Cristina Garcia: “Trobar destinacions és una tasca molt difícil tenint discapacitat”

Accessibilitat Ciutat i Platges Barcelona és una plataforma ciutadana autogestionada formada per un gran grup de persones amb discapacitat que lluita pels drets del col·lectiu: la Carme, l’Ángel, la Sonia, la Leticia, l’Antonio o la Cristina en són part.

Aquest grup de veïns i veïnes no vol protagonisme com a persones individuals, és un col·lectiu d’activistes que lluiten per un bé comú. La Cristina Garcia, membre de la plataforma i activista, parla sobre com les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda poden gaudir del turisme o de l’oci.  

Per què és necessària una associació com la vostra?

Davant la poca efectivitat dels polítics que ens governen, que no són efectius per garantir els nostres drets bàsics, ens hem organitzat. Som un grup de persones amb discapacitat i un dia vam decidir lluitar pel dret de poder banyar-nos al mar, com qualsevol altre ciutadà de Barcelona. D’això ja fa dècades. I d’aquí també deriva la lluita per reivindicar tots els altres drets que no tenim com a ciutadans i ciutadanes.

Som un col·lectiu totalment vulnerat per les administracions

S’apropa l’estiu, època de viatges per a la majoria de la població. El turisme està adaptat per a tothom?

El turisme només està enfocat per a persones amb una mobilitat òptima, ja ni tan sols per a la gent gran. Trobar destinacions és una tasca molt difícil tenint discapacitat. Molts hotels no tenen habitacions adaptades i la gent creu que per normativa estan obligats: no és així. Si trobem una habitació adaptada, aleshores, per exemple i per dir només una cosa, veiem que la piscina no té la cadira hidràulica que ens permetria nedar amb els nostres familiars, parella o acompanyants.

Nosaltres paguem el mateix, però no podem gaudir de totes les ofertes d'oci que pot proporcionar un hotel. Els camins per passejar pel camp, la muntanya, per senders… Tots ells podrien estar perfectament adaptats amb plataformes de fusta o altres elements, però les administracions amb prou feines fan un tros. Som un col·lectiu totalment vulnerat per les administracions i, per tant, per la societat.

Un exemple pràctic: avui dia quan vols accedir a Sant Maurici, la passarel·la que t'acosta fins al llac pot tenir, aproximadament, uns quinze metres. Ara bé, un cop baixes del cotxe tot és ple de pedres que no faciliten la mobilitat.

Com influeix tenir mobilitat reduïda a l’hora de triar destinació?

Tenir mobilitat reduïda no hauria d'influir en el destí a visitar, però en el fons sí que ho fa perquè, per exemple, no és possible visitar la Vall de Núria. Un punt turístic durant tot l’any, una instal·lació que està molt a prop nostre i podria ser perfectament accessible però no ho és. Sempre que s'escull un destí s'ha de mirar molt bé, i moltes vegades els hem de descartar.

Continuant amb l’exemple de la Vall de Núria. Actualment hi ha un tren cremallera, ara bé, no hi ha cap protocol establert que contempli la visita de persones amb mobilitat reduïda. Fa uns dies, una família que té una criatura amb discapacitat necessitava ajuda per baixar la cadira de rodes, ho haurien d’haver fet amb les persones que hi treballen. Ho van haver de fer sols.

El fet de no poder viatjar lliurement, trobar barreres arquitectòniques, etc. Tothom té les mateixes possibilitats per veure i aprendre?

No, per descomptat. Les administracions mai es posen al nostre lloc i moltes vegades no trobem accessos. Volen crear un col·lectiu analfabet, avorrit, dòcil i sembla que vulguin treure’ns l’amor propi i l’esperit de lluita.

Per exemple?

El Museu Dalí de Figueres, per exemple. Una ciutat ben coneguda i molt turística. En aquest museu tenim entrada gratuïta (el nostre acompanyant, però, paga una entrada completa a un preu desorbitat) i amb prou feines podem veure dues sales. És totalment injust, aquest museu rep diners públics i com és un edifici antic ningú no intenta adaptar-lo de cap manera?

