El 2012, un grup de persones de la Vall de Lord (Solsonès) van decidir unir forces per apostar per un model territorial que recuperés l’ús agrari i el valor de la terra davant dels models especulatius i mercantilistes que desarrelen el territori.

Tot i ser una activitat agrícola poc habitual a la muntanya, i sense tenir-ne un coneixement profund, van decidir fer-ho a través de la producció de pomes de muntanya i ecològiques. Organitzades com a cooperativa rural d’iniciativa social en el projecte Biolord, han tornat a situar el sector primari al centre del desenvolupament econòmic de la zona. En parlem amb el Josep Pintó, un dels socis fundadors.

En quin context va néixer el projecte?

Biolord sorgeix a conseqüència del que nosaltres entenem que és una necessitat social, no pas per fer una activitat agrícola. La nostra visió del territori és que es troba en una franca decadència i que costa molt entreveure possibles sortides a aquesta situació. Aleshores, vam començar a fer hipòtesis i plantejar arguments per intentar revertir aquesta tendència.

I això us va portar a cultivar pomes.

Sí, de tot plegat vam anar a parar a la poma. Ens vam reunir unes quantes persones, les que teníem terres, i vam decidir començar a plantar. Llavors, de seguida vam veure que no n’hi havia prou amb la gent del territori, de la Vall de Lord, que és on vam començar. El següent pas va ser ampliar mires i obrir el projecte a tot el Pirineu.

Així, la idea és fer incidència econòmica i social al territori.

Sí, perquè durant els últims quaranta anys, però especialment des que ha tombat el segle, l’única activitat econòmica que queda és la del sector terciari, i sobretot la construcció de segones residències. Això s’ha demostrat absolutament insuficient i comporta un pilot d’efectes molt perniciosos per al territori. El primer i el més evident és que es carrega el sòl fèrtil, perquè per a aquestes segones residències es van a buscar les millors parcel·les per urbanitzar, que són les més fèrtils de totes, les més planes. I arran d’aquesta problemàtica vam començar la iniciativa.

A quins principals reptes us vau haver d’enfrontar?

D’entrada, anàvem a fer una activitat agrícola, que és molt difícil, i de la qual n’érem absolutament desconeixedors perquè no teníem experiència prèvia. El segon problema va ser que vam intentar fer el mateix que es fa a la plana, on s’han plantat sempre les pomes. Clar, durant seixanta anys, la investigació de tot el sector fructícola s’ha enfocat a plantar a la plana, no a la muntanya, on les condicions i la resposta dels arbres és diferent. Per tant, hem pagat moltes penalitzacions pel fet de fer una cosa nova en un lloc on no tocava.

Potser no tocava, però el resultat ha estat molt bo.

Sí, la veritat és que ens ha sorprès molt positivament. Sí que sabíem que la poma seria més bona, perquè la qualitat te la dona la muntanya i nosaltres som els que plantem més alt d’Europa, però, així i tot, el resultat ha superat les nostres expectatives. La poma és més bona del que esperàvem, i aquesta és la part positiva de la història.

Què és el que fa tan bona la vostra poma?

Que té més de tot, sobretot molta crocanticitat i molta textura, que és el que agrada a la gent. També acumula més sucre i té més acidesa, que amplia tots els sabors, i té més suc i molt més color. El que penalitza a la muntanya és el calibre, normalment són pomes amb menys calibre que les de la plana.

Tanmateix, la producció és més costosa i feixuga. Per què?

Perquè els efectes meteorològics són molt més severs. Aquí, quan plou, plou molt. També tenim una mitjana de cinc pedregades l’any. Igualment, les glaçades de primavera, que són el nostre gran hàndicap, són un fenomen quasi assegurat. Sense anar més lluny, enguany hem perdut tota la producció per les glaçades. L’oscil·lació tèrmica és molt gran, així com la temporada vegetativa és molt més curta.

Tot us va en contra?

L’únic que ens juga a favor és que les temperatures són més atenuades. Aleshores, la maduració és més continuada en el temps, i això és que et dona la qualitat. Això sí que ho tenim.

Us definiu com “estrictament ecològics”. En què es tradueix això?

Creiem que el terme ecològic ja ha quedat curt. Està superat. A més, veiem com el sector ecològic està reproduint els mateixos vicis que va adquirir el convencional en el seu moment, i nosaltres entenem que cal fer un pas més enllà. Potser el concepte d’agroecologia s’ajusta millor al que estem fent. No n'hi ha prou amb substituir productes de síntesi química per productes naturals, sinó que ha d'haver-hi un respecte de tots els elements, de l'entorn i de totes les baules de la cadena. Des que plantes la llavor fins que arribes al consumidor final.

Aposteu inequívocament pel cooperativisme. Creieu que en els darrers temps aquest concepte s’ha buidat de contingut?

En aquest sentit, tenim un gran problema. Som llatins, és a dir, que som tremendament individualistes i sempre pesa més el jo que el nosaltres. L’egoisme és una cosa que prepondera. Llavors, des del nostre punt de vista, en zones tan deprimides com la nostra, no hi ha altra alternativa que unir esforços. I l’única manera en què ens en podrem sortir és des del cooperativisme, amb la fórmula que sigui.

Al mateix temps, però, no tenim esperit cooperatiu i això és una qüestió que costarà de resoldre. Aleshores, no sabem si pesarà més la necessitat de cooperar o la voluntat de ser individus. Estem en aquest dilema i nosaltres ho patim en les nostres pròpies carns. El problema més gran que té Biolord és la manca de sentit cooperativista.

"El cooperativisme sempre ens ha semblat la manera més democràtica d’organitzar-nos i unir esforços".

Vosaltres no teniu dubtes en aquest sentit.

Sempre ens ha semblat la manera més democràtica d’organitzar-nos i unir esforços, que tothom tingui el mateix pes, o similar, dins l’organització. Això només t’ho dona el cooperativisme. Una persona, un vot. Què hi ha de més democràtic que això?

A quins desafiaments de futur s’enfronta Biolord?

Tenim sobre la taula reptes agronòmics que anirem resolent perquè estem en un procés d’aprenentatge. Amb tot, el desafiament més important és consolidar la cooperativa i l’esperit cooperatiu. El nostre principal repte de futur és enfortir el sentiment cooperatiu i prendre una decisió que no és fàcil de resoldre: si volem créixer o no. Per una banda, créixer ens aporta uns avantatges, però també comporta inconvenients. Estem en aquest moment.

Un dels vostres lemes és “som petits i tenim vocació de petits”.

I sempre serem petits amb vocació de petits, perquè no es tracta que els individus que hi som ens fem grans, sinó d’incorporar nous petits individus. La grandesa de les coses es fa per l’agregació de petits, no pel creixement d’un de sol. Quan qui creix és un de sol, el que té és volum i poca cosa més.