Creixem en cercle

Hi ha una etapa en què els xiquets deixen de jugar sense pensar qui els mira. A partir dels vuit anys, la vergonya, la comparació i la necessitat d’encaixar s’imposen sobre la curiositat. 

És llavors quan el gènere deixa de ser una paraula i es converteix en un filtre invisible que controla i modela conductes, emocions i expectatives. En aquest punt, els cercles de xiquets emergeixen com una eina essencial per acompanyar-los en la construcció d’una masculinitat més lliure i saludable.

Un espai segur per aprendre a ser i sentir

Els cercles no són només tallers: són espais d’escolta i confiança on es pot parlar sense por de la tristesa, la ràbia, l’amistat o el desig de cuidar. Trenquen amb el mandat de silenci emocional que travessa la socialització masculina (Connell, 1995; Gilmore, 1990). Com recorda Rita Segato (2016), el patriarcat no només subordina les dones, sinó que també 'domestica' els homes, ensenyant-los a reprimir la vulnerabilitat i a demostrar força. Treballar amb xiquets abans que aquesta pedagogia arreli és una tasca essencial.

Els cercles aquí tenen una funció preventiva i emancipadora. Permeten construir vincles basats en la confiança i el reconeixement mutu —un “espai potencial” (Winnicott, 1971) on poden explorar noves formes de ser sense por a ser jutjats. Acompanyar-los des de la paraula, el joc i la presència ajuda a desactivar els codis de la masculinitat hegemònica abans que es converteixin en cuirassa.

Desaprendre per aprendre a cuidar

Des de petits, molts nois aprenen a evitar allò associat a la feminitat: la tendresa, la dependència o la cura (Bourdieu, 1998; Bonino, 2002). Aquesta 'heteroafirmació' es construeix  en  grup,  i  també  és  en  grup  on  es  pot  transformar. Quan un xiquet diu 'jo també ploro quan el meu gos està malalt' i el grup l’escolta amb respecte, la vulnerabilitat deixa de ser una amenaça i es converteix en un pont. 

Si veiéssim la masculinitat hegemònica com el factor de risc que realment és, ens alarmaria tant com veure un infant amb una cigarreta a la boca. Però el fum d’aquest model és més subtil: penetra en la manera de parlar, de jugar i d’estimar, i acaba enverinant les relacions, la salut emocional i la convivència.

Prevenció i detecció primerenca

Aquests espais permeten detectar malestars, aïllaments o situacions de violència abans que s’agreugin. L’educador/a o professional competent, des de la proximitat, pot actuar com a referent significatiu (Ortega, 2009), acollint allò que el xiquet expressa i donant-li sentit.

L’escolta i el treball amb les emocions són camins de prevenció: no cal esperar que aparegui el conflicte per actuar, sinó crear entorns on la violència no tingui les condicions per arrelar. La masculinitat hegemònica pot ser un risc social, però també una oportunitat per treballar-hi des de la cura i la consciència.

Construir comunitat i corresponsabilitat

Els cercles de xiquets també tenen una dimensió comunitària. Quan un grup aprèn a compartir, a gestionar desacords i a tenir cura dels altres, està construint ciutadania. Com assenyala Jordi Cascales (2020), treballar amb nois i homes des d’una perspectiva d’inclusió implica reconèixer vulnerabilitats i oferir espais de pertinença no jeràrquics. Els cercles són això: petites comunitats de pertinença on es pot ser sense competir.

Treballar amb nois de 8 a 12 anys és sembrar futur. És posar paraula a la por, la tendresa i el desig de connexió. Si volem una societat lliure de masclisme, hem d’educar els xiquets perquè puguin sentir sense por, cuidar sense vergonya i viure sense cuirasses.