Una membre de la plataforma s’acaba de graduar en Història de l’Art, apassionada de l’obra de Salvador Dalí, el seu somni era visitar aquest museu perquè no l’havia pogut veure. A la Fundació Museu Gala-Salvador Dalí i a les administracions, però, no els importa. Podrien adaptar-lo i gastar-se diners en accessibilitat, per fer un museu per a tothom i fer gaudir d’una cosa tan universal com és l’art.

“L'Ajuntament de Barcelona té talent per crear falses notícies al voltant de la discapacitat”

Penseu que Barcelona s’adapta a les necessitats de tothom quan parlem de turisme, cultura i serveis?

L'Ajuntament de Barcelona té talent per crear falses notícies al voltant de la discapacitat i de les activitats que realitza. Si diuen que ofereixen facilitats perquè puguis veure un espectacle de la festa major d'un barri, després resulta que l'organització és tan pèssima que no has pogut accedir a veure’l i ningú no t'ha ajudat. És a dir, tampoc realitzen el servei que anunciaven.

I quins problemes us heu trobat?

Sense anar més lluny, l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat ofereix serveis jurídics per si tens qualsevol dubte legal en relació amb la discapacitat. Si truques, només t’atén un telefonista que et deriva a una oficina per la no discriminació, on tampoc et poden ajudar.

Tornant a l’oci i el turisme... Ens diuen que adapten els parcs infantils, quan realment no ho fan ni escolten les mares i els pares. Barcelona sempre ha fet el mateix amb nosaltres: dir que podem gaudir d’una cosa, però en realitat no hi tenim accés per falta d’interès o manca d’organització.

Què hauria de millorar?

Hauria de millorar la qualitat humana dels polítics que ens governen. Més enllà del turisme i l’oci, haurien de ser realment conscients del que és viure amb discapacitat. Asseure's en una cadira de rodes almenys un dia sencer i saber què és no poder entrar al forn, al supermercat o fins i tot a una farmàcia. Moltes vegades trobem rampes tan estretes als comerços que no s’hi pot accedir amb cadira de rodes. Haurien de ser persones més honestes i millorar la comunicació entre els polítics que tenen capacitat de decisió amb les persones amb discapacitat.

La influencer @montsefont0 intentava entrar per l'única porta q podia fer-ho a @rodalies que també és de sortida. NINGÚ LI HA CEDIT EL PAS PER ENTRAR A AGAFAR EL TREN pic.twitter.com/TXlrgyeIWv

— Accessibilitat Ciutat i Platges Barcelona (@AccessibilitatB) April 9, 2024

Penseu que no hi ha interès de l’administració en millorar les mancances?

No hi ha, en absolut, cap interès per solucionar res del que ens passi. Cap ni un. La nova regidora de discapacitat només es va reunir una sola vegada amb nosaltres pel tema de l’accessibilitat a les platges, i perquè estava sent molt mediàtic a xarxes. Després ja no es va tornar a reunir-se amb nosaltres.

Les normatives són injustes i ho saben perfectament; moltes vegades no podem ni entrar a botigues d’alimentació o farmàcies. Ho saben perfectament i no fan absolutament res.

Col·laboreu amb altres entitats o col·lectius per fer sonar més forta la vostra veu?

No, la nostra lluita per accedir a un bany digne a la platja de Barcelona per exemple ha estat molt popular a les xarxes i cap associació, ni tampoc entitat, s'ha molestat a parlar amb nosaltres ni a donar-nos suport o brindar-nos algun tipus de reforç.

Sempre ens ho hem hagut de fer nosaltres per lluitar i discutir. Gràcies a això han millorat una mica, i només una mica, les condicions de ban. I això després de moltíssima lluita. Cap associació, ni cap federació, ni entitat s'ha interessat.

Per què hi són si un col·lectiu es queixa i ni s'interessen per ell? I a la majoria d'aquestes entitats hi ha un percentatge altíssim d'empleats sense discapacitat que se suposa que lluiten pels nostres drets. És a dir, tindria sentit que associacions LGTBIQ+ estiguessin plenes de treballadors heterosexuals normatius que no han patit cap repressió?