Júlia Llull: "La Mostra FemArt ha consolidat una xarxa d'artistes amb un imaginari alternatiu als valors patriarcals i masclistes"

Amb l'art com a instrument, la Mostra FemArt porta 25 anys construïnt una xarxa d'artistes i propostes alternatives a l'alineació habitual als circuïts i espais convencionals. La mirada reflexiva i crítica amb el patriarcat s'aconsegueix amb les ulleres violetes posades. És la premisa que un grup de dones artistes van divisar l'any 1992, quan van impulsar la Mostra FemArt, de Ca la Dona. Enguany, la iniciativa ha guanyat el “Premi del Públic 8 de Març Maria Aurèlia Capmany 2017: Dones creadores”, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona.

Júlia Llull és una de les membres del col·lectiu organitzador de la Mostra FemArt:

Com i amb quina voluntat va néixer la Mostra FemArt?

Fa 25 anys un grup d’activistes de Ca la Dona van inaugurar una mostra per recolzar a les artistes i iniciar una reflexió feminista sobre les arts i la seva capacitat d’incidència crítica i transgressora respecte al sistema patriarcal i capitalista. Al principi era una mostra íntima, per dir-ho d’alguna manera, però ben aviat es va poder veure que s’havia generat un espai necessari i alternatiu als tradicionals circuits comercials i institucionals. Un espai que, any rere any, ha anat creixent en participació, en públic i en implicació política, fins que s’ha convertit en un referent important per l’art, el feminisme i la ciutadania. FemArt és un col·lectiu d'activistes artistes i feministes que s’encarrega cada any d’organitzar la Mostra i les activitats que la complementem.

"Cada Mostra promou una reflexió no sols estètica, sinó també ètica i transgressora dels valors discriminatoris del patriarcat"

La Mostra FemArt convoca anualment a dones, lesbianes i trans artistes per tal  que realitzin una obra al voltant d’un tema que funciona com a paraigües conceptual, pensat i consensuat pel col·lectiu FemArt i grups feministes de Ca la Dona i, per tant, relacionat amb les inquietuds que ens han preocupat a les feministes en cada un d’aquests últims anys. Cada Mostra promou una reflexió no sols estètica, sinó també ètica i transgressora dels valors discriminatoris del patriarcat ( alguns dels últims lemes han estat: Contramemòria, Cos desobedient, Díscola menopausa, Afinitats, Revoltes, Ciutadania, El temps, La casa,...)

"L’art es un llenguatge molt poderós i pot ser una eina d’incidència política important".

Es reconeix, socialment i cultural, l’obra creada per dones a Catalunya?

Nosaltres ho fem en un 100%, però si parles en general, la resposta és que hi ha una mica més de reconeixement que fa 25 anys, perquè el feminisme ha insistit i persistit… Però els espais expositius institucionals i comercials que abans esmentàvem mantenen encara estructures clàssiques i jerarquitzades, poc innovadores i, per tant, patriarcals i mercantilistes. Penseu que aquest any 2016, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha realitzat per primera vegada en la seva història, una exposició temporal d’una artista, Lluïsa Vidal. I les últimes estadístiques de l'Observatori de gènere, no són molt optimistes (sols una mitjana d’un 30% de participació femenina a les sales i museus reconeguts de la Ciutat de Barcelona).

Per sort està creixen un públic ciutadà exigent i crític, relacionat amb els moviments socials que reclama unes produccions artístiques diferents i que dialoguin amb les inquietuds i desitjos actuals de transformació. L’art es un llenguatge molt poderós i pot ser una eina d’incidència política important.

Amb quins entrebancs es troben les dones creadores?

Com diem a les manis: “Patriarcat i capital: aliança criminal!”. I estem en un moment de crisi. Sabem a qui beneficien les crisis econòmiques i a qui perjudiquen: les artistes són dones i treballadores… També podríem parlar de la manca de formació artística a les escoles o de la crítica artística tant sotmesa a interessos econòmics i minoritaris… I de la domesticació televisiva i mediàtica que pateix la societat.

25 anys després, heu aconseguit visibilitzar la feina de les artistes?

Jo crec que, entre moltes i al llarg de molts anys, hem fet una gran feina. Portem realitzades vint-i-cinc Mostres, i els últims anys, han participat artistes no només de Catalunya i de l’Estat, sinó d’altres països. Però la tasca no ha estat sols per la visibilització evident i exclusiva de les artistes participants, sinó per aconseguir bastantes coses més: les Mostres han representat cada any una reflexió artística alternativa, que ha anat acompanyada de textos, de conferències, performances, accions, projeccions, tallers i debats i d’un públic fidel i en augment progressiu.

Envoltant la Mostra s’ha anat consolidant una xarxa d’artistes que entenen l’art com a instrument de reflexió i crítica social i com a creació d’un imaginari alternatiu als valors patriarcals i masclistes.

La Mostra ha esdevingut un espai referencial i potenciador no sols per les artistes, sinó per la cultura innovadora en valors feministes, de manera que les Mostres d’aquests últims anys han estat reclamades com a itinerants per centres cívics i culturals de Barcelona i d’algunes ciutats de Catalunya. L’èxit creixent és doblement interessant si es considera que es tracta d’una Mostra que es realitza cada any com alternativa a les dinàmiques i circuits més tradicionals de l’art.

Quins reptes s’obren ara?

Bé , sabem que el nostre projecte és necessari i potent, ara el volem estendre i exportar i ampliar … Tenim un arxiu amb tot el que hem fet, i ho volem mostrar i retrobar a les nombroses artistes que han passat per FemArt i repensar i agafar juntes nova empenta i  escriure , pot ser, la historia il·lustrada d’aquests 25 anys d’art contemporani i feminista a Barcelona i incidir a les escoles i ser veu visual i plàstica de les lluites socials… i projectar un altre futur.