La desigualtat territorial que pateix bona part de la ciutadania de Catalunya s’evidencia en la manca de serveis i d’atenció en qüestions com l’avortament o la salut mental. Accedir a un recurs de salut mental no és el mateix per a les que viuen a Lleida que a Barcelona, i les dificultats s’agreugen encara més en territoris com el Pallars Sobirà. Per intentar pal·liar aquest dèficit, un grup de persones amb diagnòstic de salut mental i les seves famílies van crear l’Associació Salut Mental Pallars el 2014.

D’aleshores ençà, i malgrat les dificultats i la manca de recursos, l’entitat ha treballat de valent per millorar la qualitat de vida de les persones amb diagnòstic de salut mental i les seves famílies, així com per trencar l'estigma que encara acompanya la salut mental. En parlem amb l’Ana San Martín, actual presidenta i sòcia fundadora de l’associació.

Quina necessitat vau detectar per posar en marxa l’Associació Salut Mental Pallars?

L’entitat es va començar a gestar el 2013 en reunions amb el Consell Comarcal del Pallars Sobirà i el Centre d’Atenció Primària (CAP) de Sort i la vam fundar oficialment el 2014 entre un grup de familiars de persones amb malaltia mental, primeres persones i algunes col·laboradores, com una metgessa i una assistent social. La raó és que al territori hi havia una flagrant manca de serveis adreçats a persones amb diagnòstic de salut mental i les seves famílies.

No vau perdre el temps i de seguida us vau posar a treballar.

Al principi no va ser gens fàcil, vam començar amb una mà al davant i una al darrere, amb molta il·lusió però molt pocs recursos. D’aleshores ençà, hem creat un parell de Grups d’Ajuda Mútua (GAM) per a familiars i primeres persones. També vam crear el Club Social ‘El Refugi’, que ara mateix gestiona la Coordinadora Terres de Lleida, un Servei d’Atenció a Famílies (SAF) i un Servei d’Acompanyament a la Vida Independent (SAVI), dirigit a persones que conviuen amb la seva família. A banda, és clar, organitzem sortides, tallers, dinars i participem en fires, entre moltes altres coses.

Quins altres serveis oferiu a l’entitat?

A banda dels GAM, el SAF i el Club Social, tenim el servei ‘Activa’t per la salut mental’, que fem dos dies a la setmana i des d’on es fan cursos per formar persones amb problemes de salut mental, o risc de patir-ne, i els seus familiars, perquè puguin esdevenir agents de salut, actius en el seu propi procés de recuperació, i millorar així la seva qualitat de vida. A més, tenim un servei psicoeducatiu per a joves, que fins fa poc no el teníem. O sigui que de mica en mica anem sumant nous serveis.

Es pot superar un trastorn de salut mental?

Això és com qualsevol malaltia, és a dir, n’hi ha que t’acompanyen tota la vida i n’hi ha altres que són puntuals. Si parlem d’una esquizofrènia, per exemple, és una malaltia crònica i avui qui la pateix s’ha de medicar tota la vida. En canvi, una depressió és un trastorn de salut mental que pot ser puntual i limitat en el temps.

Sigui com sigui, amb la vostra tasca ajudeu a millorar la qualitat de vida de les persones amb malaltia mental.

Sí, i el cert és que l’hem millorat moltíssim, perquè cal recordar que abans les persones i les seves famílies no tenien res, llevat del psiquiatre o el psicòleg quan tocava. I és un servei massa espaiat en el temps i amb poca continuïtat. És a dir, que potser passaven tres mesos entre visita i visita i el professional ja no era el mateix, per posar un exemple.

Més enllà de millorar la qualitat de vida de les pacients, quins són els principals propòsits de l’associació?

Sobretot, defensar els interessos de les persones afectades i les seves famílies, així com visibilitzar la malaltia mental per tal que les administracions hi dediquin recursos. Això vol dir també combatre l’estigma que encara arrosseguen les persones amb diagnòstic de salut mental.

"Intentem visibilitzar la malaltia mental per tal que les administracions hi dediquin recursos".

Precisament, aquest és un dels objectius principals del Club Social que va crear l’associació.

I estem molt contentes de com està funcionant, perquè tenim uns tècnics molt macos, que han entès que per plantar cara a l’estigma cal que sigui un club obert a tothom. Així, gairebé totes les activitats que es plantegen, des d’excursions fins a activitats artístiques o musicals, s’obren també a persones que no pertanyen al nostre col·lectiu. Creiem que és una molt bona manera de lluitar contra l’estigma. I no és que vinguin milers de persones, però sí que hem aconseguit que s’hi apropin persones de fora de l’associació.

Aquesta lluita és una cursa de fons.

I tant, perquè a banda de l’estigma imposat des de fora, nosaltres també tenim un problema d’autoestigma, que és molt més fort del que puguin patir persones de grans ciutats com Barcelona o Lleida. No és que la gent del Pallars tingui més punyeteria, però som un territori molt petit i aquí ens coneixem tots. I això és difícil, per exemple a l’hora de buscar feina. Molta gent encara té por de la malaltia mental i creu que, si s’ajunta amb nosaltres, se’ls titllarà de bojos.

El tabú continua existint, però a poc a poc sembla que les noves generacions van entenent què són les malalties mentals.

En aquest sentit, la sensibilització és una tasca fonamental.

