La dècada dels anys cinquanta del segle passat va representar un moment crucial en la introducció dels plàstics en l’ús quotidià. Aquest material va passar de tenir una presència pràcticament residual a estar present en tots els àmbits de la producció i el consum. Des de la seva aparició massiva fins a l’any 2017 s’ha produït l’equivalent a més d’una tona de plàstic per habitant del planeta, una xifra que ha crescut de manera exponencial: la meitat d’aquest plàstic s’ha generat després de 2005.

La xifra és alarmant i no s’atura. A l’Estat espanyol, el consum de plàstics es concentra en la producció d’envasos, dels quals un 91% mai seran reciclats. El segueixen l’ús de plàstics destinats a la construcció i productes electrònics juntament amb aquells que van a usos mobiliaris, tèxtils o d’oficina. Gairebé el 6% de la producció de plàstics s’empra en l’àmbit de l’agricultura. Cal recordar que només la Xina es troba per davant de l’Estat espanyol en superfície agrícola amb hivernacle permanent.

Moltes entitats i col·lectius fa temps que denuncien la manca de sostenibilitat d’aquesta situació i insten a administracions i empreses a iniciar una reducció dràstica del consum de plàstics. A l’informe ‘Plastívoros’, Amigos de la Tierra i Justícia Alimentària presenten un decàleg de mesures aplicables a escala local per tal de “desplastificar la nostra vida”, repassem les deu propostes d’aquestes entitats:

1. Donar suport a les cadenes curtes de subministrament. En un món globalitzat és difícil escurçar les cadenes de subministrament en tots els productes, però sí que es pot prioritzar en els productes locals o en la producció agropecuària. A Catalunya s’estima que hi ha més de 150 cooperatives i grups de consum ecològic i de proximitat, agrupacions de persones que uneixen els seus esforços per aconseguir aliments saludables i a la vegada retallar els kilòmetres que han de fer per transportar-los del camp a la taula.

2. Crear infraestructures i serveis logístics al servei dels productors locals. Un procés que implica recuperar una forma clàssica de comerç: la venda directa de productors en espais públics, com poden ser els mercats ambulants o les parades de productors agrícoles en mercats o espais públics. D’altra banda, l’Economia Social i Solidària també està impulsant amb molta força la implantació de la ciclologística local, és a dir, el transport sobre dues rodes de productes en l’àmbit urbà i periurbà.

3. Fomentar la recollida selectiva dels residus orgànics urbans i l’elaboració de compostatge de qualitat.

4. Fomentar els sistemes de dipòsit i retorn d’envasos. Un sistema ben arrelat arreu d’Europa però amb poca implementació al nostre territori. Malgrat que a Cadaqués s’hi va fer una prova pilot amb el resultat d’un reciclatge de més del 70% dels envasos, Greenpeace denuncia que aquest sistema no s’usa a causa d’una “confluència d’interessos” entre les empreses que obtenen un rèdit econòmic del reciclatge.

5. Reduir envasos i embalatges. Tant en la compra pública com la privada, administracions i entitats poden incloure clàusules per a dur a terme compres que incloguin la reducció d’embalatges o d’envasos d’un sol ús.

6. Promoure els menús sostenibles i ecològics als menjadors públics. Des del 2019 l’Ajuntament de Barcelona va incloure aquesta clàusula en la contractació pública als menjadors escolars, i altres municipis de l’àrea metropolitana ho han aplicat als menjadors dels casals de gent gran. Un criteri per als menjadors públics que ajuda a reduir el quilometratge i els envasos dels productes.

7. Prioritzar la contractació pública de sistemes alimentaris locals.

8. Dotar de clàusules ètiques, sostenibles i de comerç just a les licitacions públiques, amb caràcter vinculant. Una expressió sense dubtes del compromís d’una administració local amb el consum sostenible. En els punts anteriors s’ha concretat en els àmbits dels menjadors públics i dels sistemes alimentaris locals, però és una fórmula que pot estar relacionada amb totes contractacions públiques que necessiti fer un ens local.

9. Instal·lar sistemes de filtratge a les estacions d’aigua residual municipals per tal de prevenir la contaminació de microplàstics. Aquestes partícules contaminants són arrossegades per pobles i ciutats a través de les aigües pluvials i poden anar a parar fàcilment al mar o a les zones agrícoles, incrementant el seu potencial tòxic. Fer-ne un filtratge de qualitat pot prevenir la contaminació a llarg termini.

10. Augmentar la traçabilitat i transparència en el cicle de vida dels plàstics, promovent la compra de materials lliures de tòxics o evitant aquells que siguin d’un sol ús.