Opinió

Contra la soledat, no deixem perdre la comunitat

L'autora de l'article fent una conferència, a davant una pantalla on es llegeix la paraula 'Diferències'

"La comunitat no és un programa social. És un ecosistema. Per això és important posar en valor els programes que avui treballen per recuperar vincles, connectar persones i generar espais de participació".

Sobre l'autor/a:
L'autora de l'article amb un micro a la mà, de perfil.

Meritxell Campmajó

Responsable de les àrees de Justícia i Inclusió Comunitària i Noves Oportunitats d’Intress, directora del programa de Mesures Penals Alternatives que gestiona Intress, i presidenta i impulsora de PrevenSi. Postgrau en lideratge i innovació social a Esade. Diplomada en Treball Social a l’ICESB.

Parlem molt de comunitat. De crear xarxes, d’activar el teixit comunitari, de generar vincles, de combatre la soledat no desitjada. Administracions i entitats impulsem programes per connectar persones, crear espais de trobada i recuperar relacions de proximitat.

I està bé que ho fem. Necessitem polítiques i programes que, des de l’àmbit de les cures, els drets i el benestar social, detectin situacions d’aïllament, acompanyin les persones i generin noves oportunitats de vinculació. Són iniciatives necessàries i, en molts casos, imprescindibles.

Però no els podem demanar que ho resolguin tot.

Hi ha una contradicció que hauríem de començar a mirar de cara: mentre invertim recursos per crear comunitat, el nostre model econòmic i social va destruint molts dels espais on la comunitat sorgia espontàniament.

Un dia obre un gran hipermercat i, gairebé sense adonar-nos-en, el barri comença a perdre petites peces de la seva vida quotidiana. Tanca el forn on et coneixien pel nom, la merceria on et preguntaven com estava la teva mare, el bar on s’adonaven que feia dies que no hi anaves. Després, la llibreria, la carnisseria, la botiga de joguines i el petit taller. Pensem que és tan sols una transformació comercial, fruit de la modernitat, d’internet, de la lliure competència o de la manca de relleu generacional. Però és molt més que això.

Quan desapareix el comerç de proximitat, no desapareixen només els establiments. Desapareixen les relacions.

El petit comerç és també infraestructura comunitària. Són llocs on ens reconeixem, on coincidim sense haver-ho programat, on algú detecta una absència o pregunta com estem. Espais aparentment banals que, acumulats, construeixen una cosa enormement difícil de fabricar artificialment: pertinença.

I després ens sorprèn la soledat.

La paradoxa és també evident quan observem què està passant amb les entitats socials, culturals, esportives i veïnals. Associacions construïdes històricament a partir del voluntariat, la confiança i les ganes de fer coses plegats han d’afrontar cada vegada més tràmits, normatives, justificacions, certificats, assegurances, protocols i exigències administratives. Moltes d’aquestes exigències són necessàries per garantir drets, seguretat i transparència. Però la seva acumulació pot acabar produint una conseqüència paradoxal: demanem una professionalització creixent a estructures que existeixen, precisament, gràcies al compromís de persones que no són professionals i que ho impulsen amb generositat pel bé comú.

I quan organitzar una festa major, mantenir una associació cultural o gestionar una petita entitat de barri es converteix gairebé en una feina, alguna cosa falla.

Al mateix temps, també ha canviat la nostra manera d’entendre l’oci. Cada vegada més, l’oci passa per consumir: comprar, viatjar, reservar, pagar una entrada, contractar una experiència. Hem anat substituint progressivament una part de l’oci relacional per un oci de consum.

No es tracta de romantitzar els barris d’abans ni de culpabilitzar les persones. Les nostres formes de vida responen també als horaris laborals, la mobilitat, la precarietat, la digitalització, les dificultats d’accés a l’habitatge i les transformacions profundes de les ciutats.

Precisament per això, la resposta a la soledat i a la pèrdua de vincles no pot recaure exclusivament en les polítiques socials.

Necessitem programes que connectin persones, sí. Però també necessitem polítiques d’habitatge que no expulsin els veïns dels barris; polítiques comercials que protegeixin el comerç de proximitat; un urbanisme que generi llocs de trobada; cultura accessible; suport real a l’associacionisme; un espai públic que convidi a quedar-s’hi, i unes condicions de vida que ens deixin temps per relacionar-nos.

La comunitat no és un programa social. És un ecosistema.

Per això és important posar en valor els programes que avui treballen per recuperar vincles, connectar persones i generar espais de participació. En una societat on la soledat i l’aïllament són cada vegada més presents, necessitem professionals i projectes capaços d’acompanyar aquests processos i reconstruir xarxes que s’han anat debilitant.

Però potser el fet que cada vegada necessitem més agents per “activar la comunitat” també ens hauria d’interpel·lar. Si cal activar-la és perquè, d’alguna manera, s’ha anat desactivant. Hem perdut espais de participació, relacions quotidianes, temps compartit i llocs on sentir-nos part d’alguna cosa.

Per això, juntament amb aquests programes, necessitem una aposta política molt més àmplia. Una política que entengui que protegir el comerç de proximitat, facilitar la vida de les entitats, cuidar l’espai públic, garantir l’accés a la cultura o afavorir llocs de trobada també és fer política social.

Perquè potser la millor política contra la soledat no és només aquella que sap reconnectar les persones quan els vincles s’han trencat. És també aquella capaç de preservar les condicions perquè aquests vincles existeixin i no arribin a trencar-se.

Comparteix i difon

Afegeix un nou comentari