Com identificar discursos que promouen l’odi i la discriminació

Hi ha gran diversitat de definicions sobre què són els discursos d’odi, però totes elles tenen diferents trets en comú. 

• Tenen un recorregut històric: s’enfoquen a grups que ja han estat víctimes d’opressió en el passat, i que arrosseguen una càrrega històrica en aquest sentit. 
• Propaguen i promouen la intolerància: tenen capacitat de promoure i justificar socialment l’odi cap a grups i col·lectius concrets. 
• El punt de mira és a les minories i a les condicions personals de les persones: promouen la intolerància per raons de ‘raça’, color, ascendència, origen nacional o ètnic, edat, llengua, creença, sexe, gènere, identitat de gènere, orientació sexual o discapacitat, o altres característiques personals. 
• La justificació i la propagació d’odi cap a aquests col·lectius pren diverses formes: assetjament, descrèdit, difusió d’estereotips, estigmatització, amenaça...

Un dels punts de partida de l’ACD és identificar la font dels discursos. En el cas de la producció i reproducció dels discursos discriminatoris, s’identifica un grup concret amb un accés privilegiat al discurs públic, com poden ser periodistes, líders de la política o professorat. A més, són grups pertanyent a una elit majoritària, com les persones blanques a Europa. 

Els discursos d’odi s’arrelen, doncs, en les relacions jeràrquiques que estructuren la societat, i que es fonamenten en la dinàmica del ‘nosaltres’ i els ‘altres’, donant com a resultat situacions de discriminació. Aquestes no tenen per què promoure directament l’acció violenta i l’odi, però són el seu germen. 

Una de les eines principals de l’ACD, especialment útil per a detectar la producció i reproducció de discursos d’odi és l’anàlisi sociocognitiva del discurs, que estudia com el discurs construeix ideologies i com la cognició fa de mediació entre el discurs i la societat. Així, aquesta perspectiva permet estudiar com les dinàmiques de dominació i opressió es fonamenten en discursos. Posa el focus en aquests últims per a identificar la configuració dels models i representacions socials on s’arrelen les ideologies dominants. 

 Per a un anàlisi de la promoció de l’odi i la discriminació des del discurs cal tenir presents els següents conceptes:

• Cognició: coneixement o acció de conèixer, personalment i socialment, això és, qualsevol representació o procés mental que intervé en la interacció comunicativa. 
• Representacions socials: es poden entendre com el coneixement comú compartit que modela com es comprenen els esdeveniments i les persones. 
• Ideologia: un tipus de representació social sobre el tipus evolutiu de grup, que condiciona la valoració de la vida, i que és interioritzat de manera doctrinal tot i ser subjectiva. 
• Models mentals dels esdeveniments: són esquemes mentals per a la interpretació d’esdeveniments, i s’hi troben opinions, sentiments, valors, normes, actituds i ideologies, i es manifesten en el discurs com a fets, subjectes o objectes. Hi ha tants models mentals com esdeveniments de què es parla.  

Per a la promoció de l’odi es fan servir diverses estratègies que utilitzen el discurs com a arma per a modelar l’esquema sociocognitiu. Són eines fàcils d’identificar que caldrà buscar en qualsevol esdeveniment comunicatiu. 

La primera és el quadre ideològic, que vol construir una imatge positiva d’un grup (el nosaltres) a l’hora que es modela una imatge negativa d’un altre grup (l’alteritat), per mitjà d’emfatitzar i desemfatitzar determinats esdeveniments o fets.

• Les eines utilitzades són la sobrerepresentació i l’omissió, emfatitzant o desemfatitzant aquells aspectes concrets de tots dos grups que resultin en la imatge desitjada per a tots dos grups. 

La segona estratègia discursiva a tenir en compte és la selecció lèxica, és a dir, l’acte d’escollir certs mots o formes lingüístiques, que evidencia una manera de veure el món i la difon. Algunes de les eines d’aquesta estratègia són: 

• Significats implícits o indirectes: continguts que no s’expressen al missatge però hi són presents per mitjà d’ambigüitats, transmetent determinades creences pròpies com a naturals. 
• Metàfores: pressuposen informació per a definir una situació concreta, com per exemple parlar de “l’onada migratòria”. 
• Intertextualitat: referències a altres discursos o ús de paraules utilitzades per altres actors socials amb l’ànim d’establir vincles cognitius determinats. 

Una tercera estratègia per a fer la identificació que ens ocupa és la de la passivació i activació. L’activació manifesta actuació, subjectes capaços d’acció i reflexió. La passivació manifesta el subjecte que es beneficia o és perjudicat per l’acció del primer. L’objectiu d’aquesta estratègia en el cas de la promoció de l’odi és amagar, o bé responsabilitats, o bé característiques positives d’actors oposats als interessos propis.  

Davant de qualsevol acció comunicativa caldrà tenir en compte totes les qüestions abordades. Per fer un anàlisi i descobrir si es tracta d’un discurs que, efectivament, promou l’odi i la discriminació, es poden fer les següents preguntes: 

• Qui emet el missatge i sobre què i qui està parlant? 
• Hi ha polarització? Un grup que s’identifica com un ‘nosaltres’ i que identifica un altre com un ‘altres’?
• Quins elements caracteritzen el ‘nosaltres’? Què s’emfatitza i s’omet, quines estructures discursives s’utilitzen? 
• Quins elements caracteritzen ‘l’altre’? Què s’emfatitza i s’omet, quines estructures discursives s’utilitzen? 

• Quina ideologia es posa de manifest amb aquestes representacions?