Sí, per això el SAF de l’entitat ha estat fent xerrades a les escoles i al professorat, o fent altres activitats com grups psicoeducatius o cinefòrums, que són una molt bona manera d’arribar a les persones. Per exemple, en vam fer un sobre la pel·lícula ‘Una ment meravellosa’, que ens va servir per parlar de l’esquizofrènia, fer un debat i parlar de la malaltia i dels dubtes que genera entre la població. Ja fa dotze anys que ho fem.

Tenim molt clar que l’estigma no s’acabarà fins que puguem parlar obertament de les malalties mentals, com es parla del càncer o d’altres malalties. Mentre estiguin amagades o continuïn sent tabú, no ho podrem deixar enrere.

Vosaltres mateixes vau haver de superar aquest autoestigma per avançar.

Sí, per a nosaltres no va ser gens fàcil crear l’associació. Teníem clar molt abans del 2014 que la volíem tirar endavant, però ni les famílies ni les primeres persones volíem donar la cara. Ens ha costat molts anys fer el pas i treure’ns de sobre aquest autoestigma per començar a caminar.

Durant la pandèmia de covid-19, es va dir que la propera pandèmia era la de la salut mental, hi esteu d’acord?

Aquí va ser un caos, un període molt difícil. Els psiquiatres i psicòlegs havien d’atendre per telèfon i a més en vam perdre un i va ser encara pitjor. Amb tot, crec que la pandèmia, entre cometes, va afectar més la població que no tenia trastorns mentals fins a aquell moment. Es va veure que els trastorns mentals poden afectar tothom i es va destapar l’abast del problema.

La solitud i l’aïllament van fer que moltes persones patissin molt en aquest sentit i ha augmentat molt la població que es medica per problemes d’ansietat, depressió o angoixa, molts cops sense que ni tan sols els hi recepti un metge.

Una part de la població més afectada ha estat el jovent?

I tant, estem veient un increment grandíssim de joves amb problemes de salut mental, és una qüestió que cal abordar amb urgència. També afecta el ritme de vida que portem i les poques perspectives de futur per a molt jovent, són greuges afegits.

Així, cal prestar molta més atenció a aquest col·lectiu des del punt de vista de la salut mental?

Per descomptat, per això l’associació vol fer incidència a escoles i instituts, per exemple. Ho hem fet, per exemple, a través del curtmetratge documental ‘MOMO, el vol del núvol’, impulsat per l’associació juntament amb la Coordinadora d’Entitats de Salut Mental i Addiccions de les Terres de Lleida, i que s’ha projectat, per exemple, a la Universitat de Lleida per als estudiants de psicologia i psiquiatria.

Les protagonistes són dues primeres persones de l’entitat, la Conxi i la Mercè, i expliquen la seva problemàtica en primera persona. És molt útil per explicar a les noves generacions de professionals de la salut que la salut mental es pot abordar d’una altra manera.

Quines són les vostres principals reivindicacions de cara a l’Administració catalana?

Són moltes, però bàsicament ens manquen recursos, econòmics i humans. Som una entitat sense afany de lucre, a la junta som cinc persones i tres d’elles són primeres persones, tenim molta feina i ens falten molts mitjans. Per exemple, necessitaríem una auxiliar que ens ajudi amb la paperassa, perquè no arribem a més.

A més, el context no és fàcil.

Clar, un exemple d’això és el tema del transport, que cal que millori al nostre territori. Som una comarca molt gran, amb pobles molt petits i disseminats. I necessiten un transport a un preu raonable i que arribi a tota la comarca, perquè allà on no arriba la gent té moltes dificultats. El del transport és un problema molt gran.

Què més cal millorar?

Qüestions com l’habitatge o la feina, que són feixugues per a tothom, però molt més per a persones amb malaltia mental. Són mancances que ara s’estan començant a abordar, però queda molt camí per recórrer i s’ha de treballar més per la salut mental. I sí, el problema són els recursos, però no només, de vegades es tracta de posar-se d’acord i evitar traves burocràtiques per aprofitar al màxim els serveis que ja tenim.

Per altra banda, també tenim un problema greu amb la captació de professionals de la salut a l’àmbit rural, com psiquiatres, psicòlogues o infermeres. Cal trobar la manera de captar-los, i sovint és un tema polític. Per exemple, durant la pandèmia, es van poder cobrir llocs perquè es van rebaixar els requisits burocràtics, per tant, sovint parlem de voluntat política, de posar-se d’acord.

"Tenim un problema greu amb la captació de professionals de la salut a l’àmbit rural".

Parlem del futur. Quins projectes teniu al cap a l’associació?

Un dels objectius que tenim és recuperar tota la gestió del club social, que vam haver de deixar per manca de recursos i actualment l’administra l'Associació Salut Mental Catalunya – Terres de Lleida, Coordinadora d’Entitats de Salut Mental i Addiccions. Una de les idees que tenim amb el club social és fer-lo itinerant en comptes que tingui la seu fixa a Sort. Això ens permetrà donar-nos a conèixer al territori, apropar la nostra tasca a la població i reduir l’estigma.

També formarem part d’un nou programa que es diu ‘Entre famílies’, per acompanyar les persones en el primer ingrés, un moment molt difícil que ni la persona ni la seva família segurament esperaven viure ni en el seu pitjor malson. Et trobes sol, no saps com funciona el circuit i no ets del tot conscient de què està passant. El programa ofereix acompanyament per part d’una persona que ja ha passat per tot aquest procés i introduir el pacient i la família al món de la salut mental.