L’entitat catalana Coravis va néixer l’any 2018 per fer front a la soledat que pateixen moltes persones dins les residències de la Gent gran. Com a conseqüència d’un accident patit per la mare dels socis fundadors el juliol de 2015, van decidir ingressar-la en un d’aquests centres i això els va permetre detectar aquesta mancança que pateixen molts avis i àvies.

En quin moment vau detectar que calia crear una entitat per fer front a aquesta realitat?

Va ser com una llavor que va anant creixent, quasi sense adonar-me’n. Quan vam ingressar la nostra mare en un centre residencial, vam elaborar una graella setmanal, de dilluns a diumenge, omplint els espais horaris de matí i tarda perquè volíem acompanyar-la en la seva nova casa. Tenim la sort de ser una família molt unida, on tots vam respectar el que cadascú podia fer.

Al llarg dels mesos, vam prendre plena consciència de que la situació que vivia la nostra mare en el centre residencial era una excepció. Moltes de les persones que viuen allà, per les raons que sigui, reben poques visites entre setmana. Els caps de setmana la cosa s’anima una mica. En qualsevol cas, el dia és molt llarg i poder gaudir de companyia i d’activitats que et distreuen és molt important.

No existeixen serveis per pal·liar aquesta problemàtica?

Vaig informar-me i malgrat que hi ha algunes institucions que donen servei d’acompanyament amb voluntaris a gent gran que viu en residències, cap d’elles ho fa amb persones que tenen un grau de deteriorament cognitiu greu o molt greu. I són aquestes precisament les que conformen el nostre objectiu d’acompanyament, les que tenen dificultats cognitives, molt sovint acompanyades de discapacitats físiques i pateixen situació de soledat per una baixa freqüència de visites.

També incloem les que estan acompanyades diàriament per algun familiar que necessita suport i descans.

Quines activitats realitzeu per ajudar a la gent gran a pal·liar aquesta soledat?

La nostra visió és la felicitat dels avis i àvies i totes les activitats que realitzem tenen aquest eix al centre. La nostra tasca consisteix en acompanyar persones grans que viuen en centres residencials i que tenen un grau de deteriorament cognitiu i/o físic greu i molt greu amb activitats d’entreteniment que donen suport a la feina que els educadors socials dels centres residencials ja estan fent. Aquestes activitats les poden gaudir totes les persones del centre que l’equip residencial consideri més adequades.

D’altra banda, portem a terme activitats on les arts escèniques són les protagonistes, tant a la sala, per a tots el residents, com a les habitacions per tal que les persones enllitades també en puguin gaudir.

Compteu amb persones voluntàries?

Efectivament comptem amb persones voluntàries, però també amb altres actors perquè resoldre la soledat que pateixen moltes de les persones grans que viuen en centres residencials, requereix mobilitzar la societat sencera. Diferents estudis preveuen que, al 2050, Espanya serà el país més envellit d’Europa, i el segon més envellit del món, només per darrera del Japó.

Com organitzeu aquest voluntariat?

Una persona és la responsable de coordinar el voluntariat. Al seu càrrec té les persones responsables de grup. En aquest moment estem redefinint aquesta figura per tal de poder ampliar el nombre de persones voluntàries i que la proximitat amb elles no se ressenti. Estem creixent i ho necessitem. Volem aconseguir que cap responsable de grup faci el seguiment a més de 10 persones.

D'altra banda, periòdicament fem reunions amb les persones voluntàries on sorgeixen noves formes de col·laboració que ens ajuden a fer equip i a créixer.

Quina rebuda teniu dels avis i àvies que participen en les vostres activitats?

Les persones grans són súper agraïdes. En les activitats grupals fomentem la participació i l’ambient general del centre canvia, produint una sensació de benestar molt gratificant. Molts d’ells tenen la memòria en bones condicions, i segueixen gaudint-ne recordant el que han experimentat. D’altres, s’obliden en quan ha acabat, però els hauríeu de veure durant l’activitat! És molt emocionant.

En les activitats d’acompanyament és diferent. Sabem que ho agraeixen malgrat que moltes vegades no poden expressar-ho.

Com us organitzeu amb els centres geriàtrics?

El primer que fem és reunir-nos amb les persones responsables de l’Educació Social, Treball Social i Psicològic del centre, i els fem arribar el nostre protocol d’actuació en Centres Residencials per el servei d’acompanyament i els oferim els nostres serveis.

Durant els primers dies, la persona de Coravis que s’encarrega de les residències del barri parla assíduament amb les responsables del centre per estar al cas del funcionament del servei. Passada aquesta primera fase, es fan reunions periòdiques en les quals hi participen les persones voluntàries i els responsables de grup. Aquestes reunions són espais on ens expliquem com estem vivint el nostre voluntariat i es proposen eines que podrien ajudar-nos a millorar.

Entenc que engegar una entitat de zero no és empresa fàcil. Amb quins problemes us heu trobat?

Efectivament, no és empresa fàcil. En el meu cas, he tingut la sort que l’empresa on treballava em va ajudar moltíssim, oferint-me un servei de suport que em va permetre avançar més ràpidament. També em va ajudar l’actual aposta que els organismes públics fan per l‘emprenedoria, podent gaudir de formacions específiques potents sense cost. Així mateix, algunes institucions que vetllen pel benestar de la gent gran amb voluntariat com Aste BCN, Avismón i posteriorment Amics de la Gent Gran, ens van donar algunes claus importants.

De tota manera, dificultats es troben constantment: temes legals i administratius; definició dels serveis: projectes, protocols, etc.; trobar les persones voluntàries i altres actors que col·laborin en els diferents projectes; aconseguir que l’associació esdevingui Empresa Social Solidària que pugui mantenir-se en el temps; la captació de fons i mancances de temps.

Sou una de les poques entitats dedicades a la soledat que pateixen alguns avis i àvies dins dels centres geriàtrics. A què es deu?

A què es deu? No crec que el tema de la soledat afecti sols la gent gran (en residències o a casa), també succeeix en altres col·lectius. Hem de ser molt valents i acceptar que la soledat és conseqüència de la nostra manera de viure. Mentre no canviem, això continuarà passant. Al Regne Unit es va crear un Ministeri de la Soledat l’any passat.

En el cas de les persones grans, el tema es complica per dues raons: són grans, i per tant, és difícil que aprenguin a saber acceptar la soledat sense que els afecti el benestar; a més, en molts casos, no es troben bé i pateixen dolors o discapacitats que també els costa acceptar; i això fa que puguin incrementar-se sensacions negatives. A més, moltes de les persones que estan en centres residencials no han pres la decisió de traslladar-se a viure allà elles mateixes i se senten desarrelats.

Creieu que hi ha una manca d’informació en aquest àmbit?

És clar que manca informació. Ningú no els veu i menys als que estan pitjor. I la Llei de Protecció de Dades, que tant ajuda en algunes coses, en aquest cas en concret ho complica una mica. Les persones ho sentim més si ho veiem...

Per acabar, podeu completar aquesta frase: ‘En 10 anys ens agradaria que...’

Les persones grans que viuen en residències gaudeixin d’un dia a dia acollidor on se sentin acompanyades, dignificades i estimades. La nostre visió, avis feliços, està arrelant i ja no té marxa enrere!