Francesc Eudald Molina: "Acompanyem perquè puguin deixar de necessitar-nos"

Després d’arribar a la majoria d’edat, molts joves migrants que han crescut dins del sistema de protecció es troben davant d’un nou repte: construir una vida adulta sense una xarxa familiar que els sostingui. Trobar un habitatge, continuar estudiant, aconseguir feina, regularitzar la documentació o, simplement, tenir algú a qui recórrer són dificultats que sovint han d’afrontar simultàniament i en solitud. És en aquesta cruïlla vital on va néixer, l’any 2019, la Llar Escola de Vida, un projecte de l’Associació ONG Imaginari KM que vol acompanyar aquests joves més enllà de l’acollida puntual.

Entre Santa Coloma de Queralt i Segura, el projecte combina habitatge, formació, inserció laboral i vida comunitària amb un objectiu clar: ajudar els joves a construir el seu propi camí cap a l’autonomia. Però la proposta va més enllà de trobar una feina o un sostre. A través de la convivència, els vincles i la participació en la vida del territori, la Llar Escola de Vida defensa un model d’integració que també posa l’accent en el sentiment de pertinença i en la construcció de relacions. En definitiva, una llar pensada per acompanyar els joves fins que puguin deixar de necessitar-la.

En parlem amb el president de l’Associació ONG Imaginari KM i fundador i director de la Llar Escola de Vida, Francesc Eudald Molina i López.

Què és el projecte Llar Escola de Vida i com s’integra dins de l’ONG Imaginari?

La Llar Escola de Vida és un projecte de l’Associació ONG Imaginari KM, una entitat que va néixer l’any 1996 amb l’objectiu de fer intervencions artístiques per contribuir a un món millor, sempre amb una essència pedagògica, social i de presa de consciència.

La Llar, però, té el seu origen l’any 2018, quan jo vaig començar a fer sessions de gestió de vida —emocions, valors, integració cultural...— en un centre de primera acollida. Va ser allà on vaig conèixer de prop la realitat d’aquells joves i, especialment, la d’alguns joves excel·lents que, en arribar als 18 anys, es quedaven sense continuïtat. Eren legalment adults, però continuaven necessitant moltes de les coses que necessita qualsevol jove d’aquesta edat: una llar, formació, referents, afecte, límits, oportunitats i, sobretot, temps per poder construir el seu futur. D’aquella realitat va néixer, l’any 2019, la Llar Escola de Vida.

Vaig presentar el projecte a l’alcalde de Santa Coloma de Queralt, que des del primer moment ens va fer costat. De fet, sense aquell acompanyament inicial de l’Ajuntament, difícilment hauria estat possible començar. Vam començar amb un pis i avui en tenim dos, on viuen deu joves, i n’acompanyem cinc més que no hi resideixen.

A partir d’aquí hem anat construint un projecte que és difícil de definir només com una llar o com una escola, perquè és totes dues coses i moltes més. Acompanyem els joves en els estudis, la documentació, l’aprenentatge de les llengües, la formació laboral, la recerca de feina, l’estalvi i l’emancipació, però també en la convivència, les relacions, les emocions i tot allò que forma part d’aprendre a viure de manera autònoma. En definitiva, intentem acompanyar la formació de la persona en tota la seva plenitud.

Donem també molta importància a la cultura general i al coneixement de la societat on viuen. Entenem la integració no només des d’un punt de vista social, sinó també cultural. Per als joves, conèixer la llengua, la cultura, els valors i l’entorn és una clau per poder formar-ne part; i, alhora, per a la societat, aquest coneixement mutu és una de les millors garanties perquè la integració sigui real i en totes dues direccions.

Al final, la nostra feina es podria resumir en una frase: acompanyem perquè puguin deixar de necessitar-nos. Els acompanyem perquè puguin perseguir els seus somnis, construir el seu propi projecte de vida, emancipar-se, fer-se adults i trobar el seu lloc en la societat. En definitiva, perquè tot aquest procés d’integració i d’emancipació pugui culminar amb èxit.

En quina situació acostumen a arribar els joves a la Llar Escola de Vida?

