Berna Villarreal: "La prevenció en salut mental està en mans de la societat"

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) assegura que una de cada quatre persones patirà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. La campanya ‘Mentalitza’t’ que acaba de posar en marxa la Fundació Sant Pere Claver reivindica la importància de tenir cura del benestar emocional i el discurs de Berna Villarreal, coordinadora de l'Institut Docent – Recerca Sant Pere Claver, va en el mateix sentit.

Després de dos anys de pandèmia, moltes persones senten un malestar emocional i altres veuen agreujats els trastorns que ja tenien diagnosticats. “És important que cadascú pensem què hi podem fer. No podem delegar-ho tot”, diu Villarreal.

Moltes de les accions amb motiu de Dia Mundial de la Salut Mental van aquest any en aquest sentit. Com ara la Jornada de Salut que la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) dedica en aquesta ocasió a la salut mental. Es fa a Lleida el 14 i 15 d’octubre i una de les experiències d’èxit que s’hi veuran és precisament un taller de la Fundació Sant Pere Claver.

Quan parlem d’efectes de la pandèmia tenim dades de l'increment de famílies que depenen de l'ajuda alimentària, de les que no poden pagar el lloguer o la hipoteca... Què en sabem de l'afectació en la salut mental?

Si saber vol dir dades, en tenim d’increment de consultes. Ha augmentat la pressió als serveis de salut mental i tenen precisament la tasca de saber diferenciar quan aquest patiment i aquests símptomes que els arriben corresponen al context que s’està vivint, al patiment real que té a veure amb l’exclusió social i amb els efectes psicològics de la pandèmia. Hem viscut una situació molt grossa, podem tenir una sensació encara d’irrealitat, records i moments d’estranyesa... és com una catàstrofe natural que té uns efectes globals que generen inseguretat, fragilitat i desprotecció.

Ho hem d’anar metabolitzant i sentint que recuperem aspectes de la vida i que tornem a guanyar seguretat. Hi ha, per tant, una part que té molt a veure amb aquest encaixar l’impacte del desastre, i uns efectes colaterals que tenen a veure amb les situacions dels nostres sistemes socials i econòmics, amb les desigualtats que s’han agreujat.

Com es viu aquest augment de pressió als serveis d'atenció a la salut mental?

S’augmenta la pressió assistencial i les demandes i cal ser curosos en poder veure quin d’aquests efectes té a veure amb què hi ha un trastorn de problemàtica de salut mental que cal atendre des dels serveis de salut, i quins són efectes de la situació social i de la pandèmia que cal acompanyar i atendre socialment per prevenir trastorns.

Els efectes de l'aïllament, les pors, aquest trencament de seguretats que dius... com es poden abordar?

Des de la prevenció i la promoció de salut. És un moment en què cal atendre les situacions de crisi. De base hi ha què entenem per salut mental: si apareix la problemàtica com apareixen altres malalties i vas al metge i t’atenen. Però en salut mental no té res a veure: el trastorn es genera en relació a la vida, a l’entorn, a la història... Salut mental és un joc de tensions i elements que busquen l’equilibri i es desequilibren. Són mols factors que juguen alhora. Hi ha la part biològica, la part psíquica, els recursos interns i tot l’entorn.

Per tant, no es pot atendre com altres malalties...

La salut mental l’hem d’atendre i treballar d’una manera molt més àmplia. Estem en un moment de mobilitzar recursos per prevenir. La societat es posa en marxa per visualitzar les situacions de major vulnerabilitat i atendre-les. Sinó sí que tot això acaba esdevenint patologia i situacions de molta mes gravetat.

"Ho hem d’anar metabolitzant i sentint que recuperem aspectes de la vida i que tornem a guanyar seguretat"

Prevenir com?

Prevenir és ser conscient del que fa falta perquè les situacions no s’agreugin a nivell de salut. La prevenció en salut mental està en mans de la societat, no només en la dels serveis especialitzats. Tenir cura de les persones del nostre entorn, de preocupar-nos, de donar suport, d’acompanyar en moments en què un està desbordat per ansietat o per fragilitat... no ho fan només els serveis de salut, ho fem la societat.

La transformació és cap a una salut mental comunitària i vol dir que la comunitat ha d’empoderar-se per cuidar de la salut mental. No és delegar que la salut la cuiden uns i que si et trobes malament, hi vas, consultes i t’ajudaran. Sinó que hem de tenir cura del que ens passa: les relacions són molt importants per poder contenir i cuidar.

