Les persones grans LGTBI es troben en l’encreuament de dos motius de discriminació en la societat actual, el col·lectiu LGTBI i la vellesa. Configuren un grup que sol quedar al marge dels serveis i de la visibilitat.

Leopold Estapé Amat col·labora esporàdicament amb entitats LGTBI com el Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG) i amb institucions com els ajuntaments de Gavà o Barcelona o la Generalitat. Històricament, ha estat voluntari d’Amics de la Gent Gran, ha fet col·laboracions amb ajuntaments i la Generalitat en aquest àmbit i ha participat en documentals com la Generació Silenciosa.

Explica com les persones grans del col·lectiu LGTBI conformen una generació que tot i haver obert la porta a la resistència en alguns casos, en la gran majoria es troba avui encara silenciada pel context en què van créixer.

La gent gran del col·lectiu LGTBI va viure una joventut de persecució i en l’actualitat tenen més llibertats. Tanmateix, en la seva vellesa, hi ha un altre tipus de discriminació?

Per començar, hi ha un gran desconeixement de l’homosexualitat i la transsexualitat en la gent gran, i poden patir rebuig per part de les altres persones de la seva edat. La societat no ho aborda. Això és encara més acusat en els casos en què la persona viu amb VIH, perquè és una malaltia de la qual encara avui en sabem ben poc.

Algunes entitats que treballen amb persones grans LGTBI també esmenten les residències.

Jo conec gent gran que en el moment en què entren a la residència han de tornar a l’armari. Persones que travessen la porta i han de deixar la seva identitat a fora, persones trans que han de tornar un gènere que no és el seu. I és clar hi ha persones que ho poden fer més fàcilment i d’altres que no.

Tenim un sistema de centres i residències externalitzat on el personal no sempre està preparat per a atendre aquests caos. Encara que des de la Fundació Enllaç organitzem cursos, com la finalitat real dels que organitzen aquests centres és el benefici, pel relleu de personal les persones formades al cap d’un temps marxen.

Fa poc han obert la primera residència LGTBI a Espanya. Què en penses?

A les residències hi caben 25 o 30 persones. A Barcelona ciutat devem ser entre 8.000 i 10.000 persones grans LGTBI. Òbviament, calen residències per a aquestes persones, però el que és realment necessari és una solució global, perquè les persones queden fora tenen problemes bastant greus.

Hi ha persones que han protagonitzat la resistència i que van ser els primers diagnosticats de VIH que estan soles, una solitud que es veu agreujada per aquesta malaltia i per qüestions de salut mental. Perquè no només les persones heterosexuals es troben soles.

De fet, una de les problemàtiques principals de la gent gran és la solitud no volguda. Això és més acusat en els casos de les persones LGTBI?

Sí, molt més. A moltes d’aquestes persones, a més, ens és molt difícil arribar-hi, perquè així com la generació del ‘baby boom’ sí que hem viscut més o menys en la transició, les persones més grans, no, i encara n’hi ha moltes que viuen armaritzades, en un matrimoni o soles, és una situació molt greu.

L’única sortida que veuen algunes d’aquestes persones és anar d’amagat a una sauna, on no tenen cap classe de cura perquè pensen que això de la salut sexual no va amb elles. Diuen, “què m’ha de passar a mi, amb la meva edat?”. I aleshores van al metge i allà no pensen que una persona pugui tenir alguna malaltia de transmissió sexual, diagnostiquen altres coses. De fet, a Barcelona, el 25% dels diagnòstics tardans de malalties de transmissió sexual són de gent gran.

El sistema sociosanitari no està preparat.

Més aviat crec que té a veure amb els estereotips que hi ha a la societat cap a les persones grans en general. Es dona per fet que no tenen sexualitat.

I pel que fa a la comunitat LGTBI? Respon adequadament a les necessitats de la gent gran del seu col·lectiu?

(riu). Quina pregunta. Hauria de dir que sí, perquè hi ha entitats que s’hi dediquen, però jo soc bastant crític. Crec que s’està fent molt poc. Per exemple, per la línia que anàvem, en les campanyes de les malalties de transmissió sexual no en veuràs cap dedicada a la gent gran. I pel que fa a l’oci, sí que tenen llocs on trobar-se, però són molt restringits.

