Les treballadores de les entitats de la Feate (Federació d'Entitats d'Assistència a la Tercera Edat) van patir molt la pandèmia i ara les seves conseqüències.

Montserrat Falguera, presidenta de la Federació, va haver de plantar-se a la porta de la residència per barrar el pas als familiars per tal de complir la normativa, discutir-se amb personalitats polítiques i fins i tot negociar amb funeràries, tot intentant prioritzar l'atenció de les persones. La imatge de les residències per a gent gran que s'ha projectat, però, és una altra.

Com ha afectat la pandèmia a la gent gran?

Ha sigut un dels col·lectius més afectats, no només perquè van ser els que més es contagiaven i més morien, també perquè les persones grans tenien menys recursos i capacitat per adaptar-se a les circumstàncies que s'estaven imposant com el fet de no sortir de casa. Tampoc tenien tantes habilitats per fer servir les noves tecnologies.

Com ho heu viscut això des de les residències?

Hem rebut una patacada. Vam ser visualitzats per la societat, però per un motiu negatiu. Es va tractar la informació d'una forma esbiaixada i alarmista, que d'altra banda puc entendre. Es va dir gairebé que els matàvem i que als hospitals, en canvi, els salvaven, i això no ha sigut així. Hem actuat d'una forma molt correcte acompanyant les persones en el seu procés de final de vida.

Potser calien més recursos?

Es va posar en evidència que a la primària havien fet una deixadesa de funcions durant molt de temps, que no hi havia prou mitjans econòmics, que els nostres usuaris no estan rebent l'atenció a la qual tenien dret per part de l’atenció primària.

Quin paper va jugar la normativa?

Les mesures de prevencio del covid no estan orientades a l’atenció centrada en la persona.

De qui és la responsabilitat?

Del sistema. Salut ha fet prevaldre la seguretat física de la gent. I la seguretat emocional on queda? Entenem que Salut tingui com a prioritat salvaguardar les condicions físiques de les persones i ho agraïm però també cal tenir present com volen les persones viure els seus darrers temps de vida. Tancats i confinats? A prop de la família i rebent suport emocional? Mantenir la gent gran allunyada dels seus familiars durant mesos no ha sigut bo per a ningú.

M'he hagut de posar a la porta d'una residència per dir-li a un familiar que no podia entrar. Les normes s'han emportat per davant l'atenció centrada en la persona i això ens dol i ens agradaria poder-ho recuperar.

I no es va plantejar trencar les normes?

Teníem clar que acataríem perquè en una situació d’emergència toca que anem a la una. Des de Feate defensem la dignitat de la persona. El dret de les famílies d'estar amb els fills i filles, i pares i mares, l'havíem d'haver preservat des del primer moment. Ha tingut un cost molt alt en la vida de les persones. La gent s’ha recuperat del virus, però encara s'arrossega el patiment emocional.

Quines conseqüències emocionals ha tingut?

La tristor i la por. Hi ha hagut persones afectades per deteriorament cognitiu que sabien que estava passant alguna cosa però que no podien entendre-ho. Persones que no són capaces de reconèixer familiars, però que quan les mirades es creuen s'il·luminen. Això és va tallar. No tenen vides molt llargues per endavant, i no han tingut temps de guanyar el temps que havien perdut. Aquest temps ja no hi és, l'han perdut i té un valor impressionant.

Hi ha familiars que només han pogut estar mitja hora a la setmana quan només els quedava un any de vida.

S'ha projectat una imatge negativa de les residències?

Sí, s'ha projectat una imatge errònia i negativa i ha fet molt mal als treballadors i treballadores del sector. On jo treballava, quan vam tancar, teníem el virus a dins: un nombre de morts molt alt i el personal molt afectat. Un dia vam tenir 35 baixes i vam incorporar 40 persones noves. Només això ja és un trasbals. Però aquí no s'ha mort ningú sol, sempre hi hem sigut.

No hem deixat de fer la tasca que s’esperava: atendre les persones. No som equipaments sanitaris i això és una pandèmia sanitària. Nosaltres acompanyem, cuidem i donem suport a les activitats de la vida diària i en general els professionals vinculats a les entitats socials hem fet la nostra feina amb total entrega, molt més enllà del que en principi era la nostra obligació. Hem donat suport no solament als residents sinó també a les seves famílies.

Es va morir un senyor que cada dia venia a veure’l la seva dona, i vaig pensar: "Si no el pot veure, si no se'n pot acomiadar, farà un dol patològic". Vam agafar una tablet i vaig parlar amb ella. Ho vaig preparar amb les filles. Vam parlar de com havia mort, el vam arreglar al llit, i ella es va poder acomiadar. Va poder parlar amb ell.

Què va passa després del moment crític?

Han continuat les normes, la sectorialització, s'han de destinar recursos a posar personal que diu la normativa en llocs on potser no seria necessari. A nivell de gestió ha sigut molt dur, hi ha hagut una sacsejada de les organitzacions.

Ara ens tornaria a passar el mateix?

Encara que estiguem en la sisena onada, tenim tothom vacunat amb la tercera dosi. Aquelles mesures que pensen que puguin ser efectives perquè hi hagi menys contagis les hem adoptat malgrat que poguem no estar d’acord. Farem el que sigui perquè els familiars puguin continuar entrant. Això ens complica l’organització però ajuda l’usuari. Com a mínim tenim molta informació que abans no teníem com que la ventilacio és un dels elements essencials. Ens hem gastat diners.

Teniu recursos?

La Generalitat ha mantingut els recursos econòmics anomenats sobrecostos covid però ha anunciat que l'1 de gener s'acaben. Si això passa i la normativa continua, no sé com ens ho farem.

Com creieu que podem ajudar les persones grans?

Hem d’explorar de forma mes clara la col·laboració amb les entitats del tercer sector, que no estan orientades al benefici econòmic i estan arrelades al territori.

Avui en dia succeeix que en alguns programes destinats a reduir la bretxa digital en la gent gran només pots fer la inscripció per Internet... Com ho faran les persones a les que es destinen aquests recursos si no tenen manera d’accedir? Els estem fent més dependents (de fills, nets) del que son. Estem limitant la seva capacitat de resoldre les activitats de la vida diària per si mateixos. Hem de trobar formes pensant en ells/elles.

La imaginació seria la recepta?

Imaginació i empatia.