Adela Torras: "La gent no vol saber res del dolor profund d'una pèrdua"
Comparteix
El programa 'Grups d'Ajuda Mútua i espais de suport en el dol' de l'Associació AVES ha rebut el tercer premi del Premi Voluntariat 2023.
La cofundadora i presidenta de l'Associació AVES, Adela Torras, agraeix la força del voluntariat que fa trenta anys que tira endavant l'entitat. Aquest any més de 650 persones han assistit als Grups d'Ajuda Mútua i als espais de suport al dol. "La persona només veu la pèrdua del seu ser estimat, però està plorant moltes coses", adverteix Torras. Els Grups d’Ajuda Mútua estan facilitats per persones voluntàries les quals acompanyem el grup en el seu procés de dol.
Què significa rebre el tercer premi del Premi Voluntariat 2023 aquest 4 de desembre?
M'agradaria començar dient que fa trenta anys que estem aquí, a Barcelona, i és el primer premi que obtenim.
Per què creus que no n'havíeu rebut cap fins ara? La feina que feu no es veu prou?
Perquè és una feina i un treball dur. La gent hi gira l'esquena, no en vol saber res.
A què gira l'esquena?
Al dolor. La gent no vol saber res del dolor profund d'una pèrdua. He anat a demanar ajuda, perquè necessitem diners per poder tirar endavant i tothom et diu: "Quin treball tan fantàstic que feu, quina cosa tan maca que feu". Però a l'hora de la veritat, res de res.
I, per tant, ara per a nosaltres és molt important que la Generalitat digui que ens mereixem un reconeixement.
I com us manteniu?
Dic que anem amb un esclop i una espardenya. Ni ho entenc jo com ens mantenim... Vaig estar quatre o cinc anys a Torre Jussana. Em deixaven una sala els divendres i fèiem el grup allà, però cada cop hi havia més gent i llavors ja vam haver de llogar un pis.
Sempre he volgut un pis cèntric, perquè tothom pogués venir, perquè ara ens ve gent d'Andorra, de Tarragona, de Girona... Perquè ho tinguin fàcil si venen amb tren. Els lloguers no són barats, però he anat aguantant.
Teniu subvencions?
Algunes. Molt justetes. Però hem anat tirant. Les sessions les fan sobretot voluntariat i hi ha pocs sous. Ara tenim molta feina. Ens envien molta gent. Necessitem dos pisos.
Des d'on us les envien, les persones?
Dels CAP, metges, psicòlegs, serveis socials...
Deies que sí que heu rebut algunes subvencions...
A veure, la Generalitat sempre donava alguna cosa, però les xifres no passaven de quatre números. Dos mil, tres mil i l'any 2008 es va aturar. Ara hem tornat a començar. De l'Ajuntament de Barcelona sempre ens ha anat bé, poquet a poquet.
"Elisabeth Kübler-Ross, l'autora de 'La Muerte, un amanecer', va venir el 1992 a Barcelona i em va autoritzar a contestar les cartes que li escrivien"
T'he sentit a dir que aquests trenta anys no han estat fàcils. Per què?
Per la qüestió monetària. De gent sempre n'hem tingut. No som una associació que hàgim d'anar a buscar gent per no morir-nos. Al contrari.
Tot comença el 1992. El teu marit s'havia mort el 1988. Amb el suport de Pilar Basté, fundadora de l'editorial Luciérnaga, comenceu a respondre les cartes que els lectors envien a l'editorial...
Elisabeth Kübler-Ross, l'autora de 'La Muerte, un amanecer', va venir el 1992 a Barcelona i em va autoritzar a contestar les cartes que li escrivien. Vaig veure que a les cartes hi havia tant de dolor! Amb quatre paraules no podia fer gran cosa i vaig proposar a Pilar Basté de fer un grup per parlar de la mort.
I va sorgir el primer grup de dol?
Vaig veure la diferència entre persones que venien perquè estaven interessades en la mort i les que venien perquè havien tingut una pèrdua. Algunes venien no pel llibre, sinó perquè tenien un gran dolor per la pèrdua d'un fill o de la parella.
Entre les primeres persones hi havia un pare i una mare que havien perdut un nen petit, una dona vídua i un altre pare i mare a qui s'havia mort un fill de divuit anys en una caiguda a la muntanya.
Això ha canviat molt en aquests trenta anys?
No. La nostra feina continua essent escoltar, no jutjar, no comparar, no deixar que les persones comparin per veure qui té el dolor més gran... I no aconsellar.
No deu ser fàcil...
No jutjar, no comparar i no aconsellar són les tres bases que ens sostenen. Des de primer dia ho fem així. Els facilitadors i facilitadores són totes voluntàries. La preparació dura més d'un any.
Més d'un any abans de poder portar un grup?
El voluntariat ha d'estar molt preparat. Donem una formació molt completa, perquè, si jo tinc dolor a dins meu, quan estigui a dins del grup no ho podré aguantar. El seu dolor s'ajuntarà amb el meu i serà insuportable.
Hem de fer tot un treball d'anar traient capes, capes de pèrdues que hem tingut a la llarga de la nostra vida, perquè pèrdues tothom en té moltes. No només perdem els éssers estimats, des de petites anem tenint pèrdues.
"No jutjar, no comparar i no aconsellar són les tres bases que ens sostenen"
S'ha d'aprendre a acompanyar les pèrdues...
Si no neteges les pèrdues, no pots acompanyar. És quan et surt aconsellar, perquè és l'única manera de protegir-te.
Tothom pot ser voluntari o voluntària de la vostra associació?
Han de ser persones que puguin entrar a dins seu, perquè si no no podran entrar a dins de l'altra. Per moltes ganes que en tingui i per moltes coses que faci, ha de tenir aquesta capacitat. És cert que si se supera el procés formatiu ja és força garantia.
Tot i que, malgrat el treball que es fa durant la formació, amb l'entrada al grup arriben les tremolors de veritat. Una de les coses que costen és callar i escoltar.
Escoltem poc en general?
Hem d'aprendre a escoltar. La gent parlar i necessita ser escoltada. Sí, hem d'aprendre a saber escoltar.
Quin perfil és el del vostre voluntariat?
La majoria tenen entre cinquanta i seixanta anys i hi ha més dones que homes. Hi ha gent molt preparada, però han de fer la formació igualment, perquè treballem profundament les emocions.
Hem de poder acompanyar l'altre sabent que encara que estigui molt, molt enfonsat hi hem de confiar. Encara que sigui una mare, per exemple, que no surt de sota els llençols i només ve el dia que li toca venir, perquè està desesperada, hem de confiar que se'n sortirà.
I això com es fa?
Per confiar en ella, primer hem de confiar en nosaltres mateixes. Nosaltres hem passat les nostres pèrdues i hem vist el camí que hem recorregut. Tot i que potser no se'ns ha mort cap fill, hem tingut tot un seguit de dolors al llarg de la vida i el camí també l'hem fet.
Afegeix un nou comentari