xarxes. Sabem que és difícil arribar a tothom en aquest sector, i que canviant el to, el llenguatge i el format, petites càpsules funcionarien molt bé. La decisió de penjar els set capítols a Spotify també anava una mica per aquí: la idea era buscar un públic general, que pot freqüentar aquest territori o que pot tenir interès en fer-ho, que al final és tothom. 

Qui són aquestes persones expertes? Com creus que la seva experiència ajuda a acostar la muntanya a les persones d’una manera respectuosa?

C: En molts casos eren contactes que ja teníem d’altres projectes, i en aquest sentit ha estat molt fàcil. Tothom té aquestes ganes de compartir, però a vegades els manca aquesta sensibilitat més divulgadora, i nosaltres els ho hem posat fàcil perquè sabem que tenen un coneixement molt ampli, però són també persones molt implicades i amb una relació molt estreta amb el territori. 

Per exemple, una d’elles és la Maragda Farràs, que té un projecte artístic en què fa obres amb els recursos naturals que sobren de la muntanya. També hi ha en Joan Casòliva, que és geòleg i entén la muntanya com a tal, com a bloc de pedra, i quin és l’impacte de la gent que hi ve fer a activitats. Després hi ha la Marta Junyent, que s’encarrega d’un refugi, i que el planteja no només com un espai per a acollir gent, sinó també per a informar-la, de fer-la conscient de l’espai que l’envolta. És clar, aquest ha estat l’eix de les set converses que hem tingut: tothom té un lloc a la muntanya, però per això cap de nosaltres hi estem sols, hem de conviure amb un hàbitat sensible, amb un espai econòmic, i un lloc que és casa de persones. 

A quines dificultats s’enfronta el territori que poden ser abordades per projectes de divulgació d’aquest estil?

C: La problemàtica principal és la desinformació o malinformació. Hi ha molta gent que no va informada a la muntanya, que no sap que no es pot passar per camins que no estan marcats, o que als llacs d’alta muntanya no ens hi podem banyar. Són informacions que s’han de recordar com a mínim cada vegada que comença la temporada, i és aquí també on volem que incideixi el pòdcast, que no sigui una cosa que quedi per unes quantes setmanes només. 

Una altra dificultat identificada és la clara distància que hi ha entre el visitant i les persones que treballa i viu al territori, i creiem que escoltant la realitat d’aquestes segones es pot entendre la realitat de la muntanya, la part humana que té cura dels camins i dels allotjaments, i que gestiona els espais. Després hi ha, és clar, la responsabilitat de les persones que venen a visitar, i volem afavorir certs comportaments en elles, però també en els agents que tenen la decisió de gestió, que ordenen l’ús de la muntanya. 

Com penseu que es pot traslladar aquesta iniciativa a altres regions del territori català?

C: Cada territori té la seva problemàtica o realitat. La muntanya mateixa canvia, i la gent que hi va és diferent. Tanmateix, el missatge principal, o el model de treballar, és escoltar el territori, les necessitats que té, quina gent hi viu i hi treballa, i quina gent la visita. Qui són les persones que hi estan implicades i quin punt en comú podem trobar? Com podem vincular-ne la comunicació amb el treball real que s’hi fa? 

Si hagués de dir una idea que es pot traslladar a diferents àrees seria ‘escoltar tothom’, perquè al final les veus que sonen són sempre similars, són testimonis sensibles amb el seu entorn. 

Algun projecte com aquest per al futur des de la Fundació? Potser alguna altra edició? 

J: Fa unes setmanes vam aplicar a una beca i ens han donat una subvenció que volem destinar a donar continuïtat al projecte de l’EIN, i això obre la possibilitat a continuar fent aquestes activitats de comunicació i a ajudar a transmetre coneixement. Encara no hi ha res concret sobre la taula, però el que està clar és que l’àmbit de l’educació, com un dels pilars de la Fundació, ha de tenir molta continuïtat. 

C: El pòdcast tampoc és l’únic format a aquest nivell, també tenim accions més de terreny, per exemple sortim a córrer amb gent que té un vincle amb la muntanya més proper al rendiment, i que no és tan propera a la sensibilitat i la responsabilitat sostenible, que no té tan aquesta ment verda, i a les nostres sortides fem sessions de divulgació, on els expliquem què és el terra que estan trepitjant. Al cap i a la fi, el que volem és insistir en aeusta informació que és necessària fer durant tot l’any. No és una cosa de temporades, i posem les nostres forces en projectes pensats per a moure comunitats, que en el cas de la tossa Plana de Lles i Puigpedrós són més aviat petites, però el projecte com a tal és molt gran, i poc a poc va obrint conversa. 

El diàleg sempre al centre.

C: Al final el missatge principal de la Fundació és la informació, l’accessibilitat a la muntanya, incentivar una responsabilitat i un interès en tota la població. Perquè com més informat més gaudeixes de la muntanya, perquè els seus recursos són quasi infinits, però cal relacionar-s’hi amb una quantitat idèntica de respecte, sabent on som i amb qui la compartim.