La il·lusió d'arrencar un nou projecte, la nostàlgia dels projectes passats i l'empenta de seguir servint i gaudint del voluntariat. Tot això i una mica més en aquest article de Joan Rosinach.
Graduat en comunicació. Responsable de comunicació de Xarxanet.org. Postgrau en guió i realització de programes de ràdio i televisió. Col·laborador habitual de 7accents.cat.
Se m’ha girat feina aquest principi d’any. De molt bon fer, per sort. Un nou projecte. Un bonic repte. Una nova vida. La il·lusió s’aproxima gairebé a la de fa quatre mesos quan, de cop i volta, tot va prendre sentit. Potser per això avui m’he recordat del meu primer dia. Sí. He viatjat, per uns instants, en aquells temps on la maduresa i l’adolescència es disputaven l’hegemonia en la meva persona. Amb la motxilla al coll, engegava el primer viatge per intentar fer més feliços als petits del poble. Llavors, encara no era conscient que l’entusiasme del debutant m’acompanyaria la resta dels meus dies. Tant és així que, fins i tot, aquest no em deixaria tirat ni el dia en què la motxilla diria prou. O vaig ser jo qui va abandonar-la. Al costat del llit. Reposant. Només per uns dies. I és que, en el fons, no volia deixar de formar part d‘aquell mig món essencial perquè l’altra meitat visqui millor. S’anomenen voluntaris. I voluntàries, està clar.
Persones que no fan gaire soroll. Habitualment. Gent a qui no se’ls dóna premis. Normalment. Gaudiran de pocs reconeixement explícits. I molts pocs d’implícits. Tampoc no els necessiten, siguem sincers. El seu estil de vida passeja per un altre indret, potser menys estable però molt més genuí. Caminen per allí on es viu intensament el propi present a la cerca d’un futur millor per als demés. Sense res a canvi. Fins i tot, sense ser-ne totalment conscients. D’aquesta manera, participant d’un voluntariat transformen la seva forma de ser i, de pas, modulen la seva manera de fer. En el seu diccionari hi transiten paraules com autenticitat, implicació i compromís. No s’hi troba pas la definició d’una prestació a canvi de la qual dediquen part del seu temps per ajudar a qui tenen més a prop. O qui viu més lluny. Ho fan perquè sí. I punt. Fa temps hi van esborrar els mots relacionats amb les queixes i els laments per arremangar-se i posar-se a escriure una nova versió millorada del text. Sense accepcions. Amb absoluta naturalitat. Així, fan que el silenci dels seus gestos esdevingui crits d’esperança en un món que comença a dubtar dels seus valors i, qui sap si també, a témer pels seus ideals.
Alguns individus començaran ben d’hora al matí i altres tancaran la jornada entrada la nit. Hi ha qui hi participarà cada dia, qui ho faci sovint i qui només hi col·labori de tant en tant. Al barri. A la ciutat. A un indret llunyà. No importa. El voluntariat té tantes cares com mitjans per implicar-s’hi i, per tant, no hi ha excusa que valgui. Una altra paraula que no hi té cabuda en el seu particular diccionari. Aquell llibre que tothom hauria de poder endur-se a la seva motxilla diària i consultar-lo cada dos per tres. Com fan ells. També per si han de treure els seus arguments quan algú s’atreveix a posar en dubte la implicació dels joves en la societat actual. Ells van sobrats. D’arguments. I d’implicació. Somriuen. L’entusiasme del debutant segueix ben vigent. Així són els voluntaris. I les voluntàries, està clar.
Afegeix un nou comentari