"Cada cop els rics són més rics, i els pobres són més pobres". D'aquesta manera es podria resumir l'entrevista a Teresa Crespo, membre de la vocalia de Pobresa de la Federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social en l'entrevista concedida a www.xarxanet.org. Amb una llarga trajectòria personal i professional dins del Tercer Sector Social, Crespo ha ostentat diversos càrrecs com la presidència d'ECAS (2009-2017), la vicepresidència de la Taula d'Entitats del Tercer Sector (2006-2015) o la presidència del Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars (CAPSiF).

Llicenciada en Història i amb un Postgrau en Treball Social, l'experta en polítiques socials ha aprofundit sobre els problemes estructurals que provoquen la pobresa i, a més d'esbrinar-ne les causes, ha proposat solucions a curt i mitjà termini. Segons la seva mirada, les polítiques públiques continuen pel mateix camí de sempre i no han millorat després de la pandèmia. Les seves opinions respecte a com podem erradicar la pobresa es recullen en aquesta entrevista.

Creus els col·lectius més vulnerables que són els que més pateixen les conseqüències de la crisi sanitària?

És evident que la pandèmia ha generat un impacte molt fort, molt ràpid i molt profund en l’estructura de la nostra societat. Tots d’alguna manera estem afectats, tant en l’àmbit de la salut, com també en tot el tema social. Evidentment les persones més vulnerables pateixen més. No podem oblidar que venim de la crisi del 2008, que va ser molt dura, però no va impactar amb la rapidesa amb què ho ha fet aquesta. La gent en aquell moment tenia estalvis, els avis van ajudar als fills, etc.

Encara arrosseguem les conseqüències d’aquella crisi?

És una crisi que no està superada però hi havia més recursos que els que estan havent-hi ara. La rapidesa en la qual s’ha produït la pandèmia del coronavirus ens ha fet impossible poder reaccionar. Aquí hi ha un tema fonamental, que és pensar que les crisis venen en un context determinat. Catalunya té un context estructural que ve de lluny, sense capacitat de resposta des de les institucions i des de la societat. No estem trobant les respostes d’un Estat del benestar.

Creus que després de la primera onada, estem caient en els mateixos errors del passat amb un model que fomenta les desigualtats?

Jo diria que sí. En el 2008 un dels temes que ja es va parlar bastant era el tema dels Bancs dels Aliments. Hem de fer polítiques que siguin transformadores, el Banc és molt útil però és una política pal·liativa. Les persones quan es queden sense recursos han de tenir les seves necessitats cobertes. Avui dia, ha tornat a ser un dels recursos més importants per pal·liar les necessitats urgents de la gent.

A què et refereixes amb polítiques transformadores?

Quan dic que les polítiques han de ser proactives, vull dir que hem de crear un context en el qual la persona sigui autònoma. No podem crear una població depenent. Molts ajuts són puntuals però no mirem a llarg termini. Pensava que davant una situació tan horrorosa com la pandèmia reaccionaríem i canviaríem la manera de viure i de fer polítiques, però crec avui dia això no se sent gaire. Ja no estem parlant d’un nou model de societat, estem parlant de pal·liar les necessitats urgents. Si quedem aquí ens trobarem en una altra crisi d’aquí a uns anys.

Qui pateix principalment la pobresa que ha generat aquesta crisi?

Pateixen principalment les dones, que estan en una economia submergida, sense contractes, amb salaris injustos. Els joves també, amb una taxa d’atur molt elevada i que no troben feina. El nostre mercat laboral dona inseguretat, precarietat i si no canviem la manera de produir les riqueses del país i distribuir-la continuarem tenint pobres. Els pobres cada vegada són més pobres i els rics més rics, i aquesta es la realitat que nosaltres tenim.

També es parla molt dels “nous pobres”.

El 2008 ja van aparèixer “nous pobres”. Aproximadament un 22% de la població no té cap ingrés amb la pandèmia. Aquesta situació és molt difícil de resoldre. Quan parlem que la gent necessita un Estat del benestar potent, hi ha d’haver una inversió social a llarg temps. L’Ingrés Mínim Vital (IMV) no cobreix les necessitats de la població. El Decret llei deia que hi havia més de 10 milions de pobres i l’objectiu de la prestació és arribar a uns 3 milions. Això vol dir que tenim 7 milions que la llei no cobreix.

Qui es queda fora d’aquesta xifra?

La immigració, els joves i els que no estan regularitzats. No hi ha polítiques per a tota la població. Els drets de les persones s’han afeblit més: habitatge, mínims per viure dignament, etc., i les polítiques no ho recolzen. Ni la renta mínima ni l’IRV ho cobreixen.