Cada jove és diferent i intentem fugir molt de les etiquetes. La majoria són joves migrants que han arribat sols, molts procedents del sistema de protecció, però també n’hem acollit que vivien al carrer o que es trobaven en situacions molt precàries. Alguns arriben sense documentació, amb poc coneixement de la llengua, sense feina i, sobretot, sense una xarxa familiar que els pugui sostenir aquí.

També ens arriben joves que fa temps que van sortir del sistema de protecció, que han intentat tirar endavant pel seu compte i que, al cap d’un temps, no se n’han sortit sols i ens demanen ajuda. Per a un jove migrat i en situació de soledat és molt difícil —de vegades gairebé impossible— aconseguir alhora una feina, un habitatge, continuar estudiant, construir una xarxa de relacions i trobar aquell entorn familiar i social que l’ajudi a integrar-se plenament.

I això últim és molt important. Als 18, 20 o 22 anys qualsevol jove encara necessita suport. La diferència és que molts de nosaltres, a aquesta edat, podíem equivocar-nos, perdre una feina o no saber què volíem fer amb la nostra vida perquè teníem una família al darrere. Podíem tornar a casa. Ells, moltes vegades, no tenen aquesta xarxa ni aquest lloc on tornar.

Però tampoc m’agrada presentar-los només des de la vulnerabilitat. Són joves amb capacitats, somnis, contradiccions, ganes de viure i també amb responsabilitats. No volem convertir-los en víctimes permanents ni tractar-los com si fossin persones incapaces. Volem que descobreixin que poden ser —i que són— els protagonistes de la seva pròpia vida.

Com és el dia a dia d'un jove que forma part del projecte i quin tipus d'acompanyament rep? 

Intentem que sigui, sobretot, el dia a dia d’una llar. S’estudia, es treballa, es cuina, es neteja, es comparteixen responsabilitats, hi ha horaris i normes, fem classes, pràctiques laborals, assemblees... Però també celebrem aniversaris, anem d’excursió, participem en les festes del poble o, simplement, seiem junts a taula.

Els joves que no treballen tenen estudi acompanyat als matins i a les tardes hi ha classes per a tothom. Quan no hi ha estudis, els matins també es dediquen a pràctiques de formació laboral. La formació ocupa una part important del dia a dia: català, castellà, anglès, càlcul pràctic, informàtica, cultura general, cuina i gestió domèstica, habilitats socials, gestió emocional, valors... Però l’Escola de Vida és precisament això: entendre que no tot s’aprèn en una aula. Aprendre a conviure, arribar puntual, administrar els diners, tenir cura d’una casa, resoldre un conflicte o complir un compromís també forma part de l’educació i del camí cap a l’autonomia.

Una norma important és que cuinem i mengem junts. Pot semblar una cosa petita, però compartir la taula forma part de construir una llar i una comunitat. També procurem participar molt de la vida cultural del poble i de la comarca. Des de les classes de cultura general fem moltes sortides: Sant Jordi, visites a museus, una visita a Taüll, el recorregut del riu Gaià... I fem jornades de convivència, campaments, caminades per la muntanya i participem activament en les festes i activitats del territori. La cultura no és només una assignatura: és també una manera de conèixer i sentir-se part del lloc on vius.

Tenim, a més, una casa a Segura, en plena natura, on els joves participen en la cura dels animals —dos gossos, un burro i gallines—, l’hort i les feines de la casa. Per a ells, Segura ha acabat sent una mica com anar a casa dels avis al poble: un lloc on treballar i aprendre, però també on conviure, menjar plegats, estar en contacte amb la natura i baixar una mica el ritme.

I després hi ha l’acompanyament personal, que probablement és el més difícil de posar en un horari. De vegades consisteix a anar a una administració a resoldre un paper, acompanyar-los en els estudis o ajudar-los a buscar feina; altres vegades és simplement estar disponible quan un jove necessita parlar, té un problema o ha de prendre una decisió important. La vida no funciona per departaments, i nosaltres intentem no treballar així. Acompanyem la persona i, per tant, acompanyem tot allò que forma part de la seva vida.

