Cal que celebrem el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans?

Human rights.

Cal que celebrem el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans?

Resum: 

El 10 de desembre és una d’aquestes efemèrides assenyalades en tots els calendaris de moviments socials, activistes, mitjans de comunicació, polítics... però, ho hem de celebrar?

David Bondia

President de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i professor de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la UB.

més articles de David Bondia

El 10 de desembre és una d’aquestes efemèrides assenyalades en tots els calendaris de moviments socials, activistes, mitjans de comunicació, polítics... ja siguin internacionals, nacionals o locals. I aquest any en especial, ja que fa setanta anys que, de forma solemne, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la Declaració Universal dels Drets Humans, en un intent d’internacionalitzar la protecció d’aquests drets i poder, mitjançant desenvolupaments posteriors, i fiscalitzar l’actuació dels Estats sobre el seu reconeixement i la seva garantia.

Són moltes les veus que faran una crida a no celebrar res, a parlar només de retrocessos en matèria de drets humans, a posar el focus d’atenció sobre els incompliments i a qüestionar el fet de que, possiblement, avui en dia no seria possible l’adopció d’un text com aquest.

No és el nostre cas. Som conscients de totes les mancances i de totes les crítiques que es poden i s’han de fer sobre les vulneracions de la Declaració. Però també som molt conscients del context històric en el que es va elaborar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans: un món devastat a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, on els interessos sobirans dels Estats, les irresponsabilitats de líders polítics i les ideologies totalitàries van ignorar de forma sistemàtica el principi del respecte a la dignitat humana.

Avui volem celebrar l’ideal de reconstruir un món, una societat, on les persones siguin subjectes de drets, sense renunciar a la crítica constructiva per tal de corregir la dimensió dels drets humans que crea desenganys. Ningú qüestiona avui els valors inherents als drets humans ni l’impuls que suposà proclamar-los solemnement des de Nacions Unides, aquesta és la dimensió teòrica que sedueix. El qüestionament es centra en la seva efectivitat, el seu abast, el seu contingut i els seus incompliments. És, en part, aquesta dimensió pràctica la que desencisa.

I és aquí on hem de centrar les nostres propostes de millora i de futur per tal d’aconseguir que el dret a tenir una vida digna de ser viscuda sigui una realitat per a tothom i no només una bella promesa teòrica incomplerta per una part de la població mundial.

No hem d’oblidar que 1948 va ser un punt de partida només d’àmbit normatiu internacional. La Declaració Universal dels Drets Humans -recordem, sense valor jurídic vinculant- va néixer com una proposta de mínims a assolir a nivell mundial. No obstant, aquesta proposta de mínims no va néixer del no-res, cadascun dels seus trenta articles té al darrera una història de lluita social, de mobilització per reivindicar que, allò que en el millor dels casos eren considerats com a privilegis atorgats pels Estats, fossin drets i llibertats exigibles i justiciables.

Aquella proposta de mínims va servir per considerar que els drets humans i les llibertats fonamentals no són una competència exclusiva de cada Estat sinó un afer d’ordre públic internacional que afecta al conjunt de la Humanitat. Va servir per erosionar la sobirania dels Estats i al llarg dels anys són molts els exemples d’aquestes erosions, però de ben segur ens en calen encara més. Com també ens cal veure que, setanta anys després, encara tenim molts reptes a sobre de la taula: entre d’altres, fomentar una major relació entre la democràcia i els drets humans; veure que l’Estat, que és el que els ha de garantir, alhora és el que els pot violar; percebre que les violacions no només es cometen per acció sinó també per omissió; desmuntar els falsos dilemes que hi ha al seu voltant (llibertat versus seguretat; occident versus islam...); implementar els drets humans en funció de les necessitats i no, com s’ha fet fins ara en molts casos, en funció dels costos; sancionar les vulneracions però establir també mecanismes pre-violatoris...

Sí, són molts els reptes i molta la feina a fer. Són molts els compromisos que ens queden per endavant i que no tenim el dret d’abandonar, en nom de totes les persones que van lluitar per nosaltres i en nom de totes aquelles que lluitaran després de nosaltres.

Per tant, sí, ens cal celebrar el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Però ho celebrem amb un esperit constructiu que permeti recuperar l’empenta de totes aquelles lluites que van possibilitar transformacions socials. Avui són més necessàries que mai per fer front a la deriva regressiva i repressiva que tenim al davant.