Núria Agudo: “Les famílies no s’han pogut acomiadar i les persones malaltes han mort soles”

Com reacciona un/a pacient de càncer quan sap que ja és terminal?

Moltes vegades quan hi ha un diagnòstic terminal no se li acaba d’informar al pacient, a no ser que ho pregunti explícitament. Això crea unes falses esperances als pacients i fa que com a  psicòlogues no puguem treballar temes importants abans de la mort. En general, en aquesta fase de la malaltia, els pacients ja estan cansats dels cicles de quimioteràpia o radioteràpia i el cos ja no és el mateix.

A l’hora d’abordar el procés de dol d’un mateix és important que hi hagi una bona comunicació, tant amb metges i psicòlegs com amb la família. És important tenir la informació adequada sobre la malaltia i els pronòstics i realitzar els comiats pertinents. També s’han de tancar temes pendents, respectar l’espai al silenci que necessita el pacient i obrir el tema de l’espiritualitat i de donar un sentit a la seva vida.

És el mateix quan afecta una persona jove que una gran?

És diferent. A un jove normalment se li diu la veritat, però a una persona gran no. Se l’intenta protegir, però el malalt ja sent com està el seu cos i ocultar aquesta informació pot ser negatiu per a ell. En aquests casos es crea el que es diu un pacte de silenci, per part de la família i del malalt, però això provoca un aïllament del malalt. Nosaltres intentem que el malalt tingui tota la informació i decideixi sobre si vol continuar amb determinats tractaments o simplement que decideixi sobre la seva vida.

Com els afecta a les famílies?

A vegades el dol pot ser molt dur per determinants membres de la família, per això treballem el dol anticipat. Comencem a fer el procés de dol abans que el malalt mori perquè no sigui tan dur un cop ja no hi sigui.

Què és el que més els hi costa assimilar?

Coma  a pacients i com a persones el que costa més és veure que físicament anem perdent facultats i que hi ha un moment que poden arribar a ser dependents. Més que la mort, aquesta futura dependència i no fer el que abans podies, com conduir, menjar, caminar o anar al lavabo, és el que crea més angoixa.

Hi ha algun aspecte positiu quan el pacient ja és conscient de la seva situació?

Quan podem treballar amb persones que ja han acceptat que moriran i saben que estan a prop del final és un plaer perquè poden assimilar la història de la seva vida, posen les coses al seu lloc, tanquen temes pendents, parlen amb la família i decideixen com serà el seu comiat.

La idea és que puguin fer unes coses perquè li trobin un sentit a la vida. Diuen que morts de la mateixa manera que has viscut, i un final tranquil i arreglant les coses que necessites et permet anar-te d’aquest món amb pau.

Com ha afectat la Covid-19 als i les pacients de càncer terminal?

Des d'Oncolliga Girona porto molts pacients terminals a domicili. Quan el comiat és a domicili és millor. Quan hi ha ingressos i processos pal·liatius, anades i vingudes, fa que aquestes persones es sentin més soles. Ara amb la pandèmia han patit moltíssim, tant les famílies per no poder-les visitar, com els pacients que han viscut els seus darrers dies sols, sense poder rebre visites. D’altra banda, la tornada a casa després d’un ingrés hospitalari ha provocat una sensació de malestar i abandonament i ha augmentat l’angoixa.

Abans de morir, normalment la persona està conscient fins dos dies abans. Amb les mesures que hi ha ara, no deixen entrar a les famílies fins dos dies abans que la persona mori, el que representa que quan han pogut entrar per acomiadar-se, el seu esser estimat ja no era conscient. Tot això fa que s’agreugin els temes de dol i hem de fer molt més acompanyament.