Els adults també necessitem un pati

Quan ens fem grans, desapareixen molts dels espais on podíem trobar-nos sense haver de justificar per què hi érem. Potser una part de la soledat adulta comença precisament aquí: quan deixem de tenir llocs on sentir que formem part d’alguna cosa.

Durant la infància, gairebé tot està pensat perquè ens relacionem. Tenim el pati de l’escola, el parc, les activitats extraescolars, les colònies, els equips esportius. Espais on coincidim amb altres persones sense haver de concertar una cita amb setmanes d’antelació ni explicar què esperem obtenir d’aquella trobada. Després creixem.

Arriben la feina, les obligacions, les criatures, les cures, les factures, els desplaçaments i els horaris impossibles. La vida es va omplint de responsabilitats mentre els espais compartits es van fent cada vegada més petits. Fins que un dia descobrim que podem passar moltes hores envoltats de gent i, malgrat tot, no sentir-nos acompanyats.

Perquè coincidir no sempre és trobar-se.

Podem compartir oficina sense conèixer-nos. Viure al mateix edifici sense saber el nom de qui tenim al replà. Intercanviar missatges cada dia i no disposar de ningú a qui trucar quan alguna cosa se’ns trenca per dins.

Hem convertit moltes relacions adultes en una qüestió d’agenda. Abans de veure algú, cal trobar un dia, acordar una hora i decidir què farem. Fins i tot l’afecte sembla necessitar una finalitat concreta. Quedar per sopar. Anar al cinema. Celebrar alguna cosa. Resoldre un problema.

Ens costa, en canvi, trobar-nos només per ser-hi.

Potser per això els adults també necessitem un pati.

No necessàriament un espai amb gronxadors i porteries, sinó llocs on no calgui produir, competir, comprar ni demostrar res. Un banc a la plaça. Una biblioteca. Una associació veïnal. Un casal. Un hort comunitari. Una coral. Un grup de teatre. Una colla excursionista. Un club de lectura. Una entitat cultural, social o esportiva on algú s’adoni que fa dies que no hi anem.

Espais on la nostra absència tingui pes.

Sovint parlem de la soledat com si fos un problema estrictament individual. Com si la persona que se sent sola hagués de sortir més, conèixer gent o esforçar-se a socialitzar. Però potser també hauríem de preguntar-nos quins espais col·lectius estem construint perquè trobar-se sigui realment possible.

No tothom té una família disponible. No tothom conserva les amistats de joventut. No tothom pot pagar activitats, consumir lleure o desplaçar-se per mantenir els vincles. I no tothom sap com entrar tot sol en un lloc on sembla que els altres ja es coneixen. Crear comunitat no consisteix només a obrir una porta. També implica mirar qui encara no s’ha atrevit a travessar-la.

Aquí és on les entitats, els moviments veïnals, els equipaments públics i els projectes comunitaris tenen una funció que va molt més enllà de l’activitat que anuncien. Una coral no és només un lloc on cantar. Un grup de teatre no serveix únicament per representar una obra. Una associació no és tan sols una estructura jurídica ni una suma de reunions, actes i subvencions.

Són espais de pertinença. Llocs on podem recuperar alguna cosa que l’edat adulta ens ha anat prenent: la possibilitat de relacionar-nos sense haver de convertir cada trobada en un resultat.

De vegades, formar part d’una comunitat comença amb gestos molt petits. Algú que ens guarda una cadira. Una persona que ens pregunta com estem i espera de debò la resposta. Un grup que ens escriu quan no hi hem anat. Una activitat setmanal que posa un punt ferm enmig de dies massa semblants.

No sempre necessitem una conversa profunda. A vegades n’hi ha prou amb saber que dimecres, a les set, hi haurà algú esperant-nos.

Ens han ensenyat que fer-se adult significa aprendre a sostenir-se sol. Però la independència absoluta és una ficció. Tothom necessita ser reconegut, escoltat i tingut en compte. Tothom necessita algun lloc on no sigui invisible.

Potser no podem evitar tots els silencis ni totes les soledats. Però sí que podem construir espais on costi una mica menys desaparèixer.

Els infants tenen el pati perquè entenguin que créixer també vol dir conviure. Els adults, en canvi, sovint intentem continuar creixent sense cap lloc on trobar-nos.

I potser una comunitat comença exactament així: quan algú deixa una cadira lliure i ens diu que encara hi cabem.