Opinió

Solitud forçada no escollida en persones grans

Plafó “Barcelona contra la soledat. Contra la soledat, reconnectem” davant la mirada d’una persona gran

Envellir no és una malaltia, és un procés natural i universal; envellir és viure, sigui quina sigui l’etapa de la vida, i fer-ho amb el millor benestar possible. 

Sobre l'autor/a:
Pilar Rodríguez, Associació Benestar i Desenvolupament

Pilar Rodríguez

Directora de la Unitat Operativa Sociosanitària i Adjunta a Gerència de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD).

Reduir les desigualtats, acabar amb la discriminació i l’exclusió que deixen les persones fora i enrere de la societat, és un dels valors clau i transformadors de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible. L’envelliment de la població és una de les transformacions socials més significatives del segle XXI, que està tenint conseqüències en gairebé tots els sectors de la societat (financer, sanitari, social, habitatge, i de relació familiar i comunitària).

La solitud no desitjada avui és un concepte notori en la nostra societat; sabem que pot afectar qualsevol persona sigui quina sigui la seva edat i/o condició, però no podem obviar que la pandèmia de la Covid va destapar i visibilitzar aquest sentiment silenciat, invisibilitzat, que pateix un segment important de la nostra societat: les persones grans. La solitud no desitjada es un sentiment subjectiu que depèn de la percepció individual de la  persona, provocat per situacions de desajustos per les circumstàncies personals i de l’entorn, són situacions forçades, situacions no escollides, que poden o no anar acompanyades d’aïllament social.

Aquesta situació de “solitud no desitjada” és conseqüència de molts factors de risc. El detonant d’aquest sentiment que es consolida com les arrels d’un arbre i es fa cada vegada més fort és “la pèrdua”. Deixar pel camí part de la salut, persones estimades, ser més vulnerable a la dependència, perdre el suport familiar, d’amics, de parella, de veïns, de la xarxa comunitària, perdre condicions d’habitabilitat de la llar, l’accessibilitat… i la pèrdua de l’autonomia, entesa com la capacitat de prendre decisions pròpies, la capacitat d’elecció.

Aquesta solitud forçada, no escollida, té conseqüències negatives sobre la salut: augmenta el risc de patir certes malalties i influeix en la baixa autoestima, la depressió i altres situacions que condicionen el benestar personal i la qualitat de vida de qualsevol persona. Tot i que l’experimenten tant homes com dones, “Solitud” té nom de dona: és companya de viatge de moltes persones grans, amb una incidència significativa en dones, sobretot en edats més avançades. En un estudi realitzat per l’Associació Benestar i Desenvolupament Grup ABD entre 2019 i 2021, el 34,15% de les persones enquestades a Espanya pateixen solitud no desitjada (valoració quantitativa), mentre que a nivell qualitatiu és el 52,6%; d’aquestes, el 78% són dones grans (70-84 anys) que viuen soles.

Un altre determinant de risc que contribueix a excloure algunes persones grans de la societat, afavorint l’aïllament i que cada vegada hi hagi més persones que pateixin solitud no desitjada, és la disrupció de les tecnologies. Tot i així, també ens ofereixen moltes oportunitats.

És important posar èmfasi en els factors protectors per evitar-la, com ara una bona xarxa de suport, disposar d’un grau òptim d’autonomia per generar oportunitats de socialització, accessibilitat a entorns amables i inclusius en la comunitat, capacitat de resiliència, implementar nous serveis de cura i acompanyament, així com impulsar un canvi cultural que sensibilitzi sobre el valor d’envellir.

Aquesta solitud forçada no escollida és un dels reptes importants encara no resolts, tot i que s’estan implementant mesures i accions concretes que formen part de les estratègies de les polítiques públiques, tant a nivell preventiu com d’intervenció. Aquestes, però, no són suficients. Sense anar més lluny, un estudi de la London School of Economics conclou que deu anys de solitud d’una persona gran suposen una despesa addicional per a les arques públiques, mentre que per cada euro invertit en prevenció se’n generarien tres d’estalvi.

Hem de ser conscients que les dimensions de l’atenció a les persones grans cada vegada són més importants i necessàries i que és ara, no en un futur, quan calen solucions a gran escala per donar resposta a noves i diferents necessitats, amb inversions econòmiques que permetin la sostenibilitat financera, ambiental i social, sense girar l’esquena a la innovació tecnològica.

Envellir no és una malaltia, és un procés natural i universal; envellir és viure, sigui quina sigui l’etapa de la vida, i fer-ho amb el millor benestar possible. Per tot això tenim una responsabilitat compartida, les solucions de la qual impliquen tant la participació de la societat com de les diferents institucions.

Comparteix i difon

Afegeix un nou comentari