Com trobeu l'equilibri entre donar suport als joves i fomentar-ne l'autonomia i la responsabilitat?

És una de les parts més difícils. Nosaltres parlem molt d’acollida i exigència. Acollir no vol dir permetre-ho tot, i estimar algú tampoc significa evitar-li qualsevol dificultat. Precisament perquè els estimem i volem que se’n surtin, també els hem d’exigir.

A la Llar hi ha molta proximitat, molta confiança i molt afecte, però alhora som rigorosos. Hi ha normes, horaris i responsabilitats. Demanem als joves que estudiïn, que treballin quan arriba el moment, que cuidin els espais, que participin en la vida comunitària i que respectin les persones amb qui conviuen. I a mesura que avancen, els demanem cada vegada més autonomia i responsabilitat.

Jo sempre els poso la mateixa imatge: la Llar és com un vaixell i tots hem de remar. No tothom pot remar amb la mateixa força ni de la mateixa manera; cadascú ho fa segons el seu moment i les seves possibilitats. Però ningú pot deixar de remar permanentment i esperar que els altres facin tot l’esforç. Som un equip, i formar part d’una comunitat significa entendre que tenim drets, però també responsabilitats envers els altres.

Això és especialment important perquè la Llar es basa en gran part en el voluntariat i, per als joves, l’acompanyament és gratuït. Hi ha moltes persones que ofereixen temps, coneixements, diners o oportunitats perquè aquest projecte sigui possible. Per això també intentem educar en la reciprocitat: rebre ajuda comporta, quan un ja pot fer-ho, aprendre també a ajudar.

I també han de poder equivocar-se. Això costa molt quan acompanyes algú que estimes, perquè de vegades veus venir l’error abans que ell. Però no podem prendre permanentment les decisions per ells ni evitar-los totes les conseqüències de les seves decisions. La nostra feina no és crear bons residents de la Llar, sinó persones capaces de viure sense la Llar.

Quin paper tenen la formació i l'aprenentatge d'oficis dins dels itineraris que construïu amb cada jove?

És fonamental, però intentem no aplicar el mateix itinerari a tothom. Cada jove arriba amb una història, unes capacitats i un punt de partida diferent. Alguns primer necessiten aprendre la llengua o recuperar una formació bàsica; altres poden accedir a estudis reglats i altres troben en l’aprenentatge d’un ofici el seu camí. Intentem descobrir amb cadascun d’ells què sap fer, què li agrada i, sobretot, quin projecte de futur pot construir.

Per això combinem la formació acadèmica amb la formació pràctica i les experiències laborals. Hem anat establint col·laboracions en àmbits com la fleca, la cuina, la pintura, la soldadura, la jardineria, el camp o la restauració. Un exemple és l’Escola de Forners, on els joves poden aprendre l’ofici en contacte directe amb un entorn laboral real.

També tenim l’Equip de Serveis de la Llar, des d’on oferim petits serveis als veïns de la comarca: jardineria, neteja, pintura, treballs de deixalleria, acompanyament de persones grans... Per als estudiants són pràctiques en situacions reals: han de ser puntuals, relacionar-se amb la persona que els ha encarregat la feina, entendre què necessita, treballar bé i assumir una responsabilitat. I, al mateix temps, entren en contacte directe amb els veïns i amb la vida quotidiana del territori. Per tant, torna a passar una cosa que per nosaltres és molt important: formació laboral i integració van de la mà.

La feina és important perquè dona autonomia econòmica, però intentem anar una mica més enllà. No es tracta només que trobin una feina, sinó que aprenguin a treballar, que siguin capaços de mantenir-la i que adquireixin les eines necessàries per construir una vida autònoma.

Què passa quan els joves accedeixen al món laboral i com contribueixen, si ho fan, a la vida comunitària del projecte?

Trobar feina és un moment molt important, però no és el final del procés. De fet, aleshores comença una nova etapa: aprendre a gestionar una nòmina, estalviar, mantenir els compromisos laborals, preparar l’emancipació i, finalment, trobar un lloc on viure.

