5 històries que relaten la realitat dels matrimonis forçats a la pantalla gran

Segons dades d'Amnistia Internacional, més de 650 milions de dones, joves i nenes s'han casat de manera forçada a països com Bangladesh, Etiòpia, Índia o Nigèria en els darrers anys.

També en els darrers tres anys, quatre noies han estat repatriades a Espanya després de demanar auxili a les ambaixades dels seus respectius països buscant fugir d'un matrimoni forçat. Al nostre país, aquest tipus d'unions estan recollides al Codi Penal, que les contempla com un delicte en l'article 172 bis.

Des de Xarxanet hem volgut aprofundir en com la ficció i l'audiovisual ha retratat aquesta realitat al llarg dels anys a través d'aquest recull de quatre pel·lícules i un documental que tracten el tema dels matrimonis forçats.

‘Deu anys i divorciada’

Aquesta pel·lícula de la directora iemenita Khadija Al-Salami explica la història de la Nojoom, una nena de deu anys d'una família molt empobrida. La seva situació és tan precària, que els seus pares no poden ni tan sols pagar el lloguer de casa seva.

La necessitat de la família de la Nojoon acaba sent tan alarmant que el seu pare decideix casar la petita amb un home de trenta anys, per poder cobrar el dot pel matrimoni de la seva filla i no haver d'assumir més les despeses que suposa criar-la a casa seva.

Per a la Nojoom, aquest matrimoni suposa ser arrancada dels braços de la seva mare i robar-li la infantesa, per trobar-se en una institució que no està feta per a nenes de la seva edat i on serà maltractada i abusada pel seu marit.

La història de 'Deu anys i divorciada' està basada en la pròpia experiència de la seva directora, Khadija Al-Salami, que va ser casada de manera forçosa a l'edat d'onze anys. Al-Salami va poder sortir d'aquesta situació gràcies al suport de la seva mare, que també havia estat casada als vuit anys d'edat.

A Iemen no hi ha cap requisit d'edat pel matrimoni i més de la meitat de les nenes són casades abans de complir els divuit anys, usualment amb homes molt més grans que elles, segons les dades de la Universitat de Sanaa.

'Deu anys i divorciada' es pot veure a Filmin.

‘Lal Gece’

'Lal Gece' és una expressió turca que vol dir 'nit de silenci' i és també el títol de la pel·lícula de Reis Celik que el 2012 va plantejar un debat social sobre els matrimonis forçats a Turquia.

Tota la pel·lícula gira entorn de la nit de noces d'una jove de catorze anys que ha estat obligada a casar-se amb un home adult, del qual no s'explicita l'edat, però que, pel seu aspecte físic, es pot intuir que té uns seixanta anys.

Amb només un escenari i dos personatges, la cinta és pràcticament un enregistrament de la conversa en què tots dos personatges es lamenten per haver-se casat. Òbviament, l'adolescent s'imagina tot l'abús, tant físic com mental, que el matrimoni pot suposar per a ella. Però, a diferència de la majoria de pel·lícules sobre aquest tema, a 'Lal Gece' el marit tampoc volia contraure matrimoni, però s'ha vist pressionat per la seva família i per la tradició social.

'Lal Gece' va tenir molta repercussió en el moment de la seva estrena, tant a nivell nacional com internacional. Al nostre país, per exemple, va ser estrenada al Festival de Cinema i Drets Humans de Sant Sebastià. A més, la cinta va arribar a ser doblement premiada al Festival de Mar de Plata l'any 2012 i va rebre l'os de vidre a la Berlinale.

'Lal Gece' no està a cap plataforma de streaming, però es pot adquirir en DVD a través d’Amazon.

‘Difret’

L'any 1996, el cas de l'adolescent Aberash Bekele va canviar la tradició dels matrimonis forçats a Etiòpia.

La jove va ser segrestada per un grup d'homes quan tornava de l'escola. Els seus captors la van tancar a una cabana on la van maltractar i violar amb la intenció de deixar-la embarassada i, després, casar-se amb ella, una pràctica habitual a Etiòpia que es coneix com a 'telefa', i que el govern del país s'ha compromès a erradicar abans de l'any 2025.

Afortunadament, l'Aberash va poder escapar i va matar a un dels seus abusadors quan aquest es disposava a tornar-la a segrestar. Tot i ser un crim en defensa pròpia, la jove va ser brutalment atacada per molts dels homes del seu entorn que, fins i tot, van arribar a organitzar un consell ciutadà per discutir en el seu cas, tal com queda reflectit en diverses escenes de 'Difret'. Els homes del seu poble consideraven les 'telefes' com a tradicions intocables i defensaven que criticar aquesta pràctica era el producte de l'ingerència estrangera, a més de ser una conseqüència indesitjable de l'accés a l'educació.

Davant la gravetat de la situació, l'Associació de Dones Advocades d'Etiòpia va fer-se càrrec del cas. Aquest fet va ser realment històric, ja que es tractava de la primera vegada que un grup de dones donava suport a una menor per denunciar el seu cas davant les autoritats. La història d'Aberash Bekele va inspirar, fa ja set anys, la pel·lícula 'Difret' produïda per la reconeguda actriu Angelina Jolie.

La pel·lícula narra la història a través del personatge de Meaza Ashenafi, la jurista de l'Associació de Dones Advocades d'Etiòpia que es va fer càrrec del cas de l'adolescent. Ashenafi no només assumeix la defensa legal de la petita, sinó que esdevé un model a seguir per a aquesta i li fa plantejar-se que, més enllà del seu entorn, hi ha altres possibilitats i models de vida.

Tot i el missatge de conscienciació cap a la realitat dels matrimonis forçats, l'estrena de 'Difret' va ser molt polèmica, ja que Aberash Bekele va declarar que s'havia utilitzat la seva història sense demanar-li permís i que no havia rebut cap compensació econòmica pel film.

'Difret’ es pot veure a Filmin.

‘Noces’

Aquesta proposta difereix de les anteriors perquè explica la realitat dels matrimonis forçats des d'una òptica europea, relatant la història d'una jove, la Zahira, que tot i haver crescut a Bèlgica, es topa amb la realitat del seu llegat familiar i les seves tradicions. Quan compleix els divuit anys, la seva família, d'origen pakistanès, li fa saber que ja és edat de casar-se i que li han buscat tres candidats entre els quals es troba el que serà el seu futur marit.

"Tens l'oportunitat d'escollir, és una oportunitat increïble, els podràs conèixer per internet", li diuen els seus pares a la Zahira en una de les primeres escenes de la pel·lícula. Després li presenten tres fotografies amb tres noms: Adnan, Imran i Tanver. La decisió està presa: un d'ells serà el seu marit, tot i l'oposició de la jove.

Fora del seu entorn familiar, la Zahira fa la vida que faria qualsevol adolescent: estudia, vol anar a la universitat, surt amb les seves amigues, va de festa i, fins i tot, està començant una relació amb un noi del seu institut. Però, tota aquesta realitat es veu truncada pel matrimoni arreglat que li han buscat els seus pares.

Tot el film navega la frontera entre la tradició i la família i la llibertat i la capacitat d'escollir, a més de posar sobre la taula la realitat de moltes persones migrades de segona generació, a les que els hi costa definir la seva identitat, cultura i tradicions, ja es troben entre dos contextos molt diferents.

'Noces’ es pot veure a Filmin.

‘No, no quiero’

El documental 'No, no quiero' de la directora i guionista Belén Santos és una de les primeres peces audiovisuals sobre els matrimonis forçats que es produirà a Espanya. El rodatge va començar el passat mes d'octubre i encara no es coneix quina podria ser la seva data d'estrena.

En el seu segon llargmetratge, Santos ens apropa les històries de quatre dones: Amy i Aya, nascudes a Catalunya, Jamila, originària del Marroc, i Maria, nascuda a Bangladesh. La directora ha declarat a diversos mitjans de comunicació que la intenció de la cinta és "denunciar els matrimonis forçats com una forma d'esclavitud moderna" i posar sobre la taula que, tot i que dintre de molts imaginaris aquesta pràctica només es duu a terme a països com ara Pakistan o Turquia, a Espanya també passa.

Les quatre protagonistes de 'No, no quiero' van ser capaces de sortir dels seus matrimonis rebel·lant-se en contra dels seus marits i les seves famílies i ara treballen activament perquè cap altra jove s'hagi de veure en la situació que elles van patir.