Àmbit de la notícia
Social

Les persones que viuen als carrers de Barcelona moren, de mitjana, als 49 anys

Entitat redactora
Xarxa Digital Catalana
Autor/a
Pol Solernou
  • Persones d'Arrels enganxen una placa en memòria de les persones sense llar mortes a Barcelona

Arrels Fundació ha posat nom i números a una dura realitat, la de les persones que moren mentre viuen al carrer. Entre 2015 i 2025, 682 persones que vivien o havien viscut al carrer van morir a la ciutat de Barcelona. D’aquestes, 204 vivien al carrer en el moment de morir, amb una mitjana d’edat de 49 anys; és a dir 34 anys abans que el conjunt de la població barcelonina.  

L'informe 'Viure al carrer mata. Persones en situació de carrer mortes a Barcelona 2015-2025', publicat per Arrels Fundació evidencia que les persones sense sostre que viuen a la Ciutat Comtal tenen una vida molt més curta i amb mala salut. Segons l'entitat que acompanya a persones en situació de sensellarisme, entre 2015 i 2025, 682 persones que vivien o havien viscut al carrer van morir a la ciutat de Barcelona. D’aquestes, 204 vivien al carrer en el moment de morir, amb una mitjana d’edat de 49 anys; és a dir 34 anys abans que el conjunt de la població barcelonina. Gairebé dues de cada tres persones han mort abans dels cinquanta-cinc anys.

Entre les dones, la mitjana era de quaranta-cinc anys, cinc anys menys que entre els homes (cinquanta anys). A Barcelona, l’any 2025, l’edat mitjana de defunció va ser de 79,9 anys en els homes i de 85,8 anys en les dones. És a dir, una mitjana global de 83 anys, una diferència d’uns trenta anys en els homes i de quaranta anys en les dones.

Les dades de l'informe també assenyalen que una gran majoria de les persones que viuen al carrer van morir també al ras, concretament en el 60% dels casos, mentre que un 35% ho va fer a un hospital o un recurs sociosanitari. 

Arrels també ha analitzat les diferències entre les persones que viuen al carrer i aquelles que ja han pogut accedir a un recurs residencial. Segons adverteix l'entitat, la mort al carrer és gairebé vint vegades més freqüent entre les persones que viuen al ras que entre les que ja disposaven d’un allotjament. L’edat mitjana de defunció de les primeres és de 62 anys, tretze anys superior a la de les persones que continuaven al carrer. Tres quartes parts d’elles va morir per causes mèdiques i només un 3% a l’espai públic. El 94% va morir en hospitals o centres sociosanitaris, recursos residencials o habitatges.

“Morir mentre es viu al carrer és l’expressió extrema de la desigualtat, la pobresa, l’exclusió social i el sensellarisme”, assegura Bea Fernández, directora d’Arrels Fundació. "Les dades evidencien la duresa que suposa viure al carrer, i malauradament, la indignitat que suposa morir al carrer", destaca la directora. 

En molts casos, segons apunta Fernández, en els primers moments es desconeix moltes vegades de qui es tractava la persona i els motius de la defunció. "Per tant, sense tenir idea de com prevenir aquestes defuncions", admet la directora. 

Les causes de les defuncions

L'informe també investiga les causes de defunció de les persones que viuen al carrer. En aquest sentit, les causes mèdiques representen el 43% de les defuncions de persones que vivien al carrer. També té un pes molt important la violència, les sobredosis i el suïcidi. Aquestes tres causes representen conjuntament el 27% de les defuncions de persones que vivien al carrer.

 Així mateix, l'estudi assenyala que entre les dones és més majoritari el pes de la sobredosi, mentre que entre les persones joves les causes externes concentren una part molt important de les morts conegudes.

“La mortalitat de les persones que viuen al carrer no respon únicament al deteriorament de la salut, sinó també a les condicions d’exposició, violència i risc que comporta la vida a l’espai públic, que en són moltes”, assenyala la directora d'Arrels.

Per acabar amb aquestes dades, des d'Arrels assenyalen la prevenció, reduint el temps que les persones passen al carrer ampliant els recursos residencials. D'altra banda, també apunten com a necessari millorar l'atenció en salut, serveis socials, perquè quan les persones en situació de sensellarisme accedeixin al sistema sanitari hi hagi una bona detecció, bon tractament i bon seguiment. 

Un record per als que van morir al carrer 

A banda de posar sobre la taula aquestes dades, des d'Arrels Fundació han fet una crida per no oblidar totes les persones que han mort al carrer, i també per aquells que encara hi dormen al ras. Per això, durant diverses setmanes han fet actes d'homenatge als diferents districtes de la ciutat, i han enganxat plafons amb els noms de les persones que han mort aquests darrers deu anys a la ciutat. 

“Sembla que a les persones que viuen al carrer se’ls nega moltes coses, però la memòria no es pot negar a ningú. Són importants els actes per fer visibles a les persones que viuen al carrer”, exposa Rocío Alonso, responsable del taller d’Arrels Fundació. 

"700 persones mortes en els darrers 10 anys. Eren veïns i veïnes dels nostres barris. Ens els trobàvem al banc de la plaça, a un portal, camí de l’escola o de la feina, però sovint passen desapercebudes, ulls que es desvien just abans de creuar-se. Les persones que viuen al carrer veuen vulnerats molts dels seus drets, també el dret a la vida i el dret al record. Amb aquestes plaques i aquestes flors mantenim viu el seu record, perquè les seves morts no caiguin en l’oblit, i per recordar també que ningú hauria de morir sense llar i tampoc sense record", conclou Alonso.

 

Comparteix i difon

Afegeix un nou comentari