Nosaltres donem molta importància a l’estalvi. Quan un jove comença a tenir una nòmina contribueix amb un petit percentatge dels seus ingressos a la Llar, però procurem sobretot que faci guardiola. Aquells diners han de servir per preparar el seu futur: treure’s el carnet de conduir, comprar-se si cal un cotxe de segona mà, afrontar una fiança o les primeres despeses d’un habitatge i, en definitiva, poder emancipar-se amb una certa seguretat. Volem que quan un jove marxi de la Llar no ho faci simplement perquè té una nòmina, sinó perquè està preparat per sostenir la seva pròpia vida.

I també hi ha una idea de reciprocitat que per nosaltres és molt important. A mesura que poden, els joves deixen de ser només receptors de l’ajuda i comencen també a contribuir a la comunitat. Alguns es fan socis de l’entitat, molts col·laboren com a voluntaris i assumeixen tasques que abans altres havien fet per ells: fan de conductors, de monitors, ajuden en activitats o acompanyen els joves que acaben d’arribar.

Alguns dels que un dia van arribar necessitant molt suport avui són graduats, treballen, viuen pel seu compte i continuen vinculats a nosaltres. Per mi, aquest és un dels signes més bonics que el projecte funciona: veure com algú que un dia va ser acollit acaba acollint.

Què heu après vosaltres dels joves que han passat per la Llar Escola de Vida?

Molt. I aquesta no és una frase feta. Després de gairebé set anys convivint amb ells, crec que nosaltres també som diferents.

M’han ensenyat molt sobre la capacitat de resistir, de començar de nou i de continuar estimant la vida després d’haver viscut situacions molt difícils. Però també m’han ensenyat paciència, perquè els processos humans no són lineals. Hi ha avenços i retrocessos, encerts i errors, joves que marxen, alguns que tornen... I he hagut d’aprendre que acompanyar no és controlar.

També he après a entendre millor l’edat que estan vivint. Són joves que estan deixant enrere l’adolescència i intentant entrar en la vida adulta. I aquí hi ha una contradicció que, per a qui acompanya, de vegades és difícil d’entendre: et necessiten molt, però alhora necessiten sentir que no et necessiten. Volen decidir, qüestionen les normes, rebutgen consells i necessiten tallar aquest cordó que encara els uneix a nosaltres. És una part natural del procés de fer-se adults.

I això, quan has acabat exercint una mica de pare, de mare, de tutor o simplement de persona de referència, no sempre és fàcil. Has d’aprendre a continuar ajudant-los fins i tot quan et neguen que necessitin la teva ajuda; a ser-hi sense envair, a posar límits sense trencar el vincle i, de vegades, a deixar que s’equivoquin encara que tu vegis venir l’error.

Amb ells he après a desenvolupar molt més la comprensió, l’assertivitat i, sobretot, la paciència. També he après a no esperar agraïment immediat. Treballar amb joves és moltes vegades sembrar sense saber quan, ni tan sols si, veuràs el fruit. Però després, de tant en tant, un jove que va marxar fa anys et truca, torna a casa o t’explica que està treballant i que està bé. I aleshores entens que alguna cosa devia quedar.

Potser, al final, el més important que m’han ensenyat és una cosa molt senzilla i alhora molt difícil: estimar sense esperar recompensa.

Quin paper té l'entorn de Santa Coloma de Queralt i Segura en el desenvolupament del projecte i en els processos d'integració dels joves?

És una part essencial del projecte. Sempre hem pensat que la integració no es pot ensenyar només en una aula. La integració s’ha de viure.

Santa Coloma ens ha permès això. Els joves no viuen aïllats dins d’un recurs: compren a les botigues, participen en les festes, fan activitats, treballen en empreses de la zona, tenen amics i coneixen els veïns. Arriba un moment en què deixen de ser “els nois migrants de la Llar” i són el Salimane, el Zakaria, el Fouad o l’Omar. Són veïns del poble. Tenim joves que són geganters, que participen amb els diables, que juguen a bàsquet... I per nosaltres aquest canvi és importantíssim: la integració comença a ser real quan deixem de veure una etiqueta i comencem a veure una persona concreta que forma part de la comunitat.