Es tracta, com deia, d’un grup molt armaritzat, i encara que comptin amb un lloc específic on tothom forma part del col·lectiu, creuen que si hi van seran jutjats. Així, ni des de fora es fa un esforç per a fer que aquestes persones surtin de casa seva ni elles s’atreveixen a fer el pas. Crec que amb el temps, però creixerà la demanda, a mesura que la gent de la meva generació es vagi adonant que necessita aquests serveis.

Això prové de l’època en què van créixer i van desenvolupar la seva joventut?

Exacte, a aquestes edats es dona molta homofòbia interioritzada. Pensen que si van als llocs que hi ha preparats per al seu oci els jutjaran, no ho entenen. Això, és clar, és herència d’un passat que perseguia l’homosexualitat, que titllava les persones de degenerades i d’invertides. Això ha afectat durament a una generació que va viure la seva sexualitat tancada, en una època de repressió on per ser tu podies anar a la presó.

I és que inclús les persones que s’estan jubilant ara, que tenien 18 anys durant la transició, van viure la repressió, el 1978 encara es feien batudes. Hi ha molta feina per fer encara, queda molta normalització.

Hi ha pocs llocs d’oci per a aquestes persones.

Molt pocs. A la Fundació Enllaç, per exemple, fan trobades periòdicament, però sempre hi van les mateixes persones, i poca gent gran. I els que hi van ho fan d’amagat. Mira el Casal Lambda també organitza un gran ball, sempre en un espai tancat, i una vegada hi havia unes petites finestretes a través de les quals es podia veure l’interior des del carrer si t’ajupies. Doncs quan les persones que hi havia ballant a dins ho van veure, van dir que si no les tancaven, no hi tornaven.

Per a les persones grans també hi ha els centres cívics, però la gent del col·lectiu que hi va mai ho fa com a homosexual, perquè hi poden tenir problemes.

Com canviar això, com obrir un espai per a què les persones grans se sentin còmodes per a ‘sortir de l’armari’?

Ha de ser un treball conjunt, perquè pots obrir un lloc i no anar-hi ningú. Hi ha una gran dificultat per a organitzar coses que jo crec que disminuirà a mesura que avanci el temps i s’incorpori un altre tipus de gent gran. Però avui és encara molt complicat.

L’Ajuntament de Barcelona té una iniciativa per a detectar les persones que viuen soles, i això també s’hauria de fer per a detectar aquestes persones LGTBI. Però falten medis, voluntat i ganes de fer-ho. També hi ha els centres SAI, però allà s’hi acosten només els joves, la gent gran no ho fa tampoc per por a ser jutjada. Penso que el que cal és crear xarxes d’ajuda i compartició.

Hi ha una diferència en la visibilitat dels homes gais grans a la societat i la de les dones lesbianes o les persones trans?

Els homosexuals masculins han tingut referents sempre, al cinema a les arts, a la pintura... En canvi, la dona ha estat sempre més armaritzada, molt poques de les actrius, escriptores, o polítiques que han sestat lesbianes s’han visibilitzat. Totes estan a l’armari. Hi ha una manca de referents. El moviment LGTB a Espanya el transforma una dona que tenia un pseudònim, i avui encara no coneixem el seu nom, no el vol dir.

De totes les dones que van ser reprimides per la Ley de Peligrosidad Social cap ha volgut sortir en públic per a explicar-ho. No hi ha referents, només avui comença a haver-hi referents en noies joves activistes, alguna política... Però encara avui tenim aquest problema. Conec a gent molt activista que continua utilitzant pseudònims.

Aquesta és la primera generació de persones LGTBI que arriben a la maduresa i la vellesa en democràcia i amb bastants drets polítics i socials. És el moment per a impulsar iniciatives de memòria democràtica en aquest sentit?

Sí. De fet, jo em dedico a això, a la memòria democràtica, i incideixo en la necessitat de serveis, per què el nivell de població gran a Barcelona creix cada dia, si abans érem 5.000 o 6.000 persones ara en som 40.000.