Possiblement des de mitjans de 2015 i sobretot durant el 2016 vam viure, fins i tot podríem dir que vam aconseguir, un canvi important en l'impacte mediàtic que de cop tenia allò relacionat amb el refugi. Però aquest canvi, i com passa sovint, no estava vinculat a un interès sobtat per la ineficàcia de les polítiques d'asil o per la situació de les persones migrants i refugiades; que d'altra banda feia temps que entitats, col·lectius i persones denunciàvem. Sinó que tenia a veure amb un drama que ja no es podia amagar: milers de persones estaven morint al Mediterrani i es disposava d'imatges (algunes èticament reprovables) que ho demostraven. Podríem dir que en aquell moment el drama es va fer viral.

Però no som il·luses i sabem que la viralitat tot i que té aspectes positius (com el fet d'arribar a moltíssimes persones, no podem obviar la forta mobilització a pobles i ciutats d'arreu) és fugaç i caduca ràpid, i d'altra banda no sempre permet anar a l'arrel de les problemàtiques i analitzar-les amb profunditat.

En relació a la fugacitat i a la temporalitat. Vulneracions de drets i situacions de risc a moltes fronteres (no només al Mediterrani) malauradament es donaven abans de 2015 i continuen sent una realitat cada dia, que lluny d'eradicar-se es consolida. En són exemples els casos flagrants de violacions de drets a la frontera sud (de l'estat espanyol) o les declaracions racistes del nou ministre d'interior d'Itàlia. No obstant, tot i que el tema està més present que abans de 2015, passa desapercebut, convertint-se en titular només quan són moltes les persones mortes, o quan dóna peu a entrar en polèmica partidista, com hem vist darrerament amb el vaixell Aquarius.

La viralitat en moltes ocasions no permet o no facilita, sobretot quan no hi ha voluntat per fer-ho, una anàlisi profunda de les problemàtiques i per tant hi ha moltes coses que queden a l'aire. Amb aquesta mirada enrere voldria fer referència a dos conceptes, que d'altra banda no són pas novedosos en els moviments antiracistes, però dels que s'ha parlat poc: racisme institucional i racisme social, i la retroalimentació entre ells.

Molt sovint, i des de diferents àmbits (la ciutadania però també les institucions) s'ha parlat de la voluntat d'acollir, però mai s'ha desenvolupat massa què vol dir acollir, a qui es vol acollir, quines són les condicions de l'acollida, ... S'ha obviat i s'ha amagat l'existència d'un marc normatiu racista, màxim exponencial del qual és la llei d'estrangeria, que limita la vida de les persones i l'exercici dels seus drets segons el seu origen. També el marc normatiu d'asil que atorga o no la protecció internacional; deixant fora moltes persones. Totes dues classificacions teòriques limiten drets que són inherents a la condició de persona.

D'altra banda, quin és l'imaginari que s'ha fet part de la ciutadania sobre la persona a acollir i com s'acull: és una qüestió de solidaritat i de suport mutu o és tracta d'igualtat efectiva de drets: de tenir accés a la sanitat, a l'habitatge, a un escola pública que no segregui, al món laboral..., entre molts altres. I que per tant, també exigeix que les administracions públiques es mullin i garanteixin, protegeixin i no vulnerin aquests drets.

Res de nou a proposar i moltes reivindicacions a rescatar: garantir el dret a migrar, que és vulnerat de forma sistemàtica tot i estar reconegut internacionalment; obrir les fronteres i derogar la llei d'estrangeria.