Què vols dir?

Pots tenir un adolescent que a l’escola està apagat, no saps què li passa... Aquest adolescent pot comunicar patiment al seu entorn a través d’iguals, a través de les xarxes o a través d’un profe. La resposta del professor és molt important. Preguntar-se què li passa, què necessita, el patiment d’on ve, és intens o no... Sovint la salut mental ens espanta i deleguem en altres: si algú està malament ha de consultar, creiem. Aquest professor que rep aquesta comunicació d’angoixa pot fer molt per no deixar sol aquell adolescent. Això és una societat activa.

Però aquest professor està preparat?

Per pensar en el patiment humà? No tothom. Però les persones tenim capacitat per connectar amb el patiment humà. Pot ser una professora o pot ser la conserge de l’escola, una veïna... Aquesta és la característica que hem de lluitar per transformar: el coneixement de salut mental no està en mans dels psiquiatres ni dels psicòlegs. Sí que estan formats per atendre situacions delicades, però la salut mental està en mans de la societat, no està en mans d’aquests professionals.

Per tant, un professor pot acompanyar-lo i apropar-s’hi emocionalment i pot ser una figura clau perquè aquesta situació tingui un punt d’inflexió de sortida i de prevenció.

Parlem molt de model d’atenció comunitària i això vol dir entorns acollidors, que escoltin, acompanyin...

En el fons, persones amb les capacitats humanes, que no vol dir garantir saber-ho tot i fer-ho tot. Els humans som vulnerables. Acompanyar una altra persona que passa un moment difícil ho podem fer les persones. No és cosa de professionals i experts. És cert, però, que en determinades situacions que ens espanten necessitem ajuda professional i cal que els equips estiguin a prop, accessibles, donant el suport necessari.

Què passa? Que hi ha un desbordament o, més aviat, que els serveis de primària en salut mental estan infradotats. L’atenció que permetria un model comunitari requereix més mitjans. S’han augmentat, però tenim més recursos d’hospitalària que de primària.

"En adolescents i joves el malestar s’ha fet ja més visible perquè és un moment propi de crisi"

Por, inseguretat... però pot ser que el fet d’haver passat la pandèmia ens hagi conscienciat més de formar part d’aquest entorn acollidor?

Sí. Una situació de crisi mobilitza les estructures: moltes maneres de sentir-nos i de viure es mouen i canvien. Alguns canvis generen ansietat i temor, mentre d’altres ens donen oportunitats de posar coses en valor o de recuperar aspectes que havíem deixat desatesos. Hi pot haver efectes positius.

Parlaves dels col·lectius més vulnerables. Parlem de les persones joves...

Se sap que l’impacte en adolescents i joves a nivell de simptomatologia i d’expressió del malestar és molt alt. Està per veure quins efectes tindrà en nens i nenes. El que hem viscut és gros i d’impacte i caldrà anar veient amb el temps els efectes en totes les edats. En adolescents i joves el malestar s’ha fet ja més visible perquè és un moment propi de crisi, de molta ansietat per poder créixer, en el qual és molt important l’entorn.

L’aïllament de la pandèmia ha impactat en molts adolescents i ho expressen dient que els hi ha robat el temps. No han pogut fer coses que per edat els hi tocava fer. També, a més, vivim en una pressió social d’aconseguir èxit i el risc de sentir-te exclòs és un temor important.

"Ens toca assumir l’estrès, perquè venim d’una catàstrofe, i cal que les administracions apostin per l’atenció comunitària de salut"

Durant la pandèmia també es va detectar un increment de consums d'addiccions i de trastorns alimentaris. Poden els recursos públics donar resposta a tot?

Hi ha tendència a buscar resposta en algú que em donarà un medicament. Aquest funcionament és el que no ens ajuda. És una societat que delega massa, que es col·loca en un lloc de dependència. La transformació és: les persones patim, al llarg de la vida podem tenir moments que necessitem més del nostre entorn. No és el mateix, evidentment, afrontar-ho si tens cobertes les necessitats bàsiques. Per això cal comptar amb estructures que puguin fer atencions integrals. Només així s’evitarà incrementar els problemes.

I és important que cadascú pensem què hi podem fer. No podem delegar-ho tot i aquest també és un repte de la transformació. Ens toca assumir l’estrès, perquè venim d’una catàstrofe, i cal que les administracions apostin per l’atenció comunitària de salut.