Tenir una feina avui dia no és garantia per sortir de la pobresa?

El problema laboral és molt seriós, perquè no està donant resposta a la realitat que tenim. A la llarga podria ser una solució tot el tema de la renda bàsica. Amb aquesta renda tot ciutadà té un ingrés mínim garantit i llavors pot treballar i pot negociar molt més el seu lloc de treball perquè té garantit un mínim ingrés. El treball l'ajuda a millorar la seva situació. Actualment com això no ho té, accepta el que sigui, l’horari que sigui i el sou que sigui.

Quines alternatives tenim dins del mercat laboral?

Estan sorgint altres models de producció com són les cooperatives o projectes de l’economia social, amb polítiques diferents de les del capitalisme. Hem de tendir cap a una economia social, on òbviament es busca el benefici, però on sobretot es prioritza els drets del treballador i la participació en tot el sistema productiu. Encara són projectes minoritaris, però a la llarga si canviéssim la societat liberal potser aconseguiríem una major equitat.

Què penses del jovent que no es pot emancipar fins als 30?

És un error total del sistema. Primer de tot, la inversió en habitatge a Espanya està a la cua en l'àmbit europeu, com també en el tema de pobresa infantil. No hi ha polítiques d’habitatge. A la ciutat de Barcelona durant molts anys no s’ha fet política d’habitatge. Fa alguns anys la regidoria social deia que eren conscients que mancaven uns 65.000 habitatges socials, i d’aquí fins ara no s’ha aconseguit. S’ha fet algun esforç? Sí, però quants pisos buits hi ha? Sense comptar la gentrificació.

S’avantposa el benefici individual al dret col·lectiu?

Els interessos econòmics van per sobre dels interessos socials. L’habitatge és un dret social i no pot considerar-se com un bé comercial de compra-venda. Les polítiques d’habitatge no s’han fet i és un tema fonamental. Les despeses d’habitatge no haurien de superar el 15% de les despeses de la llar. Avui dia representen un 50-60%. Aquella persona no pot viure i menjar amb un sou de 800€.

Creus que des de les institucions públiques es lluita de manera suficient per revertir les desigualtats socials?

S’hauria de ser molt més obert, aquest sistema de protecció parteix del control. Parteix de la base que la ciutadania sempre és sospitosa d’un frau. Els grans capitals no són sospitosos de frau, però en canvi la gent d’un nivell econòmic més baix se’ls hi sospita que estan enganyant i robant a l’Estat. El segon principi és ser més oberts en el sentit d’ampliar les possibilitats, no limitar les ajudes a majors de 23 anys. Què passa amb els joves de 18 a 23? Han de viure amb els pares?

I pel que fa a les persones migrades?

Pel que fa a tot el tema de la migració, no estem aconseguint una manera de fer uns permisos puntuals que almenys a través del dret de l’empadronament doni possibilitats a ser subjecte d’una prestació de l’Estat. Evidentment, crec que és el més important són les polítiques d’ocupació, no només donar diners sinó que aquella persona pugui acabar treballant, tenir un sou i poder ser autònoma.

El Govern de l’Estat ha fet un anunci de creació de llocs de treball pels pròxims 2 anys.

Diuen que potenciaran 800.000 llocs de treball, però és que s’han perdut 800.000 llocs, ens quedarem igual. Tenim un atur del 20% i havíem aconseguit reduir-lo a un 10 o 12%. Si arribem al que teníem el 2019, serà una gran cosa, però no teníem resolt el problema de l’atur o de la precarietat. Hi ha un 48% de gent que treballa a jornada parcial tot i que no la desitja.

Crec que s’ha de redistribuir la riquesa, no podem continuar amb les excepcions fiscals, els paradisos fiscals il·legals i l'enginyeria fiscal de com evadir impostos. Una cosa és l’economia dels paradisos fiscals, però després hi ha una política que correspon a l’Estat.

També s’ha demostrat que hi ha pobresa en l’àmbit digital.

El que s’ha vist amb la pandèmia és el tema de la bretxa digital. S’ha posat en evidència que les famílies no disposen d’una xarxa, d’un ordinador, etc. Hi ha 150.000 famílies que no poden accedir a la formació. Aquesta és una política transformadora, que tothom tingui coneixement. En el tractament per demanar l’IMV, les entitats s’han trobat que la majoria de gent no sabia com utilitzar l’ordinador. Si no transformem aquestes coses de la base, no aconseguirem millorar.