Els nois, això sí, sempre es queixen que a Santa Coloma hi ha poc transport públic —i tenen raó— i que el poble és avorrit —i potser una mica també—. Però jo penso que una part de l’èxit de la Llar és, precisament, que som en un poble. En una comunitat petita és més fàcil conèixer-se, crear vincles, que els veïns coneguin els nois pel seu nom i que ells sentin que formen part d’un lloc. El poble té limitacions, evidentment, però també ofereix una xarxa humana que per al nostre projecte té molt valor.

Evidentment, la convivència també els fa descobrir que existeixen els prejudicis, el racisme i persones que els miren amb desconfiança. De vegades se’n queixen, i amb raó. Però al mateix temps han pogut comprovar una altra cosa: algunes de les persones més generoses, compromeses i acollidores que han trobat són també persones d’aquest mateix poble. Moltes de les persones que avui fan possible la Llar són veïns i veïnes de Santa Coloma. I això també és una lliçó important: una societat no és mai una sola cosa, i integrar-se també significa conèixer-la en tota la seva diversitat.

I després hi ha Segura, que aporta una altra dimensió. El meu marit i jo hi tenim casa nostra, en plena natura, amb l’hort i els animals. Des de l’any 2004, a més de ser la nostra llar particular, és també la seu de l’associació i, amb el naixement de la Llar Escola de Vida, s’ha convertit de manera molt natural en un espai compartit amb els joves. Hi fem treballs manuals, jornades de convivència i moltes estones, senzillament, de vida compartida.

Curiosament, mentre de Santa Coloma de vegades es queixen, pujar a Segura els encanta. Per a ells és gairebé com anar a la casa familiar del poble: estar a la natura, cuidar els animals, treballar una mica, menjar junts i viure amb un altre ritme. I potser el fet que sigui també casa nostra contribueix a aquesta sensació: no van a un equipament de l’entitat, sinó que entren en un espai familiar que hem obert i compartit amb ells.

Santa Coloma i Segura, per tant, no són simplement els llocs on tenim els nostres espais. El territori ha acabat formant part del nostre model educatiu i de la nostra manera d’entendre la integració.

Com contribueixen professors, voluntariat, socis i altres persones del territori a fer possible la Llar Escola de Vida?

La Llar Escola de Vida no seria possible sense totes aquestes persones. Tenim professors que donen classes, acompanyants d’estudi, persones que ens ajuden en la formació professional, voluntaris, conductors, socis, donants, empreses que ofereixen pràctiques i feina, administracions que col·laboren i molta gent del territori que apareix quan fa falta.

I tenim la sort de comptar amb persones extraordinàries i molt professionals. Moltes són jubilades i han decidit posar una part del seu temps i, sobretot, tot el que saben al servei dels joves. Tenim mestres i professors, una antiga directora d’institut, professors d’anglès, persones que han tingut responsabilitats públiques... Però també paletes que fan de professors de paleta, pintors que ensenyen a pintar o professionals de diferents oficis que transmeten als joves allò que han après durant tota una vida. Cadascú aporta el que sap fer. I aquesta diversitat és una de les grans riqueses de la Llar.

Però per mi la seva aportació va molt més enllà de les hores, els coneixements o els diners. Cada persona que entra en contacte amb un jove amplia la seva xarxa. Un professor pot començar ensenyant-li anglès i acabar sent una persona de referència; algú que li ensenya un ofici pot acabar ajudant-lo a trobar la primera feina. I aquesta xarxa humana és precisament una de les coses que molts d’ells no tenen quan arriben.

Amb els anys hem construït una família una mica peculiar, formada per persones d’edats, professions, procedències i maneres de pensar molt diferents. I això també és una llar. Una llar no són les parets ni els mobles; són les persones, els vincles i la vida que compartim.

Des de la creació del projecte, quins canvis o evolucions heu observat tant en els joves que hi han passat com en la manera de treballar de la mateixa Llar Escola de Vida?

Hem canviat molt. Quan vam començar, l’any 2019, érem molt més petits i moltes coses les fèiem per intuïció. Els mateixos joves ens han anat ensenyant què funcionava i què no, i nosaltres hem hagut d’aprendre, equivocar-nos, rectificar i anar construint un model cada vegada més complet.

I encara ara passa. Cada curs, cada nova tongada d’estudiants o d’aspirants és un món diferent. Quan et sembla que ja has après com fer les coses, arriben nous joves, amb altres històries, altres necessitats i altres maneres de relacionar-se, i t’obliguen a tornar a pensar. Hem après que tenir un model no significa tenir una fórmula. Cal estructura, però també molta flexibilitat, creativitat i voluntat d’adaptar-nos a cada persona i a cada moment.

L’evolució de la Llar es veu també en coses molt concretes. Vam començar pràcticament amb dues assignatures i avui en tenim una desena. Hem anat incorporant noves eines educatives, noves activitats i molts més itineraris de formació laboral. Hem creat convenis i col·laboracions amb empreses, hem multiplicat les possibilitats de pràctiques en diferents oficis i hem consolidat l’Equip de Serveis, que permet als joves aprendre treballant en situacions reals.

També hem anat construint eines pròpies de convivència i comunitat. Una de les més importants és l’assemblea dels dilluns, el Cercle del Compartir, on ens trobem estudiants, responsables i altres membres de la Llar per parlar, escoltar-nos, resoldre qüestions de convivència i prendre consciència que aquest és un projecte compartit. També tenim la roda de cuidadors, perquè la cura de la casa i de la comunitat no recaigui sempre en els mateixos: tots hem d’aprendre no només a ser cuidats, sinó també a cuidar.

Una altra cosa que hem entès cada vegada millor és que els processos necessiten temps. La societat ha decidit que als 18 anys una persona és adulta, però la vida és bastant més complicada. Aprendre una llengua, formar-se, aconseguir documentació, trobar i mantenir una feina, adquirir estabilitat, aprendre a gestionar i estalviar diners i construir una xarxa social no es fa en sis mesos.

I aquests gairebé set anys ens han permès veure transformacions extraordinàries. Joves que van arribar sense parlar català ni castellà, sense papers, sense feina i sense saber gaire bé què seria de la seva vida avui treballen, viuen de manera autònoma, alguns tenen cotxe, parella, casa seva, i formen part plenament del territori. Alguns continuen tornant a la Llar i ara són ells els qui ajuden els que acaben d’arribar.

Però nosaltres també hem canviat amb ells. Cada jove ens ha obligat a aprendre alguna cosa i cada generació ha deixat alguna cosa incorporada al projecte. La Llar que existeix avui l’hem construïda entre tots els que hi han passat.

Després de gairebé set anys de trajectòria, quins són els principals reptes de futur de la Llar Escola de Vida i què caldria per consolidar un model d'acompanyament realment sostenible? 

Ara estem en un moment molt important. Aquest agost hem aconseguit una cosa que fa uns anys ens hauria semblat gairebé impossible: hem comprat una casa a Santa Coloma de Queralt que serà la nova Llar Escola de Vida. Fins ara sempre havíem viscut en espais cedits o de lloguer. Tenir per primera vegada una casa pròpia ens dona estabilitat i futur. Ara comença un any de reformes i també el repte de convertir aquestes parets en una nova llar.

Però el principal repte és la sostenibilitat. Un projecte com aquest no pot dependre indefinidament de l’esforç extraordinari d’unes poques persones. Necessitem estabilitat econòmica, més suport institucional i una estructura que garanteixi que la Llar pugui continuar existint independentment de les persones que avui la dirigim.

I alhora tenim un altre repte que em preocupa tant o més: créixer sense deixar de ser una llar. No voldria que, per ser més grans o més professionals, algun dia els joves es convertissin en expedients. Vull continuar sabent com es diu cadascun, què estudia, de qui està enamorat, per què està enfadat o què li fa por. Professionalitzar-nos, sí; institucionalitzar els vincles, no.

Perquè, al final, el nostre èxit no és tenir cada vegada més joves vivint amb nosaltres. El nostre èxit és que marxin. Que treballin, que tinguin casa seva, que construeixin la seva família si ho volen i que no ens necessitin. I que, si un diumenge els ve de gust tornar a dinar, continuïn sabent que aquesta també és una mica casa seva.