Jordi Presas: "Enguany hem tornat als orígens més solidaris de la festa d'escudelles, ranxos i sopes"

La Federació d'Escudelles, Ranxos i Sopes Històriques de Catalunya està composta per set colles històriques d'aquesta tradició que poden demostrar que tenen, com a mínim, cent anys d'història, el requisit mínim per formar part de la federació. Els pobles són Verges, Vidreres, Capmany, Gelida, Castellterçol, la Seu d'Urgell i Ponts.

Amb la celebració de l'escudella de Gelida per Santa Llúcia i la de la Seu d'Urgell per Sant Antoni, el passat dimarts de Carnaval es van celebrar les festes dels cinc pobles que faltaven per celebrar aquesta tradició. Parlem amb el Jordi Presas, president de la Federació i Responsable de la Comissió de Patrimoni, sobre la Federació, la tradició i el seu futur.

Quina és la tasca de la Federació?

La història de la Federació és bastant recent, fa quatre anys que ens hem constituït. El nostre objectiu és preservar aquestes festes i difondre la tradició a tot el país. En els pobles on se celebra és la festa més important de l'any, però a la resta del territori pràcticament no és coneguda. Fem una trobada anual de les set colles, convidant alguna colla que no pot demostrar que té els cent anys d'història, i en volem fer a capitals més grans on aquesta tradició sigui desconeguda.

Quina és la història d'aquesta tradició?

L'origen no està clar. No sabem si es va començar a fer per un motiu o per un altre, però el que sí que sabem és que aquesta tradició s'ha anat fent, al principi com un acte solidari, en el qual es donava menjar a la gent desfavorida, tant del poble com de la gent que hi passava pel poble. Era un àpat solidari que organitzava algú amb recursos i en el qual col·laborava tothom, fent una recollida de material per tot el poble. Aquest és l'origen més suposat.

També hi ha un altre, emmarcat en un ambient religiós, sent un àpat contundent d'abans de Quaresma. És possible que cada poble tingués el seu propi origen de la festa. Nosaltres pensem que tots provenim de l'àpat solidari i és un dels valors que s'ha mantingut fins al dia d'avui. Hi ha hagut molts anys que no hi ha hagut la necessitat de donar menjar a la gent sense recursos, però aquest any hem tornat a traure la solidaritat i tots els ingressos els invertim al Banc d'aliments. Enguany hem tornat als orígens més solidaris de la festa, però d'una manera més actual.

Com ha estat la celebració de la festa en cada poble?

Gelida ho fa a mitjans de desembre, per tant no havien passat els dies de Nadal i encara es podia permetre fer alguna cosa. Es van fer dues o tres peroles i la van distribuir amb 'tuppers' i amb cita prèvia. Ho van poder organitzar de manera molt ben feta. Després, al gener, va venir la Seu d'Urgell, on van tenir més problemes, ja que la mobilitat era molt limitada i es va cancel·lar l'escudella i es van fer alguns actes i van fer els donatius al Banc d'aliments.

I fa pocs dies que es va celebrar a la resta de pobles. Pràcticament totes només van fer una sola perola, ho van transmetre en línia i es va ajudar al fet que la gent pogués fer el ranxo a casa seva. A Vidreres vam fer un programa de cuina de com s'elabora i es va facilitar a tothom poder aconseguir els aliments. A Capmany van donar el ranxo a les residències. Tots els ingressos s'han donat al Banc d'aliments.

S'han trobat alternatives, però es troba a faltar la festa.

És el que més mal fa. El sentit de la nostra festa, avui dia, és d'una gran festivitat. En aquests pobles és la festa més gran de l'any, i clar, s'ha perdut completament. És molt visible emplenar una plaça de peroles i molts quilos de ranxo, i que la gent s'hi pugui aplegar i fer festa un dimarts. És un gran canvi, no hem pogut fer més. Esperem que aquesta situació no torni a passar mai més.

Quin és el futur d'aquesta festa? El jovent està bolcat amb aquesta tradició?

No puc generalitzar, però puc dir que, a Vidreres, per exemple, està tothom bolcat, des dels petits, que al col·legi treballen el ranxo i li donen un valor i reconeixement, fins als més grans. Tenim un grup de mitjana edat que és molt fort i que treballem tot el que podem sobre això. Aquest any hem estrenat un conte i una cançó que han cantat els nens de les escoles. Hem fet molta cosa, ja que no hem pogut fer el ranxo de manera habitual. No sé si tots els pobles tenen aquesta predisposició del jovent, però podem dir que tenen molta salut i que tiraran endavant.

Alguns dels pobles que dèiem d'incorporar-se, sabem que estan dirigits per gent molt gran i que tenen molta dificultat per reunir-se amb nosaltres o per trobar documentació. Això els costa molt, i potser en algun poble la festa s'ha mort per això. No hi ha hagut relleu generacional, i no tothom sap fer el ranxo.

Quins són els vostres propers reptes de la Federació i les colles?

Volem donar visibilitat a la tradició i agrupar totes les colles que puguin tenir similitud amb nosaltres, que compleixin com a mínim cent anys història i que puguin tenir una festa i uns orígens semblants als nostres. Sabem que n'hi ha alguns, però cadascun té les seves peculiaritats i a vegades no es poden demostrar els cent anys d'història.

Un dels reptes que teníem era presentar candidatura a la UNESCO com a patrimoni cultural immaterial, però ara mateix ho hem deixat aparcat i ens volem centrar en el reconeixement de la Generalitat com a Festa Patrimonial d'Interès Nacional de Catalunya.