La barbàrie viscuda s’ha relatat en nombrosos llibres, articles i pel·lícules, però tres generacions més tard encara no hem “fet net” ni hi ha hagut una veritable reconciliació, perquè aquesta exigeix confrontar amb valentía els diferents relats, fer justícia amb totes les parts i no tenir por a reparar el dany causat per tothom. Per comptes d’això, s’ha instal·lat una desmemòria col·lectiva que recorda més l’infant que es tapa els ulls i diu “no hi sóc” que una societat madura capaç d’analitzar-se en els seus defectes i virtuts.

En canvi, durant la darrera setmana no es parla d’altra cosa que d’un altre cop d’estat, el de Turquia, i de la posterior repressió que pot acabar ferint de mort la democràcia otomana. I uns dies abans, de l’atemptat de Niça, a França, o de l’assassinat d’uns policies a Orlando, als Estats Units, o… menys vegades… de terribles matances Sud enllà, a l’Orient Mitjà o a l’Àfrica.

En un temps tan convuls com l’actual, en què la violència immediata --del terrorisme un dia, del narcotràfic un altre, de les violacions dels drets humans quasi sempre-- amaga més que mai la violència estructural provocada per la injustícia, és bo plantejar-se algunes qüestions que ajudin a parlar de pau més amb el cor i amb el cap que no pas amb l’estómac.

La primera, que la pau positiva és més que l’absència de conflicte explícit. No ens cansarem de repetir que la pau no és un desig, sinó una construcció que requereix l’esforç continuat de cadascú; no és només un objectiu, sinó la forma d’assolir-lo perquè aquesta pugui créixer i mantenir-se amb fermesa. La pau és el camí per assolir una societat més justa i humana..

Una segona reflexió va al voltant de la mateixa immediatesa dels nostres judicis: de seguida tothom pot emetre opinió sobre el que acaba de passar, però poques vegades es denuncia o s’analitza des dels centres d’opinió, grups polítics, lobbies empresarials o xarxes mediàtiques aquells fenomens estructurals que són a l’arrel dels conflictes violents. I quan el poder polític vol donar seguretat a la ciutadania, ho fa tirant més llenya al foc del conflicte (amenaces,més bombes, bloquejos,…) i mai abordant alguna de les causes que provoquen mal, sofriment i barbàrie. Aquesta seguretat que s’ofereix sembla una caricatura, perquè no ens cansarem de repetir des del món pacifista que la recerca de la máxima seguretat provoca més inseguretat. I si no, remetem-nos a l’armament atòmic, que no ofereix seguretat a ningú en aquests moments.

Encara hi ha una tercera qüestió. La violència s’aprèn, i s’aprèn socialment i des de l’inici de la vida. Una societat que no fa bandera absoluta de la cohesió social, que permet que hi hagi cada cop més desigualtat econòmica i social, menys igualtat d’oportunitats i més persones al marge del camí, és una societat violenta que fomenta la injusticia que provoca violència i la retroalimenta, en una espiral sense fi. Una societat basada en la competència estricta, mai en la col·laboració, que deixa que els infants captin violència dia i nit, no pot esperar unes relacions socials fraternals i una convivencia tranquil·la.

Caldrà, doncs, treballar per la justicia des del lloc i la responsabilitat de cadascú perquè la pau visqui en el cor i en el cap de cada persona. Altrament serem uns somiatruites.