Anna Sabaté, que és coordinadora de la Creu Roja a Tarragona i membre de l'Observatori de la Vulnerabilitat de l'entitat, relata com les persones que ja atenien abans de l'arribada de la Covid-19 perquè estaven en situació fràgil van passar a ser extremadament fràgils. Entre elles hi ha moltes famílies monoparentals: dones que duen tota a càrrega familiar, que sovint van perdre la feina i es van haver de tancar a casa amb els fills i filles que no podien anar a l'escola i que ara encara necessiten suport material i emocional.

Com heu viscut des de la Creu Roja la pandèmia de la Covid-19?

Com una veritable revolució. Som una entitat molt acostumada a l’emergència i ho portem a l’ADN, però ens vam trobar que les persones que ja ateníem perquè estaven en situació fràgil van passar a ser extremadament fràgils i, a més, van trucar a la porta de la Creu Roja moltes persones que no ho havien fet abans. Si algú tenia algun mínim ingrés per venda al carrer o treball irregular fins i tot això va deixar de tenir i van arribar persones noves. Per tant, vam haver d’intensificar l’acció amb les persones que ja ateníem i obrir més de bat a bat tots els canals.

Què vols dir amb obrir més de bat a bat tots els canals?

Hi havia necessitats econòmiques, perquè la gent s’havia quedat sense feina, però també necessitats per vulnerabilitats que pensàvem que teníem superades: molts problemes per la solitud, per la bretxa digital, d’acompanyaments que ningú feia... Les entitats vam acabar donant un servei públic. L’atenció social va recaure, sobretot els primers mesos de pandèmia, en les entitats. La necessitat era espectacular i vam obrir més canals per atendre a tothom.

Creu Roja és una entitat d'emergència humanitària i amb un llarg recorregut. Però aquell març del 2020...

Era una situació nova: un virus que desconeixíem i no podíem preveure la durada de la situació, l’impacte era mundial i totes les Creu Roja estaven ocupades, no ens podíem donar suport les unes a les altres... A més, el voluntariat que atén les necessitats bàsiques té una edat elevada i van haver d’anar cap a casa. Ens vam haver de reorganitzar: la prioritat era no tancar mai. Per sort, es van incorporar moltes persones voluntàries joves. Hi havia molta incertesa.

"Les entitats vam acabar donant un servei públic. L’atenció social va recaure, sobretot els primers mesos de pandèmia, en les entitats"

Quin percentatge de famílies monoparentals atén la Creu Roja a Catalunya?

En els programes d’ajuda bàsica són una de cada tres famílies, el 33%. Amb els famílies monoparentals acostumem a treballar molts aspectes i de manera intensiva. Solen ser famílies formades per una dona i més d’un fill.

Sobretot dones?

De cada deu que estan encapçalades per dones n'hi ha una que ho està per un home.

Parles que necessiten atenció en molts aspectes i de manera intensiva...

De fet, les famílies que atenem, encara que hi hagi dos adults, no acostumen a tenir feina, però en el cas de les monoparentals la conciliació de la vida familiar i laboral és extremadament difícil. Gairebé sempre és una monoparentalitat no desitjada, sinó fruit d’un trencament de parella complicat i no rep cap ajuda compensatòria. Durant la pandèmia ha estat terrible, perquè solen treballar en l’economia informal, en cures o a la llar, i van perdre la feina i tenien molt difícil de trobar-ne una altra. Ha estat dramàtic.

Ja teníem programes per a dones en situació de vulnerabilitat. Quan no hi ha xarxa familiar o social que es pugui fer càrrec de les criatures és molt difícil trobar una feina. També passava abans de la pandèmia, però s’ha agreujat. I val a dir que en moltes famílies amb dos adults, en aquest sentit, també són monoparentals funcionals, perquè qui es fa càrrec de les criatures o demana un permís per cuidar-les, és la dona.

Monoparentals funcionals?

La pandèmia ha mostrat la desigualtat social que ens pensàvem que teníem molt superada entre els homes i les dones. En tot tipus de famílies.

"En moltes persones hi ha encara molta por i molta sensació de poca vàlua"

La taxa de pobresa en les famílies monoparentals és del 43%, molt més alta que la de la mitjana de població.

Són dones que tiren endavant els fills i filles i no reben cap suport de la parella anterior. Tenen molta càrrega i moltes dificultats d’inserció laboral, i no reben cap compensació per al manteniment de les criatures.

Hi ha la qüestió econòmica i també la de la dificultat de conciliació.

Tenim programes a Creu Roja on fins i tot bequem els fills i filles perquè vagin a la llar d’infants mentre la mare fa una formació, però després quan li surt una feina és molt complicat, perquè segurament tindrà uns horaris impossible. Passa que acaben acceptant feines a un preu que no és el de mercat, però els permet organitzar-se per atendre les criatures. Durant la pandèmia són les feines que han caigut.

Són dones que es van trobar amb les criatures a casa, sense escola...

Ens hem trobat amb situacions de molt d’estrès en les mares, perquè havien de donar un suport en temes escolars que no controlaven.

I com vau actuar?

Creu Roja ha portat menjar a domicili no només a persones grans, també a dones amb fills petits que no els podien deixar sols a casa. Durant la pandèmia també es va fer molt d’acompanyament telefònic, no en diria suport psicològic, sinó suport emocional, i ara segueix el suport en grup.

El perfil que més ho demana és la dona amb fills i filles que s’ha hagut de fer càrrec de tot. Sovint són dones soles que fugen d’una situació de parella complicada, de violència de gènere... A dones soles amb fills el confinament i el fet d’estar aïllades els ha remogut moltes coses. Encara ara el suport en grup conduït per una psicòloga és clau. Hi ha molta preocupació pel futur i en alguns col·lectius com aquest detectem una baixa autoestima.

"Les empreses i l’administració han de fer realitat la conciliació, perquè les dones puguin tirar endavant les seves famílies"

Haver perdut la feina, haver-se de fer càrrec dels infants... són situacions que afecten ara però també en el futur, perquè si no poden cotitzar...

La seva vulnerabilitat ja era d’abans de la pandèmia i el que ha fet el virus és fer palesa la fragilitat. En les persones que ja eren molt fràgils o tenien feines que han estat molt afectades, com les de les cures i atenció a la llar o el sector serveis, la situació no acaba de remuntar i la inseguretat persisteix molt més. Hi ha encara molta por i molta sensació de poca vàlua.

Tenim programes d’apoderament per a dones, però hi ha d’haver més actors: les empreses i l’administració han de fer realitat la conciliació laboral i familiar perquè les dones puguin tirar endavant les seves famílies.

També em parlaves de la bretxa digital...

Moltes de les criatures tenen reforç escolar durant tot l’any. Era més necessari que mai que continués. Al final han aparegut un munt de tauletes, però al començament no hi eren. Amb la col·laboració d’empreses vam donar tauletes i connexions a internet a molts nens i nenes. Sinó no haurien tingut reforç escolar i ni tan soles s’haurien connectat amb l’escola!

En algun cas anàvem a buscar els deures a l’escola, els hi portàvem a casa, els recollíem i els tornàvem a l’escola. Ha estat una feina poc visible, però molt important, perquè són infants que tenen tot el dret a estar en les mateixes condicions que els seus companys de pupitre. L’administració va reaccionar tard.