La precarietat en lo social només sabem com existeix aquelles que la vivim. Aquesta és la clau de la connexió amb frases curtes o imatges que només, o gairebé només, connecten amb qui les ha patit. Aquesta connexió és comunitat, és representació, és reconeixement cap a l'altre, i sobretot, és no-solitud.
Lleure, acció social i memes.
Els serveis relacionats amb les persones han estat sempre serveis poc valorats. Treballar en un sector que no produeix riquesa material és un dels factors que determina que totes aquelles feines relacionades en lo social tinguin poc valor. Un servei que no produeix un efecte immediat, visible i/o econòmic a la societat no es veu, no té importància la "qualitat del producte" i, per tant, el pot gestionar qualsevol empresa.
Extraescolars, personal de serveis socials, centres d'ocupació, educadors/es socials, atenció a la infància, projectes de joventut, atenció a les víctimes de violència de gènere, atenció a les persones migrades, a les persones amb diversitat, centres de menors, residències de gent gran, projectes d'ocupació, projectes de salut, i un llarg etcètera, son aquells serveis, que quina casualitat, atenen a les persones expulsades del sistema normatiu i productiu generant desigualtats. I aquí ve la màgia d'aquest sistema: perpetuar desigualtats perquè floreixin empreses privades (alimentades amb diners públics a través de contractacions i subvencions) per a "solucionar" aquestes, reproduint-les o generant-ne de noves, de manera que la roda mai s'aturi.
En resum: l'administració pública subvenciona o contracta a empreses que a través de la plusvàlua generada per la força de treball dels seus equips acaba embutxacant-se uns diners que en realitat, eren de tots i totes. I per què surt més barat externalitzar o privatitzar un servei que contractar-lo com administració pública?
Doncs perquè tot i que les condicions de l'administració pública son bastant precàries, surt més car que pagar el servei a una empresa la qual podrà posar unes condicions més barates. Surt guanyant administració pública i empresa. I òbviament, quan hi ha guanyadors, hi ha perdedors: nosaltres, les persones treballadores, i els i les usuàries (ja que es perd molta qualitat en el servei).
Les persones que treballem en lo social ja ho tenim això, molta vocació. I quan ens demanen si podem anar el dissabte que sinó el servei es queda penjat, doncs que hem de fer? Deixar a 10 infants sols? Doncs anem, perquè els estimem a elles i ells, i a la nostra feina. Doncs aquest exemple multiplicat per milers de situacions diverses, però amb el mateix rerefons és el que ha catalitzat la idea de que les nostres jornades laborals són o poden ser voluntariat. Aquí podríem entrar en tot un recorregut històric sobre l'assistencialisme, la religió i el síndrome de rescatadors, però el cas és que s'acaba pressuposant que per vocació la teva flexibilitat és voluntària i imprescindible. Si això li sumem les conseqüències de l'externalització: contractes temporals, circuits inestables, categories no respectades, convenis no corresponents, sous precaris, i sobretot, desgast físic i emocional, ens trobem amb una massa de persones que han integrat tant aquesta idea vocacional que ni es plantegen perquè elles s'han de quedar després a fer reunió (fora d'horari) i la resta de l'oficina no, una massa de persones que ni es plantegen que treballar en lo social també és treballar.
La desconeixença de drets i d'eines de lluita col·lectiva, l'imaginari de la vocació, i la mateixa precarietat, comporten un sector desmobilitzat, desorganitzat i sense energia, els tres ingredients perfectes perquè tant administració com empreses continuïn collant i collant.
Des de Lo Sucial, després de conflictes i lluites individuals, conflictes i lluites col·lectives, organització i acció, volem compartir a través dels nostres posts a Instagram o tweets, també les nostres frustracions, la nostra visió, les nostres derrotes, les nostres realitats, la nostra ràbia, tot canalitzat a través de l’humor. I aquest humor arriba a persones, perquè la precarietat en lo social només sabem com existeix aquelles que la vivim. Aquesta és la clau de la connexió amb frases curtes o imatges que només, o gairebé només, connecten amb qui les ha patit. Aquesta connexió és comunitat, és representació, és reconeixement cap a l'altre, i sobretot, és no-solitud. Quan es connecta amb aquella frase, aquell meme, és un clic que connecta amb la meva realitat. Amb l'humor es pren consciència de situacions, i un cop reconegudes es pot animar als equips a replantejar-se les seves condicions, i a replantejar-se com organitzar-se, com lluitar, com desestabilitzar a coordinadors/es, caps d'empresa, i caps de l'administració. Qui sembra externalitzacions, recull la ràbia.
Afegeix un nou comentari