Quina és la teva relació amb el voluntariat i el món associatiu?

Porto 20 anys en el món associatiu. Vaig començar l’any 2000 com a Llop a l’Agrupament Escolta i Guia Sant Ferran amb 9 anys. Deu anys després, al 2010 vaig decidir entrar a formar part de l’aventura de ser cap, on m’hi vaig estar 6 anys, dels quals 1 com a secretari i administrador de l’Agrupament i altres tres com a Cap d’Agrupament.

Però com tota aquesta aventura no em va deixar indiferent, vaig decidir entrar a l’Equip de Sector on hi vaig estar 3 anys fent de Responsable Pedagògic. Paral·lelament al món escolta he participat d’altres espais com l’Assemblea de Joves de Sant Antoni, l’Assemblea de la Facultat, i a la colla de Diables del Clot, com a tabaler i diable.

El teu camí associatiu va començar de nen. Com va influir el fet d’haver rebut acció voluntària a l’hora de decidir fer-te voluntari?

La veritat és que l’experiència viscuda al cau marca un abans i un després en el teu camí. Des de l’inici m’han passat moltes coses que m’han fet decidir quin granet de sorra volia aportar jo.

Aquells moments quan comences a descobrir la natura, la recompensa de fer cim, quan comences a entendre que les teves accions poden ser motor de canvi. Aleshores creixes, i comences a preparar activitats, i, sense saber-ho, ja estàs agafant el timó!

Recordes algun moment especialment rellevant?

Si, a TRUC, la darrera etapa al cau com a jove. Organitzant la 1a MacroTruc de la Demarcació del Barcelonès (una trobada de tots els agrupaments de la ciutat) vaig descobrir la quantitat de caus, persones i maneres de fer del nostre entorn. Va ser aleshores quan vaig començar a experimentar el plaer d’organitzar coses pel benefici dels altres.

I és que després de tot aquest camí viscut, amb tot el que has rebut dels caps, companys, ponents, persones que han vingut a fer-te descobertes... després de tot això, la sensació de voler-ne seguir formant part, i no només això, sinó de voler tornar allò que has rebut es torna la força més potent que he experimentat mai!

Com creus que t’ha marcat el voluntariat que has rebut?

La veritat és que la vida de nen al cau m’ha fet ser qui soc avui. Al cau, un pot ser un mateix. Al cau ets lliure d’expressar-te com et sents. És un espai on les potencialitats et són reconegudes i alhora aprens com fer de les teves debilitats, noves fortaleses.

I és que tots els espais i les activitats de progrés personal m’han anat acompanyant a definir qui he volgut ser, amb consciència, amb una perspectiva crítica i el més important de tot, acompanyat de les meves amigues i amics.

Què creus que t’ha aportat el teu pas per l’agrupament com a nen?

El cau m’ha aportat seguretat en mi mateix, també m’ha aportat eines per a liderar, per a qüestionar-me a mi i al meu entorn, per a ser decidit i afrontar les dificultats sense por i m’ha ensenyat a estimar el treball i voler fer bé les coses. En definitiva, la meva etapa al cau m’ha fet ser qui soc avui.

Amb la mare, sovint conversem de com vaig arribar a l’AEiG Sant Ferran. I quan ho fem... no puc parar d’agrair-li una i altra vegada aquella decisió, una decisió que va canviar el rumb de la meva vida.

En un entorn com el cau, com creus que ha canviat la teva perspectiva en fer el pas d’infant i jove a cap?

Com al Sant Ferran solíem dir, el cau és “una petita gran família” en la que d’un dia per l’altre passes de ser el germà petit a ser el germà gran. És aleshores quan t’omples de coratge, de responsabilitat i de compromís i comences a deixar-te la pell per uns infants i joves a qui vols tornar tot allò que tu has rebut.

Recordo molt bé els passos en què els meus companys i jo vam fer el salt a caps. Recordo la sensació de passar a formar part d’aquella maquinària que fins aleshores havia estat dirigida pels caps. És aleshores quan vaig descobrir que no era màgia el que hi havia darrere dels nostres caps sinó hores i hores de reunions, fent trencaclosques perquè cada moment fos únic, especial i sobretot educatiu.

Què és el que mes destaques de la teva etapa com a cap?

Ser cap et permet tancar el cicle. Dona sentit a tot allò que has viscut com a infant. És aleshores quan entens el perquè del projecte, el perquè d’aquella esbroncada, el perquè d’aquell dia en que els caps van proposar fer bivac, el perquè de les tantes i tantes vegades que ens sentíem dir «vosaltres podeu, ja queda poc» durant les rutes.

En resum, és aleshores quan vaig entendre el sentit pedagògic i educatiu de cadascuna de les accions i decisions que havien pres els meus caps amb mi.

Què t’emportes dels teus anys com a cap?

El primer que em ve al cap és la recompensa que reps dels infants, del seu progrés i del seu creixement. La recompensa, també de veure que tot allò que fas té un sentit, que cada petita acció intenta provocar un canvi, petits canvis que poc a poc fan del món, un món millor de com l’hem trobat.

El màxim exponent d’això és quan ara, algun dia passes pel cau a saludar i veus que aquells infants i joves als qui vas fer de cap són ells els que estan dissabte rere dissabte educant i transformant. I sí! Te n’orgulleixes d’ells fins l’infinit quan te n’adones que ho fan molt bé, que s’han superat i que segurament, t’han superat!

Què és el que més valores de la teva tasca voluntària?

Més enllà de les recompenses emocionals, de la meva tasca voluntària valoro els aprenentatges. Sempre he pensat que el cau és un laboratori d’idees, de projectes de dinàmiques, de relacions... És al cau, fent de cap, on he dut a terme els projectes més rocambolescos i exitosos de la meva vida. La llibertat per experimentar i créixer és infinita, no hi haurà una altra oportunitat com aquesta!

També vull valorar la confiança rebuda dels caps i les famílies sense la qual això no seria possible. Fa un parell de dies vaig trobar el discurs del dia de passos quan vaig deixar el càrrec de Cap d’Agrupament, i des d’aleshores em ressona constantment l’última frase, que diu: «Gràcies petita gran família per ser aquí avui, i per ajudar-nos a creure que els joves podem canviar el món».

Quin contrast hi veus treballant més enllà del voluntariat?

Quan arribes al món laboral, veus que tot va un pas per darrere. Un pas per darrere en confiança, en treball en equip, en compromís, en dinàmiques... Són incomptables les vegades que m’he creuat a la vida amb persones que intenten demostrar-te que han descobert la sopa d’all, i que al cap i a la fi estan fent un parell d’activitats de cau amb alts empresaris.

O incomptables les vegades que sento parlar de la transformació de l’escola, de noves metodologies, de posar l’alumne al centre... i penso... el que proposen no és afegir una mica d’allò que al cau fa dècades que fem?

Després de rebre i fer voluntariat al cau, ara treballes per a una federació de base voluntària. Què t’aporta aquest nou angle dins el treball amb voluntaris?

La veritat és que des que vaig entrar a treballar a l’Associació de Casals de Joves com a Tècnic Pedagògic, cada dia paro a dedicar-me un petit espai on recordar aquells moments en què he estat a l’altra banda, com a cap, com a voluntari a l’Assemblea de Joves, a la colla de Diables... I és que la tasca de tècnic requereix d’una gran dosis d’empatia.

El teu ritme de treball, pel fet de disposar de certes hores al dia alliberades per a dedicar-te exclusivament a l’entitat, pot anar 10 vegades més ràpid que el dels voluntaris. I és aleshores quan cal parar, frenar i recordar aquell altre ritme. Aquest exercici és, per mi, la clau del treball en equip entre tècnics i voluntaris.

Com combines les dues experiències?

Des de la meva experiència com a voluntari, hi ha preguntes que t'has de fer constantment: què facilitarà la tasca d’aquell o aquella voluntària? Què puc fer jo per alliberar-la? Com puc facilitar la seva presa de decisions?

Més enllà de la relació i l’acompanyament dels voluntaris des d’una posició tècnica, la meva experiència en el món associatiu també m’ha ajudat a adquirir un seguit de competències i una proactivitat que en la meva vida laboral m’ha estat molt útil, i crec que m’ha permès aportar allò que s’esperava de mi.