Isabel Urpí: “Una societat que atén bé la primera infància també cuida la salut social”
Comparteix
Xerrem amb la codirectora d’elPetit, un festival que reivindica l’accés a les arts escèniques des dels primers anys de vida i impulsa la creació artística per a la primera infància, amb propostes que també arriben als centres penitenciaris.
Per què cal esperar a ser grans per gaudir de les arts escèniques? La música, la dansa, el moviment o els estímuls visuals no tenen edat i també poden ser formes de descobrir el món des dels primers anys de vida. Amb aquest enfocament va néixer, el 2005 a Sabadell, el Festival elPetit, una iniciativa pionera en la creació i exhibició d'espectacles per a infants de zero a cinc anys. Més de dues dècades després, el certamen continua sent una proposta singular en un àmbit on encara hi ha pocs festivals especialitzats.
Impulsat pel centre de creació laSala, elPetit celebra la 22a edició del 14 al 29 de novembre amb noranta-vuit funcions repartides en trenta-tres espais de catorze ciutats. El festival manté Sabadell com a epicentre, però continua ampliant la seva presència territorial. Enguany, per exemple, arriba per primera vegada a Mataró, Canet de Mar i Pamplona. La programació inclou tretze espectacles de companyies catalanes, estatals i internacionals, sis estrenes, tallers i instal·lacions artístiques, amb propostes, algunes arriscades, que exploren diferents llenguatges escènics i formes de relacionar-se amb els infants.
Més enllà de la programació, elPetit també treballa per apropar les arts a infants i famílies que tenen més dificultats per accedir-hi. Una mostra d’això és 'Art i Centres Penitenciaris', un projecte que va començar el 2021 i que actualment es desenvolupa a quatre presons catalanes. A través de tallers artístics, processos de cocreació, artteràpia i sortides familiars a espectacles, la iniciativa busca reforçar els vincles entre els infants i els seus pares i mares privats de llibertat. Parlem de tot amb la codirectora del festival, la Isabel Urpí, qui també participa directament en aquest projecte.
Què destacaries d’aquesta 22a edició del Festival elPetit?
D’entrada, que elPetit arriba per primera vegada al Maresme, a Mataró i Canet. Animem les famílies de la zona a acostar-se a la programació. També és un any amb moltes estrenes de companyies catalanes, i això és una molt bona notícia. Quan vam començar, gairebé tota la programació era de companyies internacionals, perquè aquí no es feien propostes per a la primera infància.
ElPetit ha tingut un paper important a l'hora d'impulsar aquestes creacions.
Sí, des del festival, impulsat per laSala, i amb altres seus que són centres de creació o hi estan vinculades, hem anat promovent propostes d’artistes d’aquí. Alguns treballen habitualment per al públic adult i participen en festivals com el Grec o Temporada Alta. Són artistes de primera línia que ara també s’adrecen als infants.
Precisament, vau néixer per donar resposta a la manca d'oferta cultural per a la primera infància. Com ha evolucionat aquesta realitat i quin paper juga avui elPetit?
Encara som l'únic festival de l'Estat dedicat exclusivament a la primera infància amb una programació d'aquesta dimensió. Hi ha dues propostes més, a Zamora i Madrid, però són molt més petites i fan pocs espectacles. No hi ha gaires festivals centrats només en els infants de zero a cinc anys. Normalment, abracen franges més àmplies, de zero a catorze o divuit anys, i inclouen alguna proposta per als més petits, però no tres setmanes de programació com nosaltres. Per això crec que elPetit continua sent un referent nacional i internacional. I tant de bo n'hi hagués molts més.
A què atribueixes que encara hi hagi tan poques propostes d'aquest tipus?
Sí que notem que els equipaments del país programen cada cop més propostes per a la primera infància, i això és una molt bona notícia. Però fer espectacles per a aquestes edats exigeix unes condicions concretes, com ara aforaments molt reduïts, i això va en contra de la taquilla i de la sostenibilitat econòmica. Per això necessitem el suport de les institucions. Si no, la taquilla passa per sobre de les necessitats dels infants. No podem posar tres-cents nens dins d'una sala. A aquestes edats no ho gaudeixen ni és el que necessiten.
Què poden aportar les arts escèniques als infants de zero a cinc anys?
D’entrada, els permeten experimentar amb el cos, una cosa que avui se’ls deixa fer poc. Per això, al festival hi ha moltes propostes de dansa, moviment, música i veu. Donar aquest espai a la infància crec que és urgent, no només important. També poden reforçar els vincles amb el pare i la mare, una altra qüestió urgent, perquè avui els pares i mares no tenim temps. És una qüestió molt social i també política. Una societat que atén bé les necessitats de la primera infància probablement també atén bé la seva salut social.
Com ho viuen els infants? Com reaccionen a les vostres propostes?
Els infants són artistes naturals, innats. Són el públic més honest, perquè encara no estan condicionats pel que s'espera que es faci o no en un teatre. I això, a vegades, és una bufetada per als artistes. Crear per a la primera infància t'obliga a fer una creació molt relacional, a escoltar els infants i a tenir-los molt en compte. I això no sempre passa en les arts. És un camí d'escolta que, quan es fa, funciona molt bé.
Sovint això contrasta amb la mirada dels adults.
I tant. De fet, ens costa més als adults que als infants entendre l'art. De vegades hem de tranquil·litzar els pares, perquè les propostes i les estètiques poden ser estranyes o arriscades i es pregunten si els infants les entendran. Però sí que les entenen. A vegades, qui no ho està entenent és l'adult. Això ho hem anat comprovant any rere any.
Aposteu per impulsar la creació artística i acompanyar les companyies. Com es tradueix aquesta feina en la programació del festival?
Aquest any es tradueix en sis estrenes, amb propostes d'Animal Religion i de coreògrafs com la Cécile Brousse i el Manel Salas Palau, que fins ara treballaven per a adults i presenten 'Allà', per a infants a partir de tres anys. També destaca 'Obertura', del Joan Cot i el Jou Serra, de 10HZ & Imaginart, una de les propostes més arriscades de l'edició. És una coproducció d'elPetit i el Teatre Lliure, una instal·lació artística de llum i so, amb un objecte sonor i lumínic que actua com a personatge de l'espectacle.
Com es trasllada tot això a escena?
Els dos artistes manipulen aquest objecte com si fossin titellaires digitals, mentre els infants hi interactuen. És una proposta que podries trobar perfectament en un centre d'art contemporani per a adults i, en canvi, els infants l'entenen a la primera. Ho hem comprovat amb les proves que hem fet. Els artistes han estat en residència al Teatre Auditori de Granollers i ara ho estan a laSala. Això és el que compartim més enllà de l'exhibició, processos de creació amb els infants, no només per a ells.
Una altra de les línies del festival és Art i Centres Penitenciaris. Com va sorgir aquest projecte i com treballeu amb les persones internes i les seves famílies?
Les primeres converses van sorgir el 2020, en plena pandèmia, i vam començar les activitats el 2021 a Brians 2 i al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, Wad-Ras, que té una unitat maternal on viuen infants de zero a tres anys amb les seves mares. El projecte es desenvolupa de la mà del grup de responsabilitat parental dels centres penitenciaris de Catalunya.
Què us va motivar a implicar-vos en aquest projecte?
La infància és al cor d'elPetit i ens va entusiasmar la idea de fer arribar el festival a tots els infants. De la mateixa manera que fem funcions relaxades per a infants neurodivergents, volíem que aquestes infàncies més desateses també poguessin accedir a experiències artístiques en família. Ha funcionat fantàsticament i ara treballem en quatre centres penitenciaris, Brians 2, Quatre Camins, Wad-Ras i Ponent, on desenvolupem diverses activitats.
Quines activitats hi desenvolupeu?
Jo també soc artterapeuta i cada setmana condueixo un grup d'artteràpia amb pares interns a Quatre Camins. A través de l'art treballem aquesta parentalitat interrompuda, tan dolorosa per als pares com per als infants. També impulsem instal·lacions artístiques de joc que es creen amb pares interns de Brians 2 i Quatre Camins i després es distribueixen als vestíbuls dels teatres del festival. Enguany, la Sara San Gregorio, de Juguetoría, ha treballat amb ells la memòria dels primers jocs infantils. D'aquestes sessions n'ha sorgit la instal·lació 'Camins, flors i bestioles'.
El projecte també té altres vessants.
Sí, també organitzem tallers de diferents disciplines dins de les presons amb artistes programats al festival. Després, els interns que hi han participat poden sortir a veure una funció d'aquell mateix artista amb les seves famílies. Ho fem en equipaments vinculats a cada centre penitenciari, com el Teatre Auditori de Granollers, laSala o l'Escorxador de Lleida. Així ens queda tot bastant rodó.
Després de vint-i-dues edicions, quins reptes té al davant el festival?
Un dels principals reptes és continuar impulsant creacions de qualitat al nostre país. Estem especialment contents que aquest any hàgim arribat a estrenar sis produccions per a la primera infància, però crec que encara en podríem fer més. També ens agradaria que s'hi acostessin més artistes, sobretot joves, i que tinguessin present que poden crear per a infants, no només per a adults. L'any passat vam fer algunes xerrades a l'Institut del Teatre i em faria moltíssima il·lusió que més artistes joves es plantegessin crear també per a aquest públic.
Afegeix un nou comentari