Escollim no callar

Imatge de persones refugiades a Palerm.

Escollim no callar

Resum: 

A Itàlia, Espanya i altres països s’està produint un creixement dels discursos i les polítiques racistes i xenòfobes i de les agressions i violències contra la població migrada i les activistes, fet que s’està normalitzant en el que és un retorn cap als nostres dies més foscos.

Maria Creixell

Periodista i activista (per dir-li d'alguna manera). Crec en la comunicació com a eina de transformació social i de sensibilització. Fujo del periodisme de declaracions per conèixer el món i explicar les realitats diverses que el componen.

més articles de Maria Creixell

He tingut l'oportunitat de participar durant gairebé 10 dies en la 3a edició de la Caravana Obrim Fronteres. L’objectiu principal no és solucionar o arreglar les violacions dels drets humans que tenen lloc a les fronteres i en alguns punts del territori europeu, sinó posar el focus mediàtic i social en aquests punts durant un temps concret i aprendre tot el que sigui possible d’aquestes situacions i de les persones que són generalment catalogades de passives però en canvi, són un exemple de resistència activa. De fet, una de les principals conclusions de la caravana d’aquest any era utilitzar tot el coneixement adquirit a Grècia, Melilla i ara Itàlia, per provocar un impacte i empènyer a un canvi en les polítiques d’immigració europees, nacionals i locals i en les polítiques socials.

El que nosaltres vam veure a Itàlia no està lluny del que veiem cada dia a la frontera sud espanyola o als carrers de Barcelona. Tot forma part de les mateixes polítiques eurocèntriques que afecten a tots els aspectes de la nostra vida, però sobretot la dels nostres germans i germanes que venen a Europa per trobar una oportunitat. Ho fan ja sigui perquè han de fugir de les seves llars a causa de les bombes que creem i de les que n’obtenim beneficis econòmics; perquè no poden guanyar-se la vida per ells mateixos degut als acords bilaterals que països com Espanya realitzen per explotar els recursos i materials d’altres regions - en són un exemple el cas del Coltan al Congo o la indústria pesquera al Senegal-, o simplement perquè volen tenir la mateixa llibertat que tenim nosaltres per viatjar, estudiar en un altre país o establir-nos en un altre indret; exercir el dret a migrar.

En definitiva, vam veure que les persones lluitaven pels seus drets amb el mateix esforç que ho fan les dones que treballen en l’agricultura a Huelva o les persones que treballen en la campanya de la fruita a Lleida. Vam poder visitar centres d’acollida que duplicaven la seva capacitat amb persones que esperaven que algú pogués determinar si encaixen en alguna categoria legal que els permeti aconseguir l’asil o algun altre tipus de protecció mentre els hi és vetat construir la seva pròpia vida o fins i tot, moure’s lliurement.

El que demanen, de la mateixa manera que ho fan els homes i dones que venen roba i accessoris als carrers de Barcelona o les persones en cerca de refugi retingudes al CIE de la Zona Franca, és que els seus drets siguin respectats i siguin tractades igual que la resta de ciutadans. A més, a Itàlia, Espanya i altres països s’està produint un creixement dels discursos i les polítiques racistes i xenòfobes i de les agressions i violències contra la població migrada i les activistes, fet que s’està normalitzant en el que és un retorn cap als nostres dies més foscos.

La pregunta és, farem alguna cosa al respecte?

Primerament, i després de la meva experiència amb la caravana, vaig tornar més decidida a utilitzar les meves capacitats comunicatives i privilegis per combatre la desigualtat, la discriminació i fer entendre el que vaig aprendre a la gent que m’envolta. Perquè hem de tractar a tothom per igual, respectant i garantint el dret de tots a la lliure circulació, a tenir una llar i un lloc de treball, assistència social, participació política i social i tots els drets bàsics de l’Estat del Benestar, independentment d’on vingui cadascú i del seu estatus legal. En segon lloc, volem treballar conjuntament amb altres actors a nivell local, nacional i europeu per abordar totes les polítiques criminals i pressionar els governs perquè apliquin els canvis necessaris per assegurar el benestar de tothom. Com va dir Martin Luther King, “Arriba un moment en què el silenci es converteix en traïció”.