Lleidatana i orgullosa de la Terra Ferma, com així es defineix. En aquests moments dedica el seu temps a transmetre als més petits una de les seves principals passions, la música. Amor i compromís per posar el seu gra de sorra en el projecte Natras.

On vas dur a terme el Camp d'intercanvi...?

Vaig estar a Managua, la capital de Nicaragua, el segon país més pobre de Llatinoamèrica. La capital tampoc se salva d’aquesta dada. Nosaltres estàvem en uns barris on hi havia molts nens, nenes i adolescents sense escolaritzar, en situacions de treball infantil, malnutrició i violència.

Justament en aquest barris es desenvolupa el projecte...

Sí! Enmig de tot això hi ha Natras, un projecte que neix com un espai per la infància i l’adolescència treballadora d’alguns barris propers. Allà s’acompanya en un procés de creixement personal, que va des de l’àmbit més formal fins a aspectes més humans i emocionals de la persona com l’autoestima, el respecte cap als iguals, el treball en equip, la confiança en un mateix i cap als altres.

I la vostra tasca quina era...?

Nosaltres ens vam unir al treball de les educadores. Val a dir que aquest és un projecte que funciona tot l’any des d’allà, sense que cap entitat del nord dicti l’acció que s’ha de fer segons uns patrons d’aquí. Simplement, quan hi ha més volum de voluntaris es poden fer activitats diferents a les quotidianes. Amb tot, cal tenir en compte que sense nosaltres la vida allà seguiria.

Com et vas assabentar de l’existència d’aquest camp d’intercanvi...?

Vaig anar-hi des de l’àmbit d’Educació pel Desenvolupament del MCECC, el Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans, del qual el meu esplai en forma part. Concretament, hi he estat dos anys: el primer com a participant, amb quatre companys i companyes més d’altres centres; i el segon com a coordinadora de quatre participants que hi anaven per primer cop.

Ja havies participant en algun altre camp solidari...?

Anteriorment, en un camp de treball a Roquetas de Mar, a Almeria, en un barri que es diu “Las 200 viviendas”.

I tornant a Natras, què et va portar a formar part del projecte…?

La necessitat de seguir obrint els ulls. Després de l’experiència a Roquetas em vaig quedar amb ganes de més i de sobte se’m va obrir la possibilitat de participar a Natras.

Hi segueixes involucrada...?

Des d’aquí no, però tinc contacte amb totes les persones que he conegut, que són moltes i tenen una manera de veure i de viure valenta i diferent.

Què t’ha aportat personalment formar part d’aquest camp d’intercanvi...?

El que tinc molt clar és que m’ha aportat molt més del que jo he aportat. Sembla un tòpic i segur que ho hem sentit mil cops, però el que pots fer tu en un període de temps tan curt és molt poc o, pràcticament, res. Cal tenir-ho clar, perquè moltes vegades les aspiracions europees d’anar a “ajudar” crec que fan més mal que bé. Amb tot, torno marcada per alguna cosa que encara no he identificat. Et canvia la mirada, segurament, i pots mirar el teu entorn d’una altra manera. Això sí, crec que tornar implica compromís, amb el sentit que aquí hi ha, també, moltes coses per arreglar.

Parlant de compromís, quines consideres que poden ser les claus per a què un projecte d’aquest tipus tingui continuïtat en el temps...?

La clau d’un projecte com aquest és que es mogui des del lloc on es troba, amb persones que coneixen bé la realitat. La manera de viure, de sentir i de fer són absolutament diferents aquí i allà i, per tant, intentar portar les maneres d’aquí sense escoltar les d’allà és una equivocació.

Per acabar, pots definir voluntariat en tres paraules...?

La primera és amor, perquè el voluntariat sense estimar a qui tens davant no té sentit. La segona és compromís, perquè si fas una cosa des del voluntariat és perquè vols agafar-hi ple compromís. La tercera és remuneració, i qui digui que el voluntariat no es paga, és perquè segurament mai l’ha viscut. A la vida hi ha mil coses més